Com per art de màgia el confinament ha tret a la llum una pila de problemes de salut mental que, mentre vivíem en un món normal i accelerat semblaven aliens a nosaltres o fèiem grans esforços per no veure’ls, però encara que ens sorprengui, existien igualment.
No us passa també a vosaltres que al vostre entorn han sorgit com a bolets enmig d’un bosc una corrua de persones trucant-vos o explicant-vos que tenen problemes psicològics?
De cop i volta he descobert que aquell amic que qualificàvem de “raret” té un trastorn obsessiu de conducta i que ara té una por immensa al coronavirus i s’ha tornat mig agorafòbic per por a contagiar-se cada cop que s’exposa al carrer.
Un company de feina em diu que té insomni i que se li han agreujat els problemes psicològics des del confinament, tant que ha deixat la teràpia per buscar-se’n una altra de més efectiva.
I penso, mira, un altre! Com aquell noi que ja tenia atacs d’ansietat des d’abans de confinar-nos i que el Covid-19 no li ha servit per a curar-se, sinó per agreujar-li els problemes, els dubtes, els maldecaps… i, és clar, tantes hores tancat a casa en la més estricta de les solituds, ha acabat també abandonant la teràpia.
O aquella nena, insegura i nerviosa per naturalesa, que ha acabat fins al capdamunt dels estudis i autoaïllant-se de tothom, dels amics i, fins i tot, de la família. I si d’això no en podem dir depressió, potser és que encara ens falta el darrer testimoni, el de la seva amiga, que l’ha deixat el nòvio just enmig del confinament.
TOC, ansietat, depressió, trastorns de personalitat, canvis de conducta, trastorns bipolars… són només alguns dels casos més freqüents dels problemes psicològics que afecten la nostra salut mental.
Em va sorprendre gratament que just enmig d’uns moments tan crítics com aquests la nostra televisió pública dediqués tot un programa a tractar de trencar els tabús i esquemes erròniament preestablerts en el si d’aquesta societat en la que convivim.
Ho vaig trobar ben lloable, però alhora insuficient. Perquè la teòrica o la retòrica, sense una pràctica i una ensenyança al darrere, es queda en això, en paraules maques que se les acaba enduent el vent.
I és per això que s’hauria de començar a prendre consciència de que aquests problemes han existit sempre a la societat i que, molt probablement, en un món tan immediat i tan globalitzat com el nostre no faran més que anar a l’alça. I, per tant, cal explicar-ho a les escoles des de ben petits i tenir clar que el fet de tenir una ajuda psicològica hauria de ser un requisit vital per a tothom i no pas un motiu de crítiques i de menyspreus. Perquè segur que, en algun moment de les nostres vides, tots viurem alguna mala experiència psicològica o sabrem d’algú proper que n’està patint alguna.
I no, evidentment, no ens fan falta confinaments o coronavirus per poder trobar l’excusa per parlar sense manies dels problemes que tenim o per adonar-nos que som vulnerables i que hem de tenir més cura de la nostra salut mental.
Simplement, m’agradaria acabar amb unes paraules esperançadores perquè ens les anéssim aplicant i interioritzant com a societat de cara al futur. Si mai et trobes al teu voltant amb algú amb problemes de salut mental, dóna-li un consell i no pas una crítica, ofereix-li la mà i no te l’espolsis de sobre, aprèn a escoltar i empatitza i no et creguis tenir la raó absoluta, canvia els punyals i els prejudicis per abraçades i somriures i, si amb tot, encara defalleixen, reserva’t sempre una espatlla per socórrer les llàgrimes que es vessin.
*IRENE LÓPEZ és estudiant de Periodisme i de Ciències Polítiques.
Fes el teu comentari