Recordo, i conservo, el meu primer llibre de Tarzan. Ma iaia els dilluns anava a la fira de Tortosa, era una cita ineludible. Quan no tenia escola se m’emportava amb ella, a mi m’agradava perquè podia aconseguir que em comprés tres o quatre indiets –senzilles figuretes de plàstic de guerrers de totes les èpoques entre els que predominaven els pells roges- que s’oferien en algunes de les parades de la fira. Una d’aquelles vegades, no sé per quin motiu, vam anar a la llibreria Viladrich, que llavors es trobava a l’indret que els tortosins d’abans coneixien com el pont de la Pedra. Recordo vagament aquella primera vegada inaugural, jo no deuria de tenir més enllà de deu anys. La meua vocació lectora a l’època s’encaminava cap un canvi transcendental: era un devorador de tebeos, però em deixaven amb gana perquè els llegia ràpid, per això cada vegada més m’atreien els llibres que em proporcionaven un gaudi més dilatat. En aquella llibreria, que ja més granat es convertiria en el meu temple cultural – la capella la tenia a Roquetes en la llibreria de la sinyó Mariacinta, llibreria Valldepérez, que afortunadament continua- vaig fer una troballa. En un prestatge s’alineaven tres o quatre llibres de Tarzán de los monos. El personatge el coneixia de sobres, però només en la seua versió cinematogràfica. Tarzan i la mona Xita –l’autèntica parella del bon salvatge en bragues- feien les nostres delícies els diumenges al vespre a les sessions dobles de cine.
Com cal suposar, ma iaia, davant la meua insistència, em va comprar un d’aquells llibres. Vaig triar Tarzán el indómito, la paraula no sabia ben bé què volia dir, però m’atreia. El primer que vaig aprendre va ser que el personatge es devia a l’enginy i la ploma d’un senyor americà: Edgar Rice Burroughs. També, que al llibre inicial que obria la saga el seguien una rastellera de títols protagonitzats per l’heroi, que s’anunciaven a la quarta pàgina de l’obra.
La novel·la em va agradar molt. Per suposat estava ambientada a l’Àfrica, en el temps de la Primera Guerra Mundial. Tarzan, no oblidem que al capdavall era un aristòcrata anglès, ajudava les forces britàniques a lluitar contra el dolents, que, evidentment, eren els alemanys. Quina xalera! Vaig aprendre molt, coses que encara ara recordo, com que als soldats alemanys els anglesos els denominaven despectivament boches i que ells per la seua part rebien el nom de tommies. Encara preservo el llibre, folrat i amb les tapes apedaçades, però en bon ús.
Anys més tard, quan ja era un idòlatra de la lletra impresa i enquadernada, vaig comprar-me un altre exemplar de la sèrie, Tarzán el terrible, però ja no em va fer l’efecte del primer, encara que hi sortien fins animals antediluvians. També vaig aprendre que en català es deia Tartan dels micos, però la veritat, mai he pogut desprende’m de la denominació original castellana, això sí, la z la pronuncio a la catalana, perquè així l’eufonia resultant s’adapta millor a la feresa del personatge i no perd èpica.
Tarzán és una emanació de l’època colonial, reflex, conscient o inconscient, de la superioritat de l’home blanc, i més si és anglosaxó. Esta supremacia arriba a ser tanta que malgrat veure’s en les condicions més adverses, mercès a la seua capacitat innata, controla totes les situacions i senyoreja qualsevol territori on decideix instal·lar-se, fins i tot la selva més intricada i salvatge, convertint-se en el seu dominador: Tarzan rei de la selva. Precisament rei perquè el temps en què Edgar Rice Burroughs publica la novel·la inicial de la sèrie (1912) són els anys del ressago de l’era victoriana, quan les monarquies dominaven Europa i el món. Quedava poc per a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i el final d’aquella època. Per això no és gratuït que l’heroi sigue anglès, la Unió Jack onejava a tots els racons del món. Però com a relat i aventura la seua obra, especialment la primera, és magnífica.
La sèrie de novel·les tarzanesques va arribar a comptar amb 27 títols, alguns reeditats quatre i cinc vegades; a Espanya les va publicar en llengua castellana l’editorial Gustavo Gili de Barcelona.
Cal afegir que Edgar Rice Burroughs fou un prolífic escriptor d’aventures de tota mena, creador de personatges de llarga nissaga com John Carter i les seues aventures al planeta Barsoom, una espècie de Mart burroughià , encara que sempre se’l coneixerà com el creador de Tarzan. Les seues obres van ser profusament traslladades a la pantalla i il·lustrades en tires còmiques. L’any 1918 es va rodar la primera pel·lícula de Tarzan, en este cas muda, dirigida per Scott Sidney i protagonitzada per Elmo Lincoln, encara que qui encarnarà el personatge per excel·lència serà el campió de natació Johnny Weissmuller. A nivell de còmic el personatge esdevindrà mític sota la creació dels grans dibuixants Harold Foster i Burne Hogarth. Fins i tot va assolir la condició de mite popular, no fa encara molts anys, quan es volia ponderar la bona preparació física d’algú, se li deia: “Estàs fet un Tarzan”.
Bona part de l’atracció que sentim per Tarzan es troba en la nostra condició d’animals racionals, psicològicament el sentim molt proper a les nostres pulsions més primàries i, per això, més arrelades i profundes. Qui no ambicionaria, per un instant, trobar-se revestit amb la seua pell de bon salvatge, més lliure i primordial que l’encunyat per Rousseau? Qui no enyora retrobar-se en el seu estat primigeni, a salvaguarda de les tedioses traves de la denominada civilització?
Així l’explica Burroughs en els seus llibres més de dos vegades:
La civilización significaba para Tarzán de los Monos una cortapisa de la libertad en todos sus aspectos.
En la civilización había hallado Tarzán la codicia, la avidez y la crueldad mucho más acrecentados que los reinantes en su salvaje selva familiar; y aunque la civilización le había dado a su compañera y a varios amigos a quienes quería y admiraba, no había llegado nunca a aceptarla.
Suposo que més de dos i més de tres dels que això llegiu us heu sentit moltes vegades com el rei de la selva enmig de la suposada civilització. Convido, per tant, als benvolguts lectors -no sé si les lectores envejarien la sort de Jane- a continuar somniant amb Tarzan.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari