Hem de reconèixer que som afortunats, tot el que sabem de la guerra ens ho han contat. Això no ens ha estalviat de patir-la de manera indirecta, perquè el seu ressò encara dura, malgrat que han passat vuitanta-un anys de la seua finalització. Ho sabem pel que van sofrir i recordaven els nostres iaios i els nostres pares i que ens han transmès amb més o menys intensitat. Tothom al nostre país, dels seixanta cap amunt i amb un grau o un altre, és fill de la Guerra Civil i la seua ombra allargada.
Dins de la tragèdia que significa la guerra, la condició de soldat comporta un trastocament absolut de tota l’experiència de la vida quotidiana, res prepara per a una situació tan dramàtica. Per això, el poder albirar o retornar per un instant a la normalitat era fonamental, i aquí entra la lectura, un enllaç per retrobar-se amb la seua vida, només superat per l’arribada del correu, que sempre era el moment més esperat. Llegir enmig de la guerra és disminuir-la.
Fa bastants anys, quan la Biblioteca Popular de Tortosa es transformà en la Biblioteca Francesc Oliver de Boteller, actual de Marcel·lí Domingo, en el procés de canvi, davant de l’espai disponible i la nova dotació prevista, es va fer precisa una expurgació i selecció dels fons de la Popular. Per esta circumstància alguns dels seus llibres havien de ser emmagatzemats i destinats a un limbe permanent. Amablement, les bibliotecàries, que es dolien de veure relegats aquells llibres per sempre, em van oferir la possibilitat de rescatar alguns d’aquells exemplars que no tenien cabuda als nous prestatges. Vaig acceptar de gust -llavors ja era un furgador de llibres amb devoció per les biblioteques- especialment per raons sentimentals, perquè alguns d’aquells volums havien passat per les meues mans i em recordaven algunes epifanies lectores.
Del grapat de llibres que vaig rescabalar, una volta escodrinyats amb deteniment, n’hi havia sis que em van cridar poderosament l’atenció, d’entrada no per la seua qualitat intrínseca, sinó per una circumstància que podríem qualificar d’històrica. A la fitxa de lector que portaven incorporada no figurava a la capçalera l’habitual Biblioteca Popular Tortosa, sinó Generalitat de Catalunya Servei de Biblioteques del Front. Estos llibres havien fet la guerra!
Eren exemplars que portaven arraconats molts anys sense despertar l’interès dels lectors. Resseguint la relació dels préstecs, les dates en què havien sortit del somni dels prestatges es remuntaven als anys quaranta i cinquanta en la major part; a partir dels primers dels seixanta havien estat oblidats. Tots eren impresos en català, per l’editorial Proa, llavors ubicada a Badalona, de la seua famosa col·lecció A tot vent, en aquells anys dirigida per Joan Puig i Ferrater, que l’havia creat el 1928, i publicats als anys trenta, excepte un que ho fou el 1929. Portaven estampillats els números de registre i tornats a numerar posteriorment per les bibliotecàries tortosines. A la portada figuren els segells respectius del Servei de Biblioteques del Front i de la Biblioteca Popular. Tot evidenciava que, una volta acabada la guerra, de les biblioteques del front havien passat a les biblioteques populars.
La biblioteca de Tortosa havia iniciat la seua activitat l’any 1928, una data tardana en relació a les altres biblioteques populars creades a Catalunya, bona part d’elles degudes a la iniciativa d’Eugeni d’Ors, vehiculada a través de la Mancomunitat de Catalunya. Primer va ser establerta mercès a una iniciativa ciutadana amb col·laboració municipal, per passar a ser una Biblioteca Popular a partir de la Segona República. Cal ressenyar que la Biblioteca Pública de Tarragona, la més antiga de la província i la que s’encarregava durant la guerra de distribuir, com a una de les subcentrals, els llibres del front, conserva un fons d’este conjunt de llibres.
Durant els primers mesos de la guerra, el front d’Aragó fou un front generalment estàtic; des dels primers compassos de la lluita, amb l’arribada a terres aragoneses de les columnes de milicians procedents de Catalunya, s’estabilitzà amb poques variacions fins a l’ofensiva denominada campanya d’Aragó, que portaria l’exèrcit de Franco fins a Catalunya i el mar.
Prompte va existir una demanda de llibres per omplir els períodes d’inactivitat a les trinxeres i la immediata rereguarda, que es va cobrir amb iniciatives particulars o dels distints partits o organitzacions sindicals. Això va desembocar en una iniciativa oficial de la Generalitat de Catalunya amb la creació del Servei de Biblioteques del Front iniciada, empesa pel llavors conseller de Cultura Antoni Maria Sbert, el febrer de 1937, i continuada pel seu successor Carles Pi i Sunyer. L’esforç desplegat fou molt important, encomanat i recollit entusiàsticament per l’escola de bibliotecàries de Catalunya, que s’encarregaren dels aspectes organitzatius, traslladant-se fins i tot diverses vegades a la mateixa primera línia a complir amb la tasca encomanada. En un primer moment van ser els boys scouts i els minyons escoltes els encarregats d’apropar els llibres als combatents, després es va organitzar una unitat rodant, coneguda com el bibliobús, que feia ruta continuada per totes les seccions dels diversos fronts. En conjunt es van arribar a adquirir 60.000 llibres i a circular pels fronts permanentment uns 45.000 exemplars, que incloïen llibres i revistes. El servei no només cobria el front, sinó que també era present als hospitals i a tots els indrets de rereguarda on haguessen soldats acantonats.
Una vegada arribats a la seua destinació els volums eren encomanats als comissaris polítics o als denominats milicians de cultura –bàsicament soldats que eren o havien estat mestres en la vida civil- o algun soldat encarregat a tal efecte. Una bibliotecària explica la seua experiència al front i pondera l’interès dels soldats:
Amb molt d’ordre comencen a desfilar els soldats. Tots homes grans. La majoria trien aviat. Alguns demanen on és tal matèria, ni un prega que li triï el llibre. Les obres tècniques tenen les preferències; en primer lloc geografia i història, després matemàtiques i gramàtica… És la primera vegada que faig aquest servei i estic joiosa de l’ordre i l’ambient. No m’havia imaginat trobar tant d’interès.
Qui parla és la bibliotecària Aurora Díaz, explicant la seua anada al front l’agost de 1938.
Aquells llibres que primer van estar en mans dels soldats després, acabada la contesa civil, van ser llegits pels usuaris de les biblioteques populars. Malgrat l’ambient opressiu de l’època de postguerra, i més contra tot el que fes olor de catalanisme, aquells llibres en català van arribar a mans dels lectors, i ben bé podríem dir que llegir en català als anys quaranta, encara que no era una activitat de risc, s’hi apropava. Quatre eren d’autors catalans: Albada, de Josep Selva, Vida triomfal, de Joan Duch Agulló, Les algues roges, de Maria Teresa Vernet, premi Joan Crexells 1934, la primera vegada que era atorgat a una escriptora, i Final i preludi, de la mateixa autora. Els altres dos restants eren d’autors russos: Pares i fills d’Ivan Turguènev i Iama (El femer) d’Alexandre Krupin, traduïts directament de la llengua eslava per Francesc Payarols.
Ara estos títols es troben oblidats del gran públic –si és que mai el van tenir- excepte el gran clàssic que és Turguènev, però estos volums en concret tenen una història en sí mateixa que s’entremescla amb la nostra, que ens parla d’una part del nostre passat. Valgue això com a record i homenatge de lector als qui els van fer accessibles i als qui els van llegir.
Tots els autors tenen, amb més o menys grau, consciència social, especialment els russos, que denuncien el desemparament dels més humils – els mugics- els pobres i els oprimits del gran imperi dels tsars. Per la seua part, Maria Teresa Vernet, que literàriament no ha tingut la sort que es mereixia, reivindicava la llibertat social de la dona.
Com a escriptora, Vernet era molt coneguda durant els anys trenta, al igual que Duch i, en menys mesura, Selva. Els tres mostren un sentit catalanista i republicà i durant el conflicte van col·laborar en l’esforç que la Generalitat feu per difondre la cultura. La Vernet forma part de la floració de dones escriptores i periodistes que van irrompre en el mercat cultural català a finals dels vint i principis dels trenta, encapçalades per Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau i altres. Eren l’exponent de la nova dona moderna que s’obria pas en el món urbà i cultural de la Catalunya de l’època. Maria Teresa Vernet, injustament oblidada, tenia una trajectòria brillant fins que la Guerra Civil va estroncar-la; una vegada passat el conflicte, Vernet es va recloure en sí mateixa i no va publicar, guanyant-se la vida com a traductora. Pel camí que anava i sense les malaguanyades circumstàncies que li van tocar en sort hauria tingut una carrera similar a la de Mercè Rodoreda.
Si mirem una mica més a prop els nostres autors, podrem aventurar la impressió que deurien causar als soldats que els llegien en aquells difícils dies. D’altra banda, no resultarà gratuït parlar-ne per copsar la mentalitat de l’època.
Josep Selva i Vives (Reus, 1902 – Barcelona, 1987), historiador de l’art, poeta i novel·lista; la seua obra Albada (1933) és una novel·la entre social i costumista, d’ambient barceloní, que retrata, a través d’una trama centrada en diverses històries d’amor, les aspiracions i els treballs de la classe mitjana urbana de la capital del Principat.
Joan Duch i Agulló (Terrassa, 1891 – 1968), escriptor, pintor i periodista; en Vida triomfal (1935) reflecteix, amb bona mà, l’ambient industrial de la seua ciutat, rebatejada com a Grisalla, i les inquietuds i el rerefons social egarenc.
Maria Teresa Vernet i Real (Barcelona, 1907 – 1974) destacava, per contrast, de les altres dones novel·listes. Semblava sortida d’un col·legi de monges, però era una dona alliberada, almenys psicològicament. Segons l’escriptora i periodista Anna Murià, que la va entrevistar a finals del 1932:
Quan per primera vegada veiérem, en carn i ossos, la persona de Maria Teresa Vernet, sofrírem una sorpresa indescriptible, i fins dubtàvem de la seva autenticitat. Perquè, a primera vista, hom no sap veure, en aquella figura de noia feta a l’antiga, cap senyal de l’esperit modern que vessa en els capítols de les novel·les i en les pàgines de versos.
Les seues obres despertaven polèmica entre alguns sectors, pels temes presentats i la franquesa amb què els abordava.
Octavi Saltor, crític de La Veu de Catalunya, el 1934 deia d’ella, parlant de Final i preludi (1933):
Maria Teresa Vernet, en “Final i preludi”, assaja, una vegada més, les siluetes psicològiques i enfoca el problema de la comprensió amorosa davant la vida, amb aquella netedat emotiva que fa específicament seu l’estil d’aquesta autora.
De Les algues roges (1934), el llibre que havia rebut el premi més prestigiós de les lletres catalanes, afirma el crític Domènec Guansé a La Publicitat:
El tema expressa una de les inquietuds que torben i preocupen més la noia d’avui: la de la importància de la virginitat i la puresa. Maria Teresa Vernet l’envesteix de front, amb valentia, però sense complaure’s en el seu aspecte més fisiològic… “Les algues roges” és, doncs, en síntesi, tot i les seues pàgines on la passió amorosa és descrita sense artificis ni falsedats romàntiques, un cant a la puresa.
Des de la perspectiva actual -han passat més de vuitanta anys- la temàtica ens pot semblar caduca i superada, però en aquell moment i posteriorment, tenia una gran transcendència psicològica i social.
Respecte als dos autors russos, trobem un clàssic del dinou Turgènev i al seu costat Kuprin, seguidor del realisme, famós a Europa per les seues obres El duel (1905) i El femer (1915).
Turgènev (Orel, 1818 – Bougival, 1883), rus, propietari benestant, europeista, aclimatat a França per amor a Pauline Viardot, de soltera García pel seu origen hispànic, cantant d’òpera, casada amb Louis Viardot, director de l’òpera italiana de París. És un dels grans escriptors russos del XIX, juntament amb Dostoievski, Tolstoi i Txèkhov.
Es va revelar com escriptor amb Notes d’un caçador, on mostrava la penosa situació, gairebé d’esclavatge, dels mugics. Es diu d’esta obra que era una de les de capçalera del tsar Alexandre II i que va influir en la seua decisió d’alliberar als pagesos russos de la servitud secular que els empresonava. L’altra gran obra, esta molt polèmica al seu país, va ser Pares i fills (1862), on plasma la figura del jove Basàrov que es proclama nihilista, un terme encunyat per Turgènev que passarà al vocabulari polític habitual.
Vladimir Nabokov considera que Pares i fills no és solament la millor novel·la de Turguènev sinó una de les més brillants del segle XIX; en ella va saber crear un personatge masculí, rus jove, que al mateix temps que afirmava el seu menyspreu per la introspecció i el seu compromís social, no apareixia com un socialista de cartró pedra com els que pintava la premsa.
Alexandre Kuprin (Narovtxhat, 187 – Petrograd, 1938), escriptor realista i periodista, havia rebut formació militar, però va abandonar l’exèrcit per dedicar-se a escriure. Con tants altres escriptors russos, va ser desterrat en protestar contra la repressió dels mariners del vaixell Otxhacov, rebel·lats a Sebastopol el 1905, poc després de sufocada la revolta de la marineria del Potemkin.
Això és el que ressenya el crític Rafael Tasis de l’obra:
Iama (El femer) és una visió fotogràfica de la vida d’un prostíbul de la Rússia d’avantguerra, semblant d’altra banda als de tot arreu del món… Kuprin es limita a pintar els homes i les dones tal com són generalment, ni bons ni dolents, i precisament d’aquest contrast entre la mediocritat dels personatges i llur reacció en posar-se en contacte amb el prostíbul neix tota la força d’exemplaritat de Iama.
Conservo estos llibres gairebé com una relíquia històrica, un testimoni d’un temps incert, i m’agrada pensar que la seua lectura va significar, ni que fos per poc temps, una distracció i una evasió d’aquell ambient anguniós, imaginar com el llibre a les mans del soldat li feia present l’enyorada vida quotidiana, es convertia en un reflex de normalitat i un camí d’imaginació.
ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari