A les Terres de l’Ebre pràcticament vam encetar el segle XXI amb els timbals de guerra del Pla Hidrològic Nacional del govern Aznar. Ara, quan ja fa 20 anys de l’inici del nou segle, sembla que tornem enrere. O més ben dit, tornem a trobar-nos de cara amb allò que no va quedar resolt amb l’anunci del govern Zapatero de derogar el transvasament: el debat sobre quin és el model de gestió dels recursos hídrics que volem per a Catalunya i l’estat espanyol.
En les darreres setmanes s’han precipitat una sèrie de qüestions que han obert de nou la caixa dels trons en relació amb la gestió de l’aigua. Per una banda, vam conèixer un diumenge que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre havia donat llum verd a un transvasament de 4,99 hectòmetres cúbics a Santander. I pocs dies després, també en cap de setmana, es produïa ben a prop de les Terres de l’Ebre un acte de signatura d’un acord per dur aigua de l’Ebre al nord de la Conca de Barberà emprant la concessió del minitransvasament a Tarragona (CAT).
Tots dos projectes han generat volums i nivells de rebuig polítics ben diferents. Mentre que al rebuig al transvasament a Santander hem estat molts els que ens hi hem oposat; pel que fa a l’acord de la conca de Barberà tot ha estat radicalment diferent i han estat uns quants els que han intentat mirar cap a una altra banda i fins i tot s’han fet els ofesos quan alguns els hem demanat responsabilitat i coherència. Si t’oposes al fet que l’aigua de l’Ebre es pugui transvasar a la part superior de la conca; també t’hauries d’oposar a que això es faci a la part inferior. Perquè aquí el que hauria d’importar és defensar uns models de desenvolupament respectuosos i no pas si els beneficiats del transvasament de torn són nostrats o si el minitransvasament d’on traurem l’aigua de l’Ebre ja porta unes quantes dècades en marxa. Un espoli és un espoli, tot i que faci molts anys que l’aixeta està oberta.
Hauríem de decidir d’una vegada per totes, sobretot en aquests temps d’emergència climàtica i efectes devastadors per al Delta de l’Ebre de fenòmens com la regressió i la reducció de cabals i sediments, si volem apostar per unes polítiques respectuoses i responsables amb el medi ambient que passin per assumir les directrius de la Nova Política de l’Aigua o volem quedar-nos només en declaracions institucionals que no ens ajudaran a resoldre els veritables problemes de fons.
L’aigua és un bé escàs i cobejat per totes les comunitats autònomes i, per defensar els interessos del tram final del riu Ebre, ens cal unitat institucional i política. A l’Aragó ho han tingut clar i arran de l’aparició de les primeres informacions sobre l’acord de la CHE per enviar aigua de l’Ebre a Santander s’hi ha oposat sense dobles discursos. I aquí ens caldria fer el mateix. Ens cal unitat per plantar cara a tots els fronts oberts que tenim al voltant de l’aigua del riu Ebre. Cal unitat per oposar-se al nou transvasament a Santander. Ens cal unitat per plantejar entre tots alternatives per als municipis del nord de la Conca de Barberà, sobretot quan des d’aquell mateix territori part de la ciutadania apunta cap a alternatives i solucions que no passen per perpetuar l’espoli del CAT. Per a tot això, però, també ens cal valentia, compromís i, sobretot, coherència.
Però, arran del que hem vist en els darrers dies amb les poques ganes d’alguns per reunir la Comissió per la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre, podem dir que no anem bé. La Comissió es va convocar per al 23 de juliol i la tarda abans, després d’haver intentat que la reunió fos a porta tancada i passés totalment desapercebuda, es va desconvocar amb excuses poc creïbles. Finalment, la comissió es va celebrar una setmana després, en mode telemàtic, i el resultat ha estat decebedor si ho valorem en termes resolutius i d’unitat d’acció: per les explicacions d’alguns dels assistents i la nota penjada pel Departament de Territori directament a les xarxes socials, aquí cadascú fa la guerra per la seua banda i, tot i alguns escarafalls de cara a la galeria, n’hi ha alguns als quals els importa poc si finalment s’aprova el transvasament a Santander. De fet, segons algunes informacions, el govern català ja el dona per fet i avant. Qui dies passa, anys empeny. De l’acord del nord de la Conca de Barberà i del minitransvasament a Tarragona, ni mitja paraula. Les incoherències i contradiccions, millor no airejar-les massa.
*JORDI JORDAN és portaveu de Movem Tortosa i coordinador de Movem Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari