‘Reflexions sobre un homenatge necessari’, per Brian Cutts

El 25 de juliol es va fer l’acte anual a la famosa Cota 705, dalt de la Serra de Pàndols, lloc emblemàtic per la seva relació amb la tragèdia, o massacre, de la Batalla de l’Ebre. Cada any es fa un acte en homenatge als combatents i les víctimes de la batalla – a tots, als dels dos bàndols, i als que no volien estar a cap bàndol.

És un acte important i necessari per a recordar i explicar el que va passar, i mostrar el nostre respecte pels que van morir o van patir la batalla i les seves conseqüències. També evidentment és un acte molt emotiu, un dia per a pensar en els milers i milers de persones que van morir en aquestes muntanyes, i recordar que a alguns els van enviar a lluitar amb només 17 anys. 

Em sembla important que l’acte a priori sigui pensat com a homenatge a tothom, ja que, al meu entendre, tots els combatents eren víctimes d’alguna manera. A més a més, encara que els dos bàndols tenien soldats professionals ben entrenats, i voluntaris que van venir expressament a lluitar per una de les dos causes, la majoria hi anaven obligats, reclutats en una lleva per a lluitar i morir. No obstant això, també és cert que el monument dalt de la Cota 705 va ser construït gràcies a un grup de la famosa Lleva del Biberó, els joves adolescents reclutats per l’exèrcit republicà, i és normal que el focus de l’acte caigui sobre ells. A més a més, en el nostre imaginari, encara que molts d’ells segurament no volien lluitar per res, els tenim ara com els bons, els que van defensar la democràcia davant de les tropes franquistes. Però al final del dia, tots, siguin del bàndol que siguin, van haver de lluitar i morir per culpa de l’Home (i dic ‘home’ en el sentit masculí, res de substantiu genèric avui) i les seves ganes de guerra i d’imposar els seus pensaments per la força. En fi, un desastre que va marcar la vida de tantes i tantes persones. 

Bé, anem al gra. Malgrat la situació actual del Covid-19, es va decidir fer l’acte aquest any com sempre, però amb les precaucions adequades. Va poder venir un dels pocs biberons encara viu, Andreu Canet, qui deu tenir 99 o 100 anys! Només per ell, va pagar la pena fer l’acte, però a més a més, crec que a aquests actes d’homenatge i record se’ls ha de donar suport i assegurar que continuen en el temps. A Anglaterra, ara ja no queda viu cap brigadista dels que van venir a Espanya i Catalunya a lluitar, però es continuen fent actes, aixecant monuments i parlant d’ells, gràcies a diferents associacions o als seus familiars.

I aquí ve la primera critica constructiva sobre l’acte del dissabte passat. Sé que és un any estrany i molta gent potser era reticent a venir, però mirant com ha anat en els últims anys, tinc la impressió que l’acte va a menys, no a més. L’acte té un aire massa oficial i poc connectat amb allò que, per a mi, hauria de ser l’objectiu final. El focus no estava en els supervivents, ni en els fills i nets. De fet, crec que hi van venir molt pocs familiars, cosa comprensible aquest any, però malauradament penso que el Covid-19 no és l’únic culpable.

Crec que la Generalitat, com a organitzadora de l’acte, hauria de buscar la manera d’animar-los a venir i posar-los al centre de l’acte. Com? Doncs, desoficialitzant l’acte. Per exemple, cal que en un acte d’aquests tipus et facin tres (o més) discursos de representants d’institucions públiques (i cap de gent no política). Really? Calia? És la millor manera d’assegurar que la gent es desconnecti i només tingui ganes de què acabi l’acte, sobretot si els discursos van per les branques i s’obliden de l’important. La meva proposta seria que comencés a parlar breument l’alcaldessa del Pinell de Brai, localitat de l’acte, i ella mateixa presentés una sèrie de familiars d’excombatents o víctimes que vulguin explicar les sensacions i les anècdotes que s’han contat dins de la família. En resum, fer-nos sentir que aquest acte va dirigit realment a la gent a qui ha d’anar, a saber el que van viure i el que pensen d’allò. Sí, és important que vinguin alcaldes, regidors, consellers, etc. (hola Tortosa, on éreu?) en senyal de respecte, però no cal fer un discurs per a fer això. En ser-hi, asseguts en segona línia, i mostrar un interès de veritat en els protagonistes autèntics, ja n’hi ha prou. 

Per a més inri, al moment de fer l’ofrena de flors davant del monument, primer van passar alguns representants politics abans del pobre Andreu, que va aguantar estoicament els més de 30 graus de temperatura baix la poca ombra que hi ha allà dalt. Després de deixar la seva ofrena, Andreu es va tornar a seure i quan, es va acabar l’acte, la majoria dels representants institucionals no van anar a passar una estona amb ell per a donar-li el calor humà i posar-lo al centre d’atenció com es mereix.

I podem sumar altres aspectes que només fan mal a la imatge dels polítics i les nostres institucions, des del meu punt de vista, tot i que sembla ser que no se n’adonen. Podem parlar del fet de que tothom, menys les persones grans que van pujar en ambulància, vam deixar el cotxe a l’aparcament i vam fer els últims 100 metres a peu – menys la consellera i algun representant polític més, que van arribar fins a dalt de tot en el cotxe. En fi, és la mateixa història desesperant de quan veus la primera fila al teatre o d’un concert reservada pels regidors i alcaldes de torn tal com es deu fer des del segle XIX.

Més coses que es poden millorar: publicitat. Gairebé ningú, fora dels sospitosos habituals, s’assabenta d’aquest acte anual. S’hauria de fer difusió a tots els pobles ebrencs, parlar-ne als instituts, i fer-ne ressò abans de l’acte a tots els mitjans locals. 

Un altre tema delicat; si en teoria és un acte per a recordar i mostrar respecte a tothom, no sé com agafar el tema que alguns individus que hi assisteixen ho converteixen en un ball de banderes: diferents versions de la bandera espanyola republicana, senyeres, estelades, banderes comunistes, soviètiques… Suposo que no es pot dir res, però hi ha moments que desllueixen l’acte mentre cadascú intenta portar-ho cap al seu camp.

Per cert, a nivell logístic, donat la calor que fa cada 25 de juliol, cal fer l’acte a les 12 del migdia? Es podria plantejar fer-ho a les 19.00, per exemple? O millorar i ampliar l’ombra que s’ha instal·lat?

Bé, és un acte molt important, massa important per a que es vagi perdent pistonada d’aquesta manera, convertint-se en una simple oportunitat d’alguns representants oficials de fer una foto per a la premsa. Entenc que ha sigut un any estrany amb moments difícils però hi ha elements millorables que no tenen res a veure amb la situació actual. Per a mi, s’ha de replantejar bastant com es fa de cara a l’any que ve per a donar-li l’aire que necessita i mereix. A veure si ho podem fer.

*BRIANT CUTTS és professor i traductor.