‘Històries de llibres: El Decameró’, per Roc Salvadó Poy

Allà pels llunyans temps en què feia COU, la Biblioteca Pública de Tortosa, infraestructura cultural llavors única i valuosa situada al carrer La Rosa, estava regida per una senyora gran, probablement de la Secció Femenina. Aquella bona dona, als nostres ulls de joves de 16 i 17 anys, era com una relíquia del passat. Acudíem a la biblioteca a estudiar, de la qual cosa ens cansàvem prompte, i a xerrar al quart d’hora d’estar capbussats en l’estudi. Cal dir que la bibliotecària era de la vella escola, com no podia ser d’altra manera, i volia silenci i ordre a la seua dependència, per això sempre es trobava exposada a la saragata de tots el joves estudiants que la freqüentàvem. 

La sala es trobava al segon pis de la casa del cavaller Despuig i s’hi accedia per una elegant escala volada d’època. Era un recinte en forma d’ela, amb un petit altell i un minúscul despatx a l’esquerra del braç longitudinal de l’espai, que presidia des de l’entrada la bibliotecària. Natros ens solíem apostar en el braç curt, a cobert de les seues mirades. Des d’allí practicàvem el nostre divertiment favorit, que consistia en simular amb els llavis el so d’una besada prou sorollós com per arribar a l’oïda de la nostra víctima propiciatòria. La dona, al sentir-ho, s’esverava –la moral era estricta- i acudia a inquirir qui eren els infractors i demandar contenció.

Només és una anècdota de primera joventut, però que per a mi ve relacionada amb una innocent enredada personal infligida a aquella dona que venia d’un món passat i es trobava enmig de la desfermada vitalitat dels nostres disset anys. És aquí on entra en joc El Decameró.

Eren temps en què el vell edifici de la moral sexual restrictiva presentava evidents senyals de ruïna, i de fet no tardaria en solsir-se, però encara conservava una façana que imposava. La sensualitat es trobava embolcallada en una aura a mig camí entre lo pecaminós i lo delitós. El Decameró de Giovanni Boccacio era un llibre amb fama d’escabrós, el que abans en deien sicalíptic, però sols el coneixíem per referències que agullonaven la nostra curiositat.  Sabíem que era una obra mestra de la literatura medieval però no ens atreia evidentment per això, sinó pel seu celebrat contingut eròtic. No era un llibre accessible, algú parlava d’un amic que el tenia en una edició argentina, i no era gaire fàcil de trobar. D’aquí va sortir la meua juguesca. 

Una mica per curiositat  i una altra mica per picardia, vaig anar tot correcte i educat a demanar-li el llibre sospitós. La veritat és que no esperava gran cosa de la meua malintencionada petició, suposava que seria un no i prou, tampoc recelava una desatenció. La seua resposta cal qualificar-la d’excusa magistral. Mirant-me fixament a través de les seues ulleres de miop i després de reflexionar uns instants, va dir-me, com si lamentés el no poder complaure’m: “Fill meu, esta obra no te la puc deixar, perquè és una edició prínceps que tenim reservada i exclosa de préstec”. 

No me la vaig creure, evidentment, però davant d’aquell argument de tant de pes poca cosa més podia fer que donar-li les gràcies i marxar.

Per suposat, això no em va privar de llegir l’obra mestra. L’any 1973 la va treure en edició de butxaca, que s’ajustava a la meua, l’editorial Plaza i Janés. Amb el llibre a la mà puc veure que la vaig adquirir el maig de 1974. L’havia traduït Juan González de Luaces, escriptor asturià frustrat per la Guerra Civil i condemnat a treballs forçats de traducció per mantenir la seua dona i els cinc fills. 

El llibre va satisfer les meues expectatives, però més enllà d’això, em va sorprendre. El seu inici, que ens vol posar en situació, és un testimoni fefaent i estremidor del que va ser la pesta bubònica a Florència, una de les grans ciutats de l’època. Allí descriu totes les circumstàncies humanes enfront d’una catàstrofe d’aquella envergadura. Giovanni Bocaccio sabia del que parlava perquè ho havia patit. La seua veu ens fa comprendre el que la gent, i ell mateix, sentia. És un document històric alhora que un monument literari. 

Rellegit ara el llibre, crida l’atenció l’èmfasi que posa, ja des de la introducció, en conquistar-se a les dones, en ser agradable a les fèmines, de fet el llibre està dedicat a elles, des de la introducció fins al colofó final. Traspua una llibertat en el tracte entre homes i dones que ens pot semblar inaudita des de la visió estereotipada que tenim de l’època medieval. Mirat des de la nostra època pot sorprendre, però com ens va ensenyar Regine Pernoud en La dona en temps de les catedrals, la nostra sorpresa no deixa de ser fruit del tòpic, i ben bé que l’obra el desmenteix.

Boccacció era un amador de les dones, però això el va fer fruir i patir alhora; si al Decameró les exalça, un desengany amorós de maduresa –diuen- el va portar a escriure un dicteri contra elles, pensant en una senyora concreta; esta crítica desenganyada la va titular El Corbacho, com l’obra que escriuria més endavant, amb el mateix nom i la mateixa intenció, i per directa inspiració de l’italià, l’Arxipreste de Talavera.

Una tercera cosa a notar: tampoc falten els personatges catalans entremig de les novel·les del nostre autor. No podia ser d’altra manera en aquell temps en què els mercaders procedents de la Corona d’Aragó i, especialment del Principat,  senyorejaven els mercats del Mediterrani central i oriental, emparats i afavorits per la dominació que els reis catalans exercien a Sicília i Nàpols. A la ciutat del Vesubi havia residit de jove Giovanni Boccaccio i allí travaria relació amb més de dos catalans, d’aquí les diverses mencions a la gent catalana.

En un dels seus contes, precisament ambientat a Nàpols, el seu protagonista busca el camí del mar transitant per la Rua Catalana. En un altre,  el protagonista és mossèn Diego de la Ratta,  català al servei del rei Robert de Nàpols, del qual és mariscal. En un tercer, la jove i bella Alatiel, filla del soldà de Babilònia, camí de l’Algarve, naufraga davant les costes de Mallorca i allí és socorreguda pel cavaller Pericon de Visalgo. Podem llegir també com una dama genovesa, a causa d’una calúmnia, fuig per salvar la vida disfressada de mariner i  es contracta amb el gentilhome català  senyor En Cararch a les proximitats de Gènova i amb ell navega fins Alexandria. 

La coneixença abans referida seria mútua, per això no té res d’estrany que la primera traducció conservada del Decameró a terres hispàniques sigue  en llengua catalana: és la versió coneguda com de Sant Cugat del Vallès, de mà anònima, exemplar únic manuscrit, avui en dia conservat a la Biblioteca de Catalunya,  i acabat bé al monestir de Sant Cugat o a la mateixa vila, el 1429.

Malgrat que al segle XVI l’obra fou prohibida per la Inquisició, el secretari de la institució encarregat de redactar un Dictamen acerca de la prohibicion de obras literarias por el Santo Oficio  no va privar-se de consignar: 

En las novelas de Joan Bocatio ay algunas muy deshonestas, y por eso sera bien, que se vede la translacion dellas en romance sino fuese expurgandolas, porque las mas son ingeniosísimas y muy eloquentes.

Pot estranyar que l’inquisidor no sigue més taxatiu en el seu juí, però si sabem que es tracta de Jerónimo Zurita, historiador i cronista de la Corona d’Aragó, podem comprendre la benvolença envers el valor literari de l’obra.  

Umana cosa es aver compasio dels afligits

Així comença, segons la versió catalana de Sant Cugat, la seua recitació Giovanni Boccaccio; esta aflicció que cal compadir és la derivada de l’amor.

Ja al segle XIII el metge Arnau de Vilanova, en el seu tractat De amore que heroicus nominatur, descrivia el mal d’amor com una malaltia.

Clarament, ja des de l’inici, l’autor vol guiar, confortar i consolar de les fruïcions i penes que l’amor atorga, o infligeix, a qui el busca i l’ateny. Com diu al final del proemi, desitja que els exemples que presenta, amb les seues cent històries, ajuden a les dones a alliberar-se de les lligadures de l’amor i gaudir dels seus plaers, gràcies que ell, després d’aconseguir-ho, ha assolit esta condició, pot ara brindar-nos la seua experiència.Vist el temps a venir i el que li depararia, es podria ben bé dir que Boccaccio es va mostrar una mica massa optimista.

*ROC SALVADÓ POY és historiador.