Messi sí, Messi no

Messi anuncia en un trist i decebedor burofax que se’n vol anar del Barça, i l’enrenou que provoca és majúscul, i poca gent es resisteix a la temptació de comentar alguna cosa a les xarxes socials, a favor, en contra, o per a expressar que tant li fa, perquè hi ha coses més importants.

Tot plegat resulta interessant com a excusa per a reflexionar. Començo explicant què representa l’esport per a mi, una persona vinculada a la cultura.

Per una part, l’esport, en general, i el futbol en concret, ofereix una explosió d’emocions de caire visceral, fins i tot potser primitives (en el sentit de primigènies) difícilment igualable per cap activitat humana. La incertesa del resultat, la sensació de viure un guió que s’escriu sobre la marxa i del tot imprevisible i, de vegades, amb un final que ni el més pervers dels autors de misteri podia imaginar, la bellesa del moviment físic amb un objectiu determinat i precís de difícil assoliment, el dolor de patir injustícies, la glòria que, de tant en tant, el petit venci el gran, la necessitat de tenir uns herois de referència que facin oblidar les nostres mediocritats… I que tot plegat es tracti d’una emoció col·lectiva que milers o milions d’humans (aquests éssers eminentment socials), de tarannàs diversos, senten al mateix temps. Per a mi, gaudir de totes aquestes emocions és un plaer que no em dol sentir, i no renuncio a tenir senzilles il·lusions.

Per una altra part, és evident que aquesta fascinació que desperta l’esport és aprofitada pels poders de torn per a desviar l’atenció d’altres problemes, per tenir domesticat el galliner. Més educació i més cultura, diuen alguns, i això ho signo al cent per cent. La proporció que els mitjans de comunicació dediquen a l’esport, en demèrit de la cultura, és vergonyosament sistemàtica, per no parlar dels recursos econòmics.

Dit això, no està renyit lamentar la pandèmia, denunciar les injustícies socials que patim, citar un poema de Gerard Vergés, i gaudir d’una jugada de Messi. Només es tracta de buscar l’equilibri i de tenir clares les prioritats. Esport i cultura no haurien de ser enemics, però l’un no hauria d’abusar de l’altre. L’esport és com l’explosió de plaer del sexe, i la cultura, potser, com l’amor. Jo prefereixo l’amor, però una mica de sexe de tant en tant no està gens malament.

Tot el que he reflexionat sobre l’esport, s’eleva al quadrat en parlar de Messi. Messi és un esportista extraordinari pel nivell del seu talent i per la constància mai vista en mantenir aquest talent. La seva trajectòria és una obra mestra en vint volums, i les seves jugades increïbles ens fan creure que tot és possible, ens fan sentir xiquets. A més, a diferència d’altres herois de l’esport, Messi desperta tendresa. La seva manera de ser, la seva humilitat, les seves dificultats per a expressar-se, el feien candidat a ser un secundari de la vida, i no una mena de divinitat que, penso, li va gran. Molta gent anhelàvem un final rodó a la seva història, una màgica nit en què rendida i agraïda pel seu llegat, l’afició escoltés les seves maldestres paraules de comiat des del centre del camp i que més tard, en solitari, ja amb l’estadi a les fosques, diposités un petó amb la mà damunt la gespa. Massa acostumats a les derrotes (potser de forma malaltissa), necessitàvem un final feliç, tancar el llibre i retenir-lo un moment, tancat, damunt del pit, amb un somriure a la boca i certa tristesa perquè s’hagi acabat.