‘Tu i jo… jo i tu’, per Toni Pons

La relació de parella té tres elements que la diferencien d’altres relacions, com les d’amistat o les familiars. Són la intimitat, la passió i el compromís. La proximitat física i psicològica és tan gran que fàcilment podem envair un espai que l’altre considera privat. A més, la manera com una persona es relaciona amb la parella té molt a veure amb com es veu a só mateixa. Algunes coses que l’altre membre diu o fa poden afectar l’autoimatge. Les discussions de parella formen part de la normalitat. Han de servir per reduir el malestar i augmentar el coneixement que tenim de l’altra persona. Conèixer l’altre és el que alimenta la confiança i la tranquil·litat de saber com ens podrà ajudar en un moment de necessitat.

Quan una parella té una base sòlida de complicitat i respecte mutu, pot tolerar una certa quantitat d’exaltació i d’emoció en estat pur. Alguna baralla puntual pot anar bé per netejar l’aire i és bo saber que podem sobreviure al conflicte i fins i tot aprendre de la situació. Algunes parelles es posen en discussions interminables que no els condueixen enlloc, més que a acabar culpant a l’altre de la caiguda de les fulles a la tardor. El problema sorgeix quan aquestes baralles descontrolades i irracionals són reiterades. Perquè això pot provocar l’aparició de clivelles en la relació, que poden erosionar l’amor i el respecte mutu, que són la base de qualsevol relació sana de parella.

Discutir és natural. Totes les parelles discuteixen, és una cosa inevitable. És més, totes les persones que tenen algun tipus de relació discuteixen, perquè els desacords són part de les relacions humanes. Però la forma en què discutim importa molt quan hi ha diferències en la nostra relació. Quan convé posar-se ferm i quan és millor dir “no val la pena discutir” en un conflicte? És important parlar, però cal anar amb compte a l’hora de plantejar la discussió. Moltes vegades volem convèncer que tenim la raó, però hauríem de preguntar-nos si realment volem resoldre el problema o simplement guanyar. A vegades ens podem trobar culpant l’un a l’altre, intentant així controlar el comportament de l’altra persona fent-la sentir culpable, sense assumir nosaltres cap responsabilitat i sense ser capaços d’arribar mai a un acord. Ens veiem embolicats en un bucle viciós del qual no podem sortir.

Preguntar i demanar què volem, en lloc de queixar-nos. De vegades no obtenim allò que volem de l’altre perquè no ho demanen de la manera correcta. Potser és més fàcil preguntar per què mai fem alguna cosa que simplement demanar que ho fem. Quan arriba el moment de seure i parlar sobre com resoldre conflictes, el més important que podem fer és escoltar sense interrompre a l’altre. Això pot ser més desafiant del que sembla. Assegurar-se, mantenir contacte visual i posicionar el cos cap a ell o ella quan està parlant també és un indicador que realment s’està escoltant. Aquests petits ajustos poden evitar innombrables baralles.

Evitem els crits i l’atac personal. Els crits són una mostra d’agressivitat. Quan cridem, tractem l’altra persona com l’enemic a abatre. A més, se’ns accelera la respiració i el ritme cardíac i ens puja la pressió arterial: el nostre cos entén que es troba en una situació de perill: la part emocional de cervell pren el control i se sobreposa a la part racional. Deixem de pensar amb claredat i comencem a dir coses molt més pujades de to. En què ens ajuda a cridar? En res. Com a màxim posa punt final a la discussió, però el problema no s’ha resolt (si no és que considerem que “guanyar” la baralla, és a dir, derrotar l’altra persona, és la manera de resoldre’l). Les discussions amb crits són molt freqüents, i solen consistir en una escalada de tensió: com més crida un, més crida l’altre. Però com que no contribueixen a solucionar el problema, aquest pot reaparèixer posteriorment.

Acceptar els propis errors. En totes les discussions sol haver-hi dues parts. Parar-nos a valorar per què ens molesta tant això que ha fet l’altra persona, quina part tenim nosaltres en aquesta situació… Què hem fet? Com hem arribat a aquesta situació? Què hem dit? Com ho ha interpretat l’altra persona? Posar-se en el lloc de l’altre, intentar comprendre realment el que l’altre pretén explicar. Intentar compartir emocions. Col·locar-se en el lloc de l’altre implica escoltar amb atenció, no en funció del que es vol contestar. Es tracta de fer realment eficaç el diàleg. Assumir els errors que hem comès o per què ens molesta tant alguna cosa és una manera d’aprendre.

Planteja’t quines coses pots acceptar i quines no. En alguns casos les discussions es donen per causes petites que, a la llarga, i a força de culpar-se un a l’altre es fan grans. Tu mai poses els plats al rentaplats o penges la roba d’una manera tan eficient com ho faig jo. Tu trigues una setmana a recollir la maleta després d’un viatge i jo ho faig en cinc minuts. Dius que et cauen bé els meus pares, però mai vols anar a casa seva a dinar i prefereixes quedar amb els teus amics per anar en bici. Coses que, a priori són petites, però que després de tant culpar es tornen enormes. La qüestió és dir quines coses podem acceptar, viure, tolerar i quines no. L’asservivitat passa per dir no, quan realment volem dir no.

Aprendre a rebre crítiques. Criticar no implica atacar a l’altre ni menysprear-lo. Aprendre a dir el que ens agradaria de l’altre, entendre’l, mostrar empatia i expressar el nostre desig de canviar certa conducta, comportarà una millora en la relació. És bo mirar d’entendre el punt de vista de l’altra persona, raonant el teu possible desacord, evitant posar etiquetes i propiciant insults. En el marc de les discussions de parella, les etiquetes sempre solen ser negatives. Per exemple: egoista, ignorant o garrepa… Paraules que encara que siguin més lleus que els insults, tenen el mateix problema: se centren en la persona i no en el fet que les ha motivat. A ningú li agrada que el qualifiquin d’aquesta manera. Es poden fer les crítiques sense ferir i sense fer mal a la relació.

Centrar-se n el problema. Les discussions de parella solen ser motivades per algun fet que ha passat. Però sovint, enmig de la discussió, van apareixent altres temes. Sobretot a partir dels retrets o quan la conversa puja de to. Focalitzar-se en el problema i, sobretot, en el motiu pel qual és un problema, ajuda a resoldre’l. Imaginem que la discussió s’origina perquè un membre de la parella ha deixat el dipòsit del cotxe buit de benzina. El problema no és el dipòsit buit: és que quan l’altre volia agafar el cotxe ha hagut de destinar més temps i més diners a omplir-lo pel descuit del primer. És fonamental que la persona que ha comès l’error entengui les conseqüències d’aquest error.

Una discussió no és una competició. No es tracta d’evidenciar que tenim la raó i de sentir-nos victoriosos. Les discussions seran útils si permeten solucionar el problema que les ha provocat, tot fent créixer la confiança i complicitat entre els dos. Una discussió de parella serà “saludable” si no es qüestionen les persones, sinó els seus actes. I un cop torni a la normalitat, els dos tenen la sensació d’haver-ne tret alguna cosa positiva, més enllà d’aquell tema particular que ha desencadenat el conflicte.