Defensem el periodisme més enllà dels pregons?

Aquest any, el pregó de les Festes de la Cinta es va encarregar a dos periodistes de les Terres de l’Ebre, Ximo Rambla i Sílvia Tejedor, per tal de reconèixer la seva tasca al capdavant dels mitjans ebrencs i perquè parlessin de la importància de la premsa tortosina. Però, realment ens en recordem d’aplicar totes aquestes ensenyances més enllà dels discursos dels pregons?

La premsa tortosina de l’actualitat es troba a anys llum de la premsa tortosina d’abans de la Guerra Civil, però, de fet, a dia d’avui, això passa amb la premsa de tot arreu. Què se n’ha fet dels valors del periodisme d’aquells temps? Qui se’n recorda ara d’aquells diaris interminables on les columnes encara no seguien cap ordre, on s’escrivien notícies de moltes pàgines, on el periodisme en profunditat i d’investigació era possible, on predominava el llenguatge culte i, fins i tot, d’estil barroquejant, on les notícies literàries eren reals, on publicar un anunci tenia un valor, on no es miraven més interessos que els dels ciutadans?

Avui en dia trobem periodistes que ja no tenen ganes d’esforçar-se per fer un bon article i que es pensen que copiant i reproduint les notes de premsa d’agències i de gabinets estan fent una bona feina. D’altres fan vídeos mal fets per acabar ràpid, ignoren els off the records o ja no se’ls veu amb llibretes anotant declaracions ni detalls descriptius de l’entorn i tan sols es limiten a posar el telèfon mòbil en mode gravació. Cada cop més hi ha gent que no contrasta les notícies, que difonen fake-news que corren a les xarxes socials, fomenten el clickbaiting per davant dels bons titulars, o bé fan entrevistes sense preparar-se-les. 

Si bé és cert que abans aquells que es dedicaven al periodisme no havien pogut cursar uns estudis específics per dedicar-s’hi, el més greu de tot és que ara que ja hi ha estudis periodístics encara hi hagi mitjans que tenen en plantilla persones que de periodista només tenen el nom i no pas els estudis. Però la petita diferència és que abans es buscaven persones qualificades, doctes, escriptors, literats, gent que havia viatjat pel món… per exercir l’ofici i ara es busquen tertulians i vividors que es fan passar per periodistes embrutant el nom de la nostra professió i menystenint-la. Però d’això, als discursos i als pregons mai se’n parla, no fos cas que algun dels oients se’n sentís al·ludit! 

Unes altres de les preguntes que cal fer-se si es treballa al món de la premsa del segle XXI és per què cada cop més estan permesos els silencis mediàtics en detriment de la professió i en lloança a la figura del polític de torn i per què la llibertat de premsa es pot controlar de forma encoberta i a canvi de favors econòmics per als mitjans?

Ximo Rambla acabava el seu discurs dient als polítics que “no malgastin energies en debats estèrils i que no posin mai les sigles dels partits per davant del nom de la ciutat”, però caldria anar molt més enllà per resoldre alguna d’aquestes qüestions, per deixar clar que els pals a les rodes no poden servir per controlar a aquells que treballen per difondre la veritat o que el populisme és només una fàbrica de fake-news contra la qual els mitjans tenen l’obligatorietat de lluitar-hi.

Francesc Mestre, Rosa Mª Calaf, Josep Mª Òdena, Teodor González, Sebastià Campos Terré, Conrad Duran… van ser alguns dels noms dels periodistes que van citar-se al llarg del pregó i que, sovint, com molts d’altres, se’ls té en l’oblit.

I és que quan es parla del binomi del periodisme català m’és impossible no recordar la figura d’un gran periodista, sovint, poc recordat i poc estudiat. Parlo de l’Eugeni Xammar, aquell homenot de la premsa que tot ho observava, que no passava mai per alt ni un detall, que defensava la llengua catalana i que tenia una habilitat innata per escriure. Ell deia que era “d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge”, tot i que qui millor plasmà el seu caràcter i la seva personalitat va ser el seu gran amic, Josep Pla, que digué: “En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m’ha dit i, sobretot, en el que m’ha insinuat”.

Una “intransigència” que cada cop costa més de trobar a les pàgines d’un diari, als articles d’un digital i als programes de la televisió o de les ràdios. Unes qualitats que el periodisme català encarnava per excel·lència i que l’havien posicionat a nivells molt elevats del rànquing, però que s’han anat perdent de mica en mica i que s’han deixat de banda en un moment en què, per desgràcia, un tuit val més que mil paraules ben contrastades.

I és per tots els “Xammars” que hi ha hagut al llarg de la història del periodisme català que caldria reivindicar el rerefons del nostre ofici en la tasca del dia a dia, a cada article, a cada columna, a cada editorial… de reivindicar-lo amb la boca ben oberta i sense aturar-se per moltes portes al camp que ens trobem. De defensar-lo des del cor i des del seny si és que realment ets un enamorat d’aquesta feina. Però, sobretot, el que mai podem oblidar és que hem de defensar-lo més enllà dels micròfons, més enllà dels discursos, més enllà dels pregons.

*Irene López és estudiant de Periodisme i Ciències Polítiques.