‘Ens aplaudeixen a la cara’, per Josep Obiol

La pandèmia segueix el seu camí particular. Resguardat per la ineptitud ancestral d’una classe política completament fora de lloc, i m’atreviria a dir que de temps, el virus “campa a sus anchas” multiplicant-se tranquil·lament a les nostres cèl·lules mentre observa amb alegria i rauxa com els mortals, que altra cosa no, però ha quedat ben clar que ho som, de finits, ens posem la mascareta per sota del nas perquè molesta i ens agrupem feliços i contents tot celebrant l’ascens de categoria de nostro equip estimat o la victòria efímera al Tour de France. 

I justament quan sembla que entrem en raons, quan sembla que ens adonem dels nostres propis errors i fem un acte de contricció tot assenyalant les males costums, comença el curs escolar i el virus torna a revifar ajudat, empès, per la gran tragicomèdia grega en la que s’ha convertit la gestió pandèmica del Departament d’Ensenyament. 

“Donde dije digo, diego Diego”. De la ràtio de 15 alumnes per aula hem passat a 20 i jugant al Real Tetris a dintre de l’aula per encabir-ho tot amb un mínim de dignitat; de buscar espais arreu del món conegut hem acabat utilitzant la sala d’usos múltiples del propi centre escolar; de les 500.000 proves PCR hem passat a “bé, només allà on faci falta”; de la contractació més gran de la història de la docència hem acabat nomenant 50 mestres per a 100 escoles (a les Terres de l’Ebre). I així un llarg etcètera que podria omplir el límit de caràcters d’aquest article.  

El focus, com ha de ser, això que quede ben clar per endavant, ha estat la seguretat del conjunt d’alumnes dels centres educatius. Un cúmul d’instruccions i normatives que han patit contínues metamorfosis per quedar-se en allò de “feu el que pugueu que després ja veurem”. Ni baixada de ràtios espectacular, ni espais adequats, ni tan sols ajudes familiars en casos de positius. La gran revolució escolar que es preveia al mes de juny ha quedat en una petita revolta campestre més pròpia de Josep Maria Bartomeu que d’algú que se suposa ha de vetllar per la nostra seguretat. 

I els docents? No patiu, estimats lectors, formem part d’un grup bombolla inalterable e inal·lienable que romandrà fortament unit… fins a les cinc de la tarda. Tenim un pack de mascaretes que es poden rentar i gel hidroalcohòlic collita del 2020. Vols una pantalla protectora perquè els alumnes d’infantil no porten mascareta i els pengen els mocs? Tranquil, a l’Amazon estan tirades de preu. Si vols una PCR truca al CAP (o te’n pagues una pel privat), i si ets especialista d’anglès, música o educació física, truca… Bé, no truques, que a tu, estimat especialista, com només passes per quinze classes bombolla al dia, no cal que et facin res. Si tens tos, escup al colze i comença a resar. I què fem amb les embarassades o les persones de risc? Mascareta FFp2 i distància de seguretat. Ep, no et proecupis dona (o home), que si veus que no es poden complir les instruccions, a tu, que tens al·lèrgies respiratòries diverses o has patit una operació, el Departament et derivarà (després de seguir el protocol pertinent durant tres setmanes i dos dies sencers) a un metge del propi ens governamental que s’ocupa, ell, o ella, solet, o soleta, d’una província al complet. Això, sí, “amb il·lusió”!  

En conclusió: ni als balcons, ni ans de sopar, ni tan sols després. Els únics aplaudiments que estem rebent els docents són els de la nostra pròpia “empresa”, el Departament d’Ensenyament. Però no són uns aplaudiments de gratitud, no. Tal com diu el títol de l’article, el nostre propi Departament ens acaba aplaudint, sí, però a la cara fins a deixar-nos-la ben roja i coent.

*JOSEP OBIOL és mestre de primària.