Les meues favorites de Sean Connery

La mort de l’actor escocès Sean Connery, este dissabte als 90 anys, ens obliga a parlar, ni que siga breument, d’algunes de les millors pel·lícules de la seua filmografia. Per fer-ho, però, volem fixar-nos en uns quants films que ens van marcar en algun moment de la nostra vida. Per tant, es tracta d’una llista molt personal, sense cap més intenció que reivindicar les pel·lícules protagonistzades per Connery que al llarg de la nostra experiència cinèfila més ens van agradar, per algun motiu o un altre. Això vol dir que ja donem per fet que no tothom estarà d’acord amb la tria d’estes, i no d’unes altres pel·lícules. Fins i tot alguns no ens perdonaran que no hi posem cap dels títols de la sèrie James Bond, el personatge que va convertir Connery en una estrella del cinema. Això seria massa fàcil. O massa complicat, perquè… quina de totes triar?

El hombre que pudo reinar, de John Huston (1975). Una de les millores pel·lícules sobre la maçoneria, i molt possiblement un dels millors films d’aventures de la història del cinema. Sean Connery i Michael Caine són dos aventurers que viatgen a l’Índia en 1880, i que sobreviuen gràcies al contraban d’armes i mercaderies. Un dia decideixen fer fortuna al llegendari regne del Kafiristan, i després d’un duríssim viatge a través de l’Himàlaia, assoleixen el seu destí just a temps de fer ús de la seua experiència en el combat i salvar un poble dels seus enemics. Esta va ser l’última gran pel·lícula d’aventures del director John Huston, basada en un dels contes de Rudyard Kipling, i va suposar una influència directa en la nissaga d’Indiana Jones d’Steven Sielberg i George Lucas. De la mateixa època i amb un to molt semblant també us recomanem El primer gran asalto al tren, de Michel Crichton (1978), en què la parella de Connery ja no és Caine, sinó el també genial Donald Sutherland. I una altra pel·lícula dels setanta amb un tren i Sean Connery és Asesinato en el Orient Express, de Sidney Lumet (1974)

Indiana Jones y la última Cruzada, d’Steven Spielberg (1989). Sempre he pensat que era la manera de reconèixer, per part d’Spielberg, que primer va voler fer una pel·lícula de James Bond, i que després amb Lucas va acabar reformulant el personatge en Indiana Jones. De fet, recordeu com comença El templo maldito, la segona pel·lícula: amb Indy vestint un esmòquing de jaqueta blanca, com si fos 007. Aquí Connery interpreta el doctor Jones, el pare del mític personatge encarnat per Harrison Ford. Com El hombre que pudo reinar, també és cinema d’aventures en estat pur, un magnífic tancament de la primera trilogia d’Indiana Jones (els fans més radicals de la sèrie fins i tot neguen l’existència de la quarta part). De què va? El 1938, en un món en vigílies de la Segona Guerra Mundial, els nazis es llancen en la cerca del Sant Greal. Però al seu davant tenen el doctor Henry Jones (Connery), que també persegueix este objecte místic. Quan el seu pare desapareix, Indy es llança sobre el seu rastre per trobar-lo. Com a curiositat, heu de saber que Sean Connery només era 12 anys més gran que Harrison Ford, però que tots ens vam empassar que podia ser el seu pare. Un any després va protagonitzar La casa Rusia, de Fred Schepisi (1990), amb interessant cinta d’espionatge internacional amb una sensual Michelle Pheiffer.

La Liga de los Hombres Extraordinarios, d’Stephen Norrington (2003). Vaig trobar molt encertat, i fins i tot romàntic, que Sean Connery interpretés aquí Allan Quatermain, el protagonista de Les mines del rei Salomó, perquè Quatermain també va inspirar clarament Lucas i Spielberg a l’hora de dibuixar Indiana Jones. Per tant, si el pare d’Indiana Jones era Allan Quatermain, qui millor per interpretar-lo que l’actor que va fer de pare de Harrison Ford a la tercera pel·lícula. En esta adaptació de la novel·la gràfica steampunk d’Allan Moore i Kevin O’Neill, seguim les aventures d’un grup de personatges literaris que són reclutats per l’Imperi Britànic perquè siguen agents secrets i puguen protegir el país i el món sencer de terribles amenaces. De fet, la cinta és un pastitx de personatges literaris victorians, com ara Mina Harker (Dràcula), el Doctor Jekyll i Mr. Hyde, Dorian Gray, el capità Nemo, el Fantasma de l’Òpera, l’Home Invisible i fins i tot Tom Sawyer. La pel·lícula va rebre males crítiques i això va frustrar que fessen més parts, però suposa l’última aparició de Connery al cinema.

Descubriendo a Forrester, de Gus Van Sant (2000). Tres anys abans, Connery havia interpretat un escriptor retirat de la vida pública en esta cinta que explica la història d’un jove afroamericà amb un gran talent per al bàsquet i per la literatura. Quan treu la nota més alta del seu institut en un test d’intel·ligència, Jamal (Rob Brown) crida l’atenció d’un exclusiu i elitista col·legi de Manhattan. Al mateix temps, coneix un ancià que viu reclòs en un apartament del seu barri, un home que resulta ser William Forrester, el misteriós guanyador del Premi Pullitzer que porta desaparegut diverses dècades, com si fos una mena de J.D. Salinger. Esta és una pel·lícula un pèl desconeguda, que crec que va quedar eclipsada per l’estrena el mateix any de Jóvenes prodigiosos (Curtis Hanson), però que cal reivindicar. A més, per la temàtica també us recordarà El indomable Will Hunting (1997), també de Gus Van Sant.

Los Intocables de Eliot Ness, de Brian de Palma (1987). La pel·lícula que va fer que Sean Connery guanyés l’Oscar com a millor actor secundari. La cinta, protagonitzada per Kevin Costner, recrea la lluíta del llegendari agent de l’FBI, Eliot Ness, contra l’imperi del crim liderat pel mafiós Al Capone (sensacional també Robert de Niro). Connery hi interpreta el veterà agent Jim Malone, un dels anomenats Intocables. És un dels persontages més carismàtics de tota la seua carrera. Per cert, Connery i Costner van tornar a coincidir a Robin Hood: príncipe de los ladrones (1991), però haureu d’arribar fins al final per a veure-ho.

El nombre de la rosa, de Jean-Jacques Annaud (1986). Qui millor que Connery, qui millor que James Bond, per interpretar Guillerm de Baskerville, el personatge de la novel·la escrita per l’italià Umberto Eco. Aquí, centrant-se més en l’element detectivesc i allunyant-se dels temes polítics i teològics del llibre original, la pel·lícula presenta Connery en el paper d’un frare franciscà que, acompanyat del novici Adso de Melk (Christian Slater), és cridat per resoldre el misteri que envolta una sèrie d’assassinats en una abadia del nord d’Itàlia durant l’Edat Mitjana. Per cert, en esta pel·lícula va compartir repartiment amb el gran F. Murray Abraham, amb qui també coincidiria a Descubriendo a Forrester, comentada més amunt.

Los Inmortales, de Russell Mulcahy (1986). La pel·lícula, amb una inoblidable música de Queen, explica la història dels immortals, humans que només poden morir mitjançant la decapitació, i que han existit al llarg dels temps. El protagonista és Connor MacLeod, del clan escocès dels MacLeod, mentre que el seu enemic és El Kurgan. El 1541, Connor és localitzat per un immortal molt més gran, Juan Sánchez Villalobos Ramírez (Sean Connery), qui assumeix la tasca d’ensinistrar Connor en la seua condició d’immortal, explicant-li els origen dels immortals, la recerca del Premi i les seues regles: “Per què surt el sol al matí? Per què brillen les estrelles de la gran cortina de la nit? Qui sap … L’únic que sé és que hem nascut diferents als altres. Tots et temeran, voldran lliurar-se de tu… com la gent del teu poble. Amb tu s’ha completat el nombre dels elegits. Has d’estar preparat per quan arribi el duel final (…) A partir d’ara, començarem a sentir una atracció irresistible d’acabar uns amb els altres, fins que només quedi un. És el nostre destí”. Un altre dels personatges mítics de Connery, que fan que sigue immortal.

Evidentment, no voldríem deixar de comentar altres pel·lícules memorables de Connery, com Marnie, la ladrona (Alfred Hitchcock, 1964), La caza del Octubre Rojo (John McTiernan, 1990), Atmósfera Cero (Peter Hyams, 1981) o Los Héroes del Tiempo (Terry Gilliam, 1981), per no parlar de Robin y Marian (Richard Lester, 1976), El viento y el léon (John Milius, 1975) o Nunca digas nunca jamás (Irvin Kershner, 1983), pel·licula no oficial de James Bond, en què Connery va tornar a encarnar l’agent 007 després de dir que “mai ho tornaria a fer”.