Passats uns dies del trasbals internacional que han suposat les eleccions dels Estats Units, on es disputaven el poder Donald Trump i Joe Biden, el que ara ens vindrà a sobre és saber què suposarà el resultat. Biden s’ha proclamat guanyador dels comicis després d’haver obtingut 290 vots electorals, és a dir, 76 més que el seu rival, que n’ha obtingut 214. Tot i que el procés de recompte de vots als Estats Units és complex i molt diferent del nostre, els principals mitjans de comunicació nord-americans, amb mecanismes suficientment fiables per a anunciar qui ha sigut el guanyador, afirmen que Biden serà el proper president dels Estats Units.
Però això no s’acaba aquí, només ha fet que començar. Un cop coneguts aquests resultats, Trump, qui fins al gener de l’any vinent ocuparà el despatx Oval de la Casa Blanca, es manté enrocat en la seva idea que són fraudulents, i que els mitjans de comunicació han ajudat Biden a proclamar-se guanyador de les eleccions. Trump es nega a acceptar la seva derrota. Tant és així que el 9 de novembre Trump va presentar una demanda per a impedir que l’estat de Pennsilvanià certifiqui oficialment la victòria de Biden.
Si aquesta situació es perllonga en el temps, podrien trontollar els fonaments més arrelats de la democràcia. Aquesta afirmació pot semblar alarmista, però el que aquesta actitud del candidat republicà posa de manifest és la vulneració d’una de les principals normes informals sobre les quals se sustenta la democràcia: l’acceptació de la derrota per part del perdedor. I per què parlem d’aquesta norma informal com un dels fonaments de la democràcia? La resposta la trobem en què l’acceptació de la derrota és beneficiosa per a les dos parts implicades, ja que el partit que perd deixarà el govern i ho farà perquè contempla la possibilitat de tornar a guanyar en un futur, i desitjar que el seu contrincant accepti aquesta victòria. Per tant, d’aquesta idea sorgeix una relació de cooperació que serà beneficiosa per a totes dues parts, i d’alguna manera reflecteix la democràcia com un equilibri de poder.
En el cas de Trump, ens podria preocupar que ell no aspirés a guanyar o a presentar-se a altres eleccions, tenint en compte les característiques d’aquest candidat, la seva estranya manera de fer política, la seva avançada edat, la seva vida privada… Tot això ens podria fer pensar que ell no aspira a presentar-se a unes properes eleccions, i per tant no tindria cap interès a acceptar el resultat de les urnes, tot posant entre l’espasa i la paret el sistema democràtic dels Estats Units.
Però, a tot això, encara queda una esperança. Cal dir que els sistemes democràtics i en aquest cas la democràcia dels Estats Units, una de les més consolidades del món, disposa de mecanismes institucionals capacitats per frenar les dèries de candidats momentanis, les idees dels quals poden posar en risc aspectes tan fonamentals de la democràcia com l’acceptació dels resultats electorals fruit d’unes eleccions.
Aquesta situació explicada ens ha de servir per prevenir possibles situacions futures que es poden donar en totes les democràcies del món. I és que els nous moviments polítics i algunes de les noves maneres de “fer política” busquen la confrontació i posar en qüestió els sistemes democràtics vigents. Això en alguns casos pot servir per qüestionar els sistemes establerts i aportar-los mètodes més innovadors, però en la majoria dels casos aquestes actituds el que porten són inestabilitat i busquen fer trontollar els ciments més bàsics dels nostres sistemes democràtics.
*ADRIÀ GIL BUCH és graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració.
Fes el teu comentari