Lo poble fa temps que viu perplex l’actuació d’estos senyors que diuen que són els nostres representants però que, com se comprova massa sovint, són representants d’altres o en molts casos, d’ells mateixos.
Sí, Sr. Albacar, les Terres de l’Ebre i Tortosa, la seua capital natural, necessiten la unió de tots els ciutadans i ciutadanes. S’ha de fugir del proselitisme persistent al que mos aboquen insistentment per a aconseguir guanyar adeptes per a cada una de les seues faccions. Partidisme que fa que es trossege el teixit associatiu, desunint al poble que perd així tota força de reivindicació davant de les elits polítiques, que poden jugar amb la gana de la gent per assegurar-se grapats de vots submisos i fidels.
Sense este teixit associatiu i sense la unió dels ciutadans, el poble, perd tota força reivindicativa, per a passar de ser ciutadà a simple vassall del que li dona de menjar, sacrificant a les lliure pensadores a favor del pensament únic i covard. Sí, covard, esta forma d’actuar, que agrana cap a casa, i que fa que es demane, per exemple, la construcció d’un hospital a prop d’alguns trossets que hi han en construcció per revaloritzar, potser, uns pisets d’alt standing, que pugen tan amunt com lo Seminari i que si no es venen, la castanya que es poden fotre los promotors des de dalt de tot, pot ser tan alta com lo mateix gratacels.
El mal a les Terres de l’Ebre ve de lluny: La divisió territorial, que va absorbir les Terres de l’Ebre dins de la província de Tarragona i l’oligarquia que viu del centralisme de Madrid i de Barcelona, porta a estroncar el municipalisme i a potenciar l’individualisme. Les classes dirigents s’enfronten entre elles pel poder que els ve donat del Govern central. Es fan grups irreconciliables dins de la mateixa terra, i inclús dins de les mateixes faccions polítiques, que s’enfronten entre elles, difamant i enfonsant prestigis. Davant d’esta situació, al ciutadà tan sols li queden dues opcions: l’individualisme, abandonant la política i replegant-se en els seu negoci o hisenda, o entregar-se en braços d’aquella oligarquia funesta que sembra odis bizantins i esborra dels cors tot amor a la terra. (Menasanch i Martí, N. “Francesc Mestre i Noè: l’estímul associatiu ebrenc: 1886-1936”.Onada edicions.pàg.103).
Com a bon aprenent del despotisme il·lustrat que impera a les nostres terres, el Sr. Albacar, sense preguntar als tortosins i tortosines que ell diu representar , ha decidit que s’ha de fer un nou hospital i que el millor lloc és a l’entrada de Tortosa, al costadet del nou gratacel, al qual encara costa acostumar-se a la vista quan passes per la plaça del Bimil·lenari. Els familiars i malats podrien així sortir i entrar de l’hospital per poder llegir els majestuosos cartells que van de punta a punta i de dalt a baix: PISOS DE MOSTRA! ENTRA! ENTRA!
El problema de l’hospital, Sr. Albacar, no és que es face ampliant el ja existent, optimitzant els recursos i no gastant més del compte; el problema, Sr. Albacar, no és comunicar amb dos ascensors el centre de la ciutat i l’eixample, revitalitzant-lo, ja que tots sabem que està agonitzant des de fa temps; el problema no són les restes arqueològiques que es podrien trobar i posar en valor; el problema no són los accessos de les ambulàncies que es podrien dissenyar per darrere, sense tindre de passar pel centre de la ciutat, com ja es va parlar als anys 70!!!!, el problema no és el pàrquing que es faria, ni tan sols el dipòsits d’aigua, que s’hauria de traslladar, ni res de tot això, que amb ganes i amb la inversió necessària se podria fer en un temps relativament curt.
EL PROBLEMA, i ho poso en majúscules per a que se’n done compte, és que ja ningú és creu absolutament res del que proposen. Que els ciutadans i ciutadanes ebrencs no són uns badocs que esperen les promeses electorals que passades les eleccions se les emporta el vent. Però no qualsevol ventet, no, el Vent de Dalt, que bufa ja sap que ben fort a les nostre terres. Vostè mos demana la unió de tots, per portar-mos com lo flautista d’Hamelín, dels germans Grimm, fins a la data del 14 de febrer, on, passades les eleccions, tot es transformarà en fum i on quedarem ofegats com a rates, baix les aigües de la crisi provocada per la mala gestió de la pandèmia que TOTS els representants polítics han aconseguit.
La conclusió, al meu parer està clara. Saba nova, adoptar el sistema Suïs de preguntar a la pròpia ciutadania sobre el seu dia a dia, posar en valor els referèndums i fer cas a la gent, envoltar-se d’experts i deixar-se aconsellar, no prometre res que no es pugue acomplir, i assumir responsabilitats dimitint quan calgue i sobretot no ENGANYAR més. Tan sols així, podrem demanar la unió de tots els ebrencs i ebrenques, sigue quin sigue el seu color polític, per a poder aconseguir el ressorgiment de les Terres de l’Ebre, tot i tenir una demografia minsa, i així treballar per a que l’hospital Verge de la Cinta sigue l’hospital ebrenc de referència que tots i totes mos mereixem.
NÚRIA MENASANCH i MARTÍ és presidenta-portaveu de l’executiva de Demòcrates de Catalunya al Baix Ebre.
Fes el teu comentari