El monument a la gallina, l’aguilot, un munt de ferralla… són alguns dels mots que durant anys s’han emprat per definir el Monument a la Batalla de l’Ebre que el general Franco ens va palplantar al bell mig del riu.
Aquest personatge, que s’autoproclamava “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va alçar un monument gegantí a Tortosa per martiritzar de per vida la ciutat i la seva gent amb el pes a les espatlles de veure cada dia com de la derrota més sanguinària de la Batalla de l’Ebre només s’homenatjava als caiguts d’un bàndol, el franquista.
I així, pagat per “donacions voluntàries” de tots els municipis de la comarca, menys l’Ajuntament de Tortosa, l’antiga columna del Pont de la Cinta quedava colonitzada per un monstre de ferro.
Fa pocs dies el vicepresident del govern català, Pere Aragonès, juntament amb una nodrida representació d’ERC, van venir amb aires de grandesa per la llera del riu de Ferreries a presentar-nos un bonic projecte per enretirar definitivament el monument franquista i complir així amb la Llei de la memòria històrica i fer justícia amb els familiars de les víctimes del bàndol republicà. Però, és si més no curiós que aquesta magnífica proposta arribi estant a les portes d’uns nous comicis i tot fa pensar que els entrebancs i problemes que sorgiran al voltant del projecte l’acabaran retardant de nou i tot plegat haurà resultat ser una proposta electoralista més, com la de construir el nou hospital.
En aquest territori ben bé sembla que ens prenguin per ximples, i és que, sense anar més lluny, el 2016 es va protagonitzar una gran posada en escena en forma de consulta popular per decidir si la ciutadania volia “retirar i museïtzar” el monument, o bé, “conservar-lo i reinterpretar-lo”. Els qui vam votar perquè l’enretiressin ens vam endur una gran decepció en veure que la mentalitat de la ciutadania tortosina seguia sent igual d’obtusa que anys enrere i que, malgrat saber perfectament què simbolitza el monument, va sortir amb una àmplia majoria l’opció de conservar-lo i reinterpretar-lo. Podríem debatre estesament sobre si aquests resultats van ser lícits o si el fet de no fer cap mena de campanya publicitària del referèndum va fer que una bona part de la ciutadania no s’assabentés de la celebració de la consulta.
Però, sigui com sigui, tots els partits polítics d’aleshores, excepte la CUP, van reconèixer que el resultat democràtic s’havia d’acceptar i treballar per complir-lo. I, ves per on, que la paraula “no-vinculant” va passar desapercebuda per tothom i la suposada reinterpretació promesa a les 23h de la nit des de l’Ajuntament en acabar el recompte de la consulta, va quedar en paper mullat.
La millor reinterpretació del monument que s’ha fet fins avui és, per a mi, la del “monument a les cerveses” que es narra amb enginy i de forma picaresca des del vaixell turístic de Lo Sirgador. I potser val més agafar-s’ho amb humor perquè, al cap i a la fi, els polítics que ens governen no són res més que una mena de bufons que ballen al so de la música que més convingui en funció del moment.
Així doncs, ara podem veure com l’alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, que el 2016 deia que “la gent ha votat i ha decidit què vol fer amb el monument de forma molt clara i, per això, ara ens cal començar a treballar perquè es quedi i es pugui reinterpretar”, ara surt al costat d’Aragonès a favor de la seva retirada i apropiant-se les propostes, que Josep Monclús i Jordi Jordan van anunciar ja el 2016, de construir una passarel·la al seu lloc recuperant l’antiga utilitat del Pont de la Cinta o del Pont de Barques.
Vulguem o no, hem de reconèixer que, malauradament, la nostra ciutat encara té uns tics conservadors i dretans preocupants que l’empenyen inexorablement a ser el focus de totes les crítiques que vénen des de territoris mentalment més oberts.
La feina per revertir aquesta situació no passa per queixar-se davant les càmeres sessió plenària rere sessió plenària i jugant a l’enfadós per veure quin líder polític té més raó i més ego. La solució rau en l’educació i la pedagogia de baix cap a dalt i en una aposta ferma i segura des de les institucions per apartar el feixisme dels carrers, dels espais públics… i començar a restituir la memòria històrica de les víctimes d’ambdós bàndols que va endur-se per davant una injusta guerra fratricida.
Ara hom crida amb entusiasme “lo moixó a l’aigua!” mentre ja idealitza aquella imatge de l’au esquarterada alçant el vol forçat del niu de vella metralla que un cabdill li regalà.
Jo, des del balcó, aguaito el franquista Monument a la Batalla de l’Ebre i li pregunto si serà veritat i aviat serà ja història o si la seva ombra m’acompanyarà, per desgràcia, tota la vida.
Fes el teu comentari