A Tortosa, tot allò que no és “horta” és “muntanya”. Això sorprèn els forasters, però és comprensible aquesta definició: fora del pla de la vall de l’Ebre es va guanyar pam a pam el terreny per poder conrear l’olivera, desermant, abancalant, movent tones de terra i pedra, despedregant amb el “perpal” (l’eina per trencar la pedra, el “taperot”), construint parets de pedra seca, els marges, un damunt l’altre, amb l’amplada suficient per plantar un sol arbre. Amb una especialització de la feina, els margenadors, que es mereixen un capítol apart. Visiteu les partides de Coll de l’Alba, Santa Caterina, l’Alentà, Bassa de l’Amorós, Fullola… és impressionant.
Quan als segles XVIII i XIX la ciutat va saltar el seu recinte emmurallat i va passar a la riba dreta de l’Ebre, tots aquells erms van ser transformats en conreus d’olivera, amb els seus bancals i dipòsits de pedra; per això ara no en diem la garriga, la plana, lo tros, la parcel·la, la finca… no, també continuem dient “la muntanya”.
L’oli va ser tan important que va generar una indústria potent que va fer que a principis del segle XX els principals exportadors d’oli d’oliva de l’Estat fossin tortosins o tinguessin un origen tortosí, relacionats més o menys directament amb Marsella, Gènova o Andalusia. La màxima activitat va ser en el període entre les dues Guerres Mundials.
Entre aquests industrials i financers trobem cognoms com Porcar i Tió (el propietari del Balneari de Remolins), Pallarés (amb societats a Cabra, Còrdova, o a Màlaga), Martí (també a Alcalà de Guadaira, Sevilla), Bau (i el seu fill Joaquim, que mereix un capítol a banda), Mangrané (a Utrera i Daimiel, il·lustre jesusenc emprenedor, que també mereix capítol a banda), Ballester (amb raó social encara activa en ple segle XXI), Fressinier (que després marxaria a Bellpuig, Lleida), Viuda de Martí (l’indià de Xerta de Villa Retiro), Homedes, Sanz, Lupi (filial genovesa a la ciutat), Panisello, Viuda de Navarro, Grau y Martinez, Palau (la Sénia), Chavarria (amb activitat a Córdova), Espuny (a Sevilla, amb activitat actualment), etc.
Al 1930, l’empresa Bau era la cinquena exportadora d’oli de l’Estat competint cara a cara amb Carbonell i també amb Hijos de Ybarra, ambdues encara actives; Ballester era la catorzena, Pallarés era la número quinze. Estic parlant d’oli de l’Ebre, distribuït a granel, transportat en bidons, i també d’oli de marca, envasat en llauna o amb ampolla de vidre amb marca pròpia que arribava a Chicago, als Estats Units (maioneses Heinz), o a Sud-Amèrica, sobretot a l’Argentina, però també parlo d’oli que arribava a Noruega on era molt apreciat per la indústria conservera de peix. S’apreciava l’oli de la “Comarca de Tortosa i el Bajo Aragón”.
El món de l’oli a “Tortosa i Comarca”, segons la denominació de l’època, era tan important que realment va originar això que ara els modernets diuen un “Hub”, un nucli o node on tot el mon de l’oli estava implicat: els pagesos patint amunt i avall pels bancals o per la plana amb la mula o el carro; els petits productors amb els molins (de sang o elèctrics, segons la tracció) i les premses (de biga, hidràulica, etc); la refinació de l’oli, en què Tortosa va ser capdavantera sobretot a partir de 1912, tot desodoritzant, neutralitzant i decolorant olis de baixa qualitat; la creació des del Gobierno de l’Estación Olivarera el 1911, dirigida per Isidoro Aguiló, que era una mena de Servicio de Extensión Agrária o d’IRTA actual, on s’investigava, es divulgava i es feia formació sobre el conreu de l’olivera i el món de l’oli; les fundicions i tallers de Ferreries que fabricaven la maquinària necessària i, finalment, la comercialització i l’exportació del nostre or líquid.
No és un món oblidat, ni un univers perdut. És tot un món que girava entorn l’olivera i que va crear fortunes milionàries, envoltades més avall per boines humils i espardenyes respectuoses. I encara gira. Tal dia farà cent anys.
Fes el teu comentari