Hem de començar dient que molts catalans no ens sentim espanyols. I també molts espanyols i catalans tenen aversió quan senten el nom de Catalunya en el sentit nacional. Aquest fet evidenciat pels dos costats tenen les seves raons i venen de lluny; de molt abans del 1714, quan les tropes castellanes i franceses ocuparen Barcelona per la força de les armes i incorporant els territoris de domini català al regne de Castella. Amb el casament d’Isabel i Ferran, en morir la reina, el rei hagué de fugir de cara a Catalunya, tancant-li totes les portes dels castells castellans per on passava, amb la cèlebre frase, “cerrad las puertas al viejo catalán”. Uns anys abans, amb “El descubrimiento de América”, tractant-se d’una conquesta potestativa de Castella, no permeteren participar de la “conquista” als catalans, per ser països independents. Els reis es casaven i mantenien “en propietat” els territoris però això no significava la unitat dels mateixos, malgrat tenir el mateix rei.
A la Guerra dels Segadors, Catalunya ja va declarar la República i el President d’aquesta, Pau Claris, fou enverinat al cap d’uns dies desbaratant la proclamació de la mateixa. Inclús durant uns anys vam pertànyer a França, mantenint les nostres institucions. Les tropes castellanes com a represàlia ocuparen Catalunya durant anys on els soldats s’albergaren per la força repartits per les cases, on cometeren abusos de tota mena que deixaren un marcat llast d’odi i rancúnia. Després del decret de Nova Planta, el divorci s’anà incrementant quan s’anul·laren les institucions catalanes i s’imposaren els costums i la llengua de Castella, quedant els territoris de parla catalana i Aragó incorporats a Espanya. Ja a darreries dels anys del segle XVIII, Carles III va permetre exportar productes manufacturats catalans a Amèrica –sobretot els alcohols i els teixits- i posteriorment se’ls permeté, ja com a espanyols, anar-hi personalment a fer-hi negocis.
Els sentiments adversos entre espanyols i catalans venen de lluny, doncs, i això ha provocat confrontacions de tota mena. Durant les dictadures, imposant la costum de reprimir Catalunya, als governs respectius no els calia donar explicacions de cap mena. Podien prohibir els que no els agradava i desfer qualsevol iniciativa arribada de Catalunya com la Mancomunitat de Diputacions de meitat del segle XIX, quan es projectaren obertura de carreteres i iniciatives econòmiques d’envergadura. I la posterior Mancomunitat – seixanta anys més tard- enderrocada per Primo de Rivera per evitar els èxits i el creixement que durant més d’una dècada va significar per Catalunya per la seva economia i el gran desenvolupament industrial i social. I durant la curta democràcia i la República del 1932, l’esquerra va legislar iniciatives difícils d’entendre per un país que vivia per les lluites monàrquiques entre carlins i liberals, i la dreta, per no quedar-se enrere i per venjar-se, va respondre amb el “cop d’Estat”del general Franco. I per aquelles baralles va arribar la guerra civil de mal record pels nostres antecessors amb més de dos milions de morts i les greus conseqüències econòmiques i socials. Vam necessitar 20 anys en finalitzar la contesa per recuperar el PIB de l’any 1936.
Vet aquí que els problemes vénen de lluny i mai s’han volgut resoldre democràticament. Països com Suïssa o Bèlgica d’ètnies diferents sí s’han resolt. Espanya ha volgut mantenir sempre la voluntat d’incorporar Catalunya com un territori conquerit i aquest ha estat l’error i per això s’ha provocat la desigualtat entre els espanyols. Existeixen unes classes dominants que tota la vida han imposat, gràcies als seus poders fàctics a Madrid, unes diferències que continuen existint, mani la dreta o mani l’esquerra, malgrat que es barallin i alguns sempre guanyin a les guerres civils gràcies als poders que disposen. Un col·laborador del Diari de Tarragona, el Dr. en Ciències Econòmiques, Antoni Batista, acaba de publicar un article on en uns dels seus paràgrafs diu el següent: “…el pacte de la Transició -1977- va resoldre amb una amnistia de doble recorregut el lacerant episodi de la guerra civil. Els franquistes van treure de les presons els lluitadors per les llibertats polítiques i nacionals, i ells els van perdonar els atemptats institucionals de lesa democràcia sense no tan sols imposar la inhabilitació per a càrrec públic, si més no als personatges més sinistres…com la Brigada Social, principal beneficiari franquista de la Llei de l’Amnistia, 46/1977…”. Abans i després de la Transició, a Espanya existeixen dos tipus d’espanyols; els meus i els altres, i a cadascú se’l tracta segons el criteri dels poders fàctics de Madrid. Mani qui mani, dreta o esquerra, sempre disposen del mànec per girar-lo a favor de les seves voluntats.
I així els catalans hem de sofrir un dèficit fiscal de més del 8% sense acabar-se mai les obres públiques necessàries pel seu desenvolupament, el port i els aeroports es dirigeixen des de Madrid, el català no se’l deixa parlar al Congrés i al Senat, els nostres líders polítics se’ls condemna a presó per expressar les idees democràtiques i els pressupostos aprovats de cada anualitat mai s’acaben de aplicar. Pérez de los Cobos i Baena que falsejaren els informes policials, per sentenciar els responsables independentites se’ls condecora i els ascendeixen, mentre que els acusats segueixen a la presó, inhabilitats, multats i condecorats.
A Catalunya, però, els independentistes i els espanyolistes, patim tots les conseqüències. No per la llengua que segurament poc importa a una part de la població, sinó perquè les obres públiques a càrrec de l’Estat no s’acaben o no comencen, les beques no arriben, els hospitals i les escoles son deficitaris, i dels pocs diners que es reben de Madrid només la Generalitat en pot aplicar lliurement un 7% del seu total i la resta son finalistes. I per aquest motiu l’independentisme s’incrementa en cada elecció malgrat que la llengua pròpia retrocedeixi i les baralles pujades de to del PP i del PSOE a Madrid, les coses segueixen igual i els diàlegs no arriben mai. I si algun cop s’aconsegueix tancar alguns acords després per una raó o altra no s’apliquen i s’obliden.
Fes el teu comentari