José María Aznar, el president del govern que “hablaba el catalán en la intimidad”, ja pel llunyà 1979, va ser premonitori sobre la Constitució. En un article publicat a “La Nueva Rioja”, per raons d’ascendència enclavades en el passat, va afirmar que la Constitució portaria problemes. I resultava natural per ell i pels que, en temps de Franco i en les èpoques anteriors, havien viscut de les rendes que rebien d’un Estat autocràtic i senyorial, que no acceptessin les noves regles de joc. Per ells resultava un canvi massa gran, això de conviure lliurement amb aquells que havien massacrat després de guanyar una guerra conseqüència d’un cop d’estat.
Es repartien llibertats a tots, sobre els articles descrits a la Constitució, i pels guanyadors no resultava fàcil donar renda solta als perdedors. En canvi, els vençuts hi vam votar a favor i vam fer campanya perquè s’aprovés amb el màxim de vots possibles. Uns ho veien d’una forma i els catalans –on es va votar més que a qualsevol altre racó de les Espanyes- se’ns aclaririen els ulls després d’anys de tanta foscor. Però, en aquell moment donàrem una total confiança a Miquel Roca i Solé-Tura, sense tenir en compte que els negociadors de l’altra part comptaven amb l’assessorament i l’experiència dels càrrecs de la Funció Pública i alguns, fins i tot, havien estat ministres de Franco.
I avui tenim dues parts confrontades per la Constitució. Aquells que no anaren a votar o votaren en contra, ara en son els grans defensors. Els que la vam votar amb els ulls tancats, creient que tots seríem iguals davant la Carta Magna, avui creiem que s’hauria de renovar. La vida ens fa veure moltes coses noves, cada dia que passa. Lògicament, les circumstàncies, els moments i les comunicacions no tenien res a veure al que vivim actualment. A països on la democràcia havia estat la base de la seva política, la seva constitució, potser s’hauran de canviar alguns aspectes, però els drets de l’home i la igualtat entre els ciutadans sempre restaran com a base de la seva essència. A Espanya és diferent; se sortia d’una dictadura on hagueren assassinats, enriquiments il·lícits, presons, exiliats i repressions continuades pels que no pensaven com els que manaven. Eren nascuts en temps del feixisme i del nazisme, seguint la seva manera de pensar i de fer, que tantes calamitats causaren a Espanya per la guerra civil i al món pels combat contra la democràcia. Milions de morts per causa d’aquesta pràctica de “nacional-sindicalista feixista”.
A Espanya no es va canviar, com a Alemanya en caure Hitler, on es van demanar responsabilitats als que havien col·laborat amb malifetes. Els assassins, repressors i corruptors del franquisme; jutges, policies, funcionaris, militars i polítics, continuaren tots als seus llocs i seguiren ascendint en els seus càrrecs. Alguns, com policies condecorats com el repressor a la caserna de la Via Laietana, pare de la presidenta de Ciudadanos, que ara repartirà volums de la Constitució als ajuntaments independentistes. Que, per cert, són gairebé 900 de els 945 de tot Catalunya.
La dreta espanyola, ara repartida en tres faccions, Vox, PP i Ciutadans, que a Catalunya tots tres estan situats gairebé a l’extrema dreta, a Espanya se’ls podria catalogar d’ultra dreta, molt de dretes i dreta. I aquesta gent, que desitjaven que res canviés i tot quedés igual, avui, com els escrits al paper, si cal se’ls emporta el vent, la defensen a ultrança i no volen rectificar-ne ni una sola coma. I vet aquí que fa dos anys s’havien de canviar els membres de Poder Judicial i allí segueixen, perquè els van nomenar ells, defensen la seva ideologia i, per tant, no deixen renovar-los. Viva la Pepa, senyors que defenseu la Constitució!
La dreta s’ha revolucionat. Militars retirats volen afusellar 26 milions d’espanyols, a la plaça de Sant Jaume es manifesten 200 energúmens precedits per una bandera nazi, el rei emèrit vol regularitzar part dels diners que ha malversat sense haver-los declarat, i la presidenta de Madrid s’erigeix com icona i avala els militars que, com el 1936, van destruir la democràcia, i van causar dos milions de morts. I mentre, el Tribunal Suprem, per represàlia i escarment, elimina el tercer grau dels polítics catalans culpats de convocar un referèndum.
O cada part torna al solc de la responsabilitat, amb diàleg i tracte equànime per tots igual, o el règim del 78 pot acabar-se per desintegrar. Les principals cadenes i mitjans de comunicació alemanys ja ho adverteixen. L’escàndol espanyol s’enfila a un carreró sense sortida. Mentre Europa ho denuncia, els periòdics madrilenys, igual els de dreta com els d’esquerra, ho amaguen. I el govern d’esquerres acovardits per tanta prepotència extremada, reaccionen tard i malament. Quina trista realitat quan prefereixen reprendre als adversaris tractats com a enemics tornant a sentir-se guanyadors amb estendards nazis defensant idees caduques!
Fes el teu comentari