“En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel”. Així acabava la crònica que va escriure el periodista, Eugeni Xammar, l’any 1939, des de l’exili a Buenos Aires, marcat per la Guerra Civil. A través d’ella feia un repàs de les típiques celebracions nadalenques d’una família d’un entorn burgès de Barcelona i com ara, enmig d’una guerra, trobava a faltar tot aquell idil·li, més enllà del fet de reunir-se amb la família. I què volia aconseguir? Res més que llençar un crit d’esperança en un moment dur i fosc en què aquesta feia moltíssima falta.
“He volgut trucar-te per dir-te que et trobo a faltar, però el teu número no existeix. He anat a casa teva i ja no vius allà. A Correus tampoc tenen una adreça on reenviar-te la correspondència, simplement, al cel estàs. Massa lluny et trobo i ja saps que sempre et portaré al meu cor”.
Després de llegir aquest emotiu tuit la nit de Nadal vaig pensar en totes aquelles persones que ja no hi són entre nosaltres aquestes festes. Penses en els seus acudits a taula, en la seva mirada, el seu somriure… Aquell que sempre es menjava primer els polvorons, el qui remugava dient que el Nadal no és sant de la seva devoció o la que sempre regalava alguna almoina com aquell que duu quelcom de contraban. Trobes a faltar alguna cosa enmig de l’ambient de recolliment i de família que evoquen, ja de per si, aquestes festes nadalenques. Hi manquen els seus comentaris, aquells jorns d’hivern al davant de la llar de foc, aquelles estones de converses recordant els vells temps… és la presència de la seva absència el que ens fa sentir enyor i tristesa.
I el pitjor de tot és pensar que no només sóc jo qui troba un buit al seu Nadal, és ell, la seva veïna, el teu sogre, la companya de la feina… quants són els qui han perdut algú aquest Nadal? No hi havia pols a les finestres, ni fam apoderant-se del món, no hi havia armes que ens apuntaven, ni bombes sembrant la mort. No hi havia refugis antiaeris, ni soldats defensant-se d’enemics, ni edificis enrunats, ni ciutats devastades… però la mort ha escombrat milers de vides sota la insígnia d’un virus, el del Covid-19. Hem vist les ciutats buides, la solitud ens ha trucat a la porta, hem perdut els privilegis d’una vida que ningú valorava, les malalties mentals s’han agreujat, hem vist sofrir els qui més ens estimàvem, el més popular s’ha sentit incomprès, hem vist tancar comerços de tota la vida, ha augmentat l’atur i la pobresa, hem vist plorar tota la humanitat, ens han furtat la cultura, els restaurants, els viatges… tot allò que ens feia relaxar. S’han imposat uns costums que ens distancien i ens fan sentir ben estranys, hem perdut les abraçades i els petons, ens han privat d’emocions, s’han reinventat massa coses per ser només circumstancials, l’era digital no té volta enrere i l’era del paper s’ensuma la mort, ens han capgirat la vida i encara no sé si tots han après a valorar-la.
Enguany no hi ha llums ni garlandes al meu balcó ni al meu portal. Les dotze són tocades en el dia més esperat de l’any, fa 2020 anys era nat el fill de Maria a l’establia, ara el toc de queda m’impedeix al carrer treure el nas. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist us convido a recordar les paraules d’en Xammar i a obrir el finestral com un acte d’esperança. No fa gaire fred, deu ser el canvi climàtic. No es veu ningú, tothom resta a casa confinat. Però si teniu la voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel.
Fes el teu comentari