Neville Chamberlain i la paradoxa de la tolerància de Popper

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Múnich amb l’Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l’Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d’annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s’aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan, l’1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Anys més tard, el 1945, just a la fi de la Guerra, el filòsof austríac Karl Popper va formular la seva cèlebre teoria de la Paradoxa de la Tolerància, en què va concloure que, “encara que sembla paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància”. I per tant, si una societat és absolutament tolerant amb tothom, fins i tot amb aquells qui són obertament intolerants amb aquesta mateixa societat, llavors aquesta serà reduïda o destruïda pels intolerants. Dissortadament, no sabem, ni sabrem mai, si Chamberlain i Daladier haguessin actuat diferent si haguessin conegut aquesta paradoxa. Suposo que, com a mínim, deurien aprendre de la seva horrible errada.

Hi ha massa similituds, encara que no ho sembli, amb la nostra època i la seva, i l’auge dels nous feixismes que només busquen aniquilar i anihilar les societats tolerants en les quals es mouen sense massa problemes, i amb el consentiment general i generalitzat del poder, dels mitjans de comunicació, i sí, també, d’una part de la població. Justament per això, per la tolerància amb totes les idees polítiques. I és pervers, cruelment pervers, que sigui el propi sistema democràtic, garantista i efectista, el qui permeti l’existència de grups que busquen, precisament, la seva desaparició. I és pervers, cruelment pervers, que no hi hagi cap mecanisme que no deixi entrar aquests grups en el poder. És angoixant aquesta falta de límits, de barreres. Sembla que no haguem après de la història, i que per un bonisme il·limitat a voltes confonem tolerància amb llibertat d’expressió, quan, justament, si donem veu als intolerants s’acabaria la llibertat d’expressió.

És d’una ceguesa i d’un cinisme criminal quedar-se tan sols amb la violència física i externa cap als intolerants. Com també ho és donar veu i blanquejar i pactar amb els intolerants, sense entendre ni fer-se’n càrrec del discurs violent i feixista que volen estendre, i pensar que sempre els podrem tenir controlats. Que el sistema sempre els podrà tenir controlats.

Doncs no, el sistema no va poder contenir Hitler, fins la fi d’una guerra mundial amb milions de morts.. Com tampoc podrà contenir els feixistes de Vox si no hi posem barreres. I si el sistema democràtic els incorpora i els mostra com una opció possible, llavors és que es tracta d’un sistema greument malalt. I llavors, en la meva opinió, quan el sistema no fa res, és lícit que el poble s’aixequi per defensar els seus valors, i per defensar-se d’aquells qui els els volen manllevar. Recupero una frase d’en Bernat Domènech en una piulada seva: “Esperar que un feixista es doni per vençut a les urnes és no entendre el segle XX”. Repassin la història, i actuïn en conseqüència.