Fins i tot Miquel Iceta va reconèixer en un moment de lluïdesa que si la majoria dels catalans volia la independència, aquesta demanda havia de ser garantida per una democràcia. En aquelles declaracions de 2019, Iceta posava el llindar en un 65%, però no com un mínim, sinó com un punt que ja deixaria la qüestió fora de tot debat. No obstant, la controvèrsia, i la resolució del conflicte, es produiran molt abans d’assolir aquesta fita. És per això que des de les files independentistes hauríem de tenir un discurs més ben travat al respecte.
En els darrers deu anys hi ha hagut intents per fixar uns criteris, però la voràgine que vam viure fins el 27 d’octubre de 2017 i el procés posterior de disgregació del moviment independentista no han permès encara construir aquest relat sobre una base sòlida. El context d’una campanya electoral tampoc és el més ideal per resoldre la qüestió. Però sí que ho és per reflexionar sobre alguns dels criteris que haurà de satisfer la solució per la que s’acabi optant.
En democràcia, i a falta d’uns tancs que la majoria d’independentistes no volem, la forces més contundents a les que pot aspirar una causa són la legitimitat, la perseverança i la capacitat de sacrifici. Comencem per la legitimitat. Des del punt de vista acadèmic, aquesta vindrà donada per la demostració d’una situació factual de domini arbitrari. És a dir, quan la situació política no respongui amb claredat al criteri de consentiment per part dels governats. En aquest punt l’estat espanyol passarà a ser vist com una potència ocupant que en lloc de garantir els drets de tota la ciutadania, passa a conculcar-los per imposar els seus interessos i els de les seves classes dirigents, que venen a ser els mateixos.
En aquest punt és on entra el joc la perseverança. El 50+1 té una importància fonamental. Sense superar aquest llindar, el discurs independentista no se sosté. Per donar-li consistència cal demostrar que no és un resultat conjuntural. Això és en interès de tots, independentistes o no. Cal donar seguretat jurídica i estabilitat al nou estat que ha de nàixer. Per aquest motiu, en el cas del referèndum d’independència de Montenegro, la Unió Europea va declarar que no reconeixeria el resultat si els vots favorables no superaven el 55% i la participació el 50%. Per tant, hem de tenir molt clar aquest criteri a l’hora de prendre decisions i, encara més, a l’hora de fer promeses electorals. En el cas que no sigui possible celebrar un referèndum d’autodeterminació vinculant per totes les parts, la causa només es podrà sostenir si aquest resultat es manté al llarg del temps en les diferent conteses electorals, de manera que es demostri la voluntat d’independència.
Estem, doncs, al principi del final del camí. Encara queda molt tram per recórrer. Però estem ja molt lluny d’allà on vam començar, quan l’opció independentista tenia només un 15-20% del recolzament de l’electorat. Si fem aquesta lectura, no ens pot vèncer el desànim de cap manera. Els desanimats haurien de ser aquells que del 85% ja estan a punt de caure per sota del 50%.
Un cop apuntalada la legitimitat i dotada aquesta de consistència, si l’estat espanyol decideix fer cas omís de la realitat, caldrà tornar a demostrar la capacitat de sacrifici. Una capacitat que ja es demostra a diari. A la presó, a l’exili i a la repressió diària i constant sobre centenars de càrrecs públics i activistes que pateixen les conseqüències de defensar les seves posicions polítiques. Seves i nostres.
I sí, són presos polítics i no polítics presos. Si no, penseu en Jordi Cuixart que és a la presó sense haver exercit mai cap càrrec polític. Així de senzill és sempre desmuntar el discurs dels opressors. Perquè el seu únic argument és la força. Policial o judicial. Però cada cop se’ls fa més avinent que en el marc de la Unió Europea aquesta suposada força serà la seva debilitat. Res podrà contra la legitimitat, la perseverança i la capacitat de sacrifici.
Fes el teu comentari