Hi havia una vegada un hipòdrom a Igualada que es dedicava a preparar cavalls de competició. El seu líder era un cavall negre pura raça que tenia molts anys d’experiència, molts premis i s’havia convertit en un ídol apreciat a tots els racons del país. Tant que hi havia molts municipis que intentaven imitar-lo preparant joves poltres a imatge i semblança d’aquell líder nat.
Però, un dia, a l’hipòdrom va arribar una euga blanca elegant i intel·ligent que era el centre de les mirades de tota la gent i de la resta de cavalls. Van començar a competir plegats al mateix equip, però amb rapidesa i subtilesa, l’euga anava guanyant totes les competicions importants i també els premis menors com el cavall més astut o el concurs de bellesa. El cavall negre es moria de cels i d’enveja en veure els èxits de l’euga i va començar a capficar-se amb la competició més important de l’any: El Torneig de la Clau d’Or. En aquest torneig, el cavall guanyador rebia una clau d’or gegant que li obriria les portes del paradís dels cavalls. El cavall negre seguia sent apreciat i estimat a molts municipis on l’admiraven i tenien, fins i tot, estàtues seves a les places i això feia que ell es seguís veient com un líder indiscutible. Per això va decidir sortir a competir amb les seves millors gales de pell i mantons brodats amb fil d’or, però va perdre la primera cursa. Llavors, va decidir disfressar-se d’euga i va tornar a perdre. Un altre dia, es va canviar les ferradures i també va perdre. Va decidir canviar-se de nom, d’equip… i seguia perdent. I no només això, molts dels seus fans se’n feien creus de veure’l tan canviat i tan ofès amb l’euga blanca i van començar a deixar-lo sol i a apartar-se d’ell perquè deien que ja no jugava net i que era un cavall fals i molt trampós encegat per l’odi i els èxits de la que havia estat la seva companya d’equip.
Finalment, va arribar el dia del gran Torneig de la Clau d’Or i el cavall va sortir a competir pintat de color blanc i amb totes les medalles que havia guanyat al llarg de la vida penjades pel coll i pel llom. El pobre cavall pesava tant que no aconseguia anar en línia recta. Tots se’n reien i li deien que deixés anar els trofeus i admetés la derrota. L’euga fins i tot va oferir-li fer un duet i tornar a competir plegats, però ell, capficat amb el premi va rebutjar tota ajuda. I clar, cada cop estava més i més cansat i els seus trofeus li queien, se li trencaven i se li embrutaven del fang de la pista. Quan faltava poc per acabar el Torneig es va posar a ploure moltíssim i al pobre fals cavall blanc li va començar a regalimar tota la pintura i va sortir a la llum la seva vertadera pell negra com el carbó. El públic bramava que allò era una estafa i que havien perdut tots els seus calés a les apostes i demanaven a l’amo de l’hipòdrom que dimitís. El cavall plorava tant que va fer posar nerviós a l’euga i, contra tot pronòstic, un ruc català del Maresme, ràpid i petitó, va acabar guanyant-los a tots dos.
Diu la llegenda que, després de la derrota, el cavall va anar al veterinari i aquest va dir-li que el seu era el típic mal d’amor per l’euga el que li havia fet perdre el Nord. Va dir-li que en lloc de ser tant orgullós hauria d’aprendre a renunciar a certes coses si volia tornar a ser estimat i, sobretot, si volia cridar l’atenció de l’euga. Al final, sembla que es van acabar entenent i el cavall negre va adonar-se que ell ja no era tan jove com l’euga i que el seu temps d’èxits ja havia passat. Però que la seva experiència podia ajudar a preparar joves poltres al món de les curses de competició. Sembla que amb el ruc veloç van aprendre-hi a conviure també i que junts van aconseguir més victòries que quan s’entestaven a anar per separat.
Recordo també que la llegenda referenciava a peu de pàgina que el cavall negre es deia PDeCAT, l’euga responia al nom de Laura i el ruquet era propietat d’un senyor de Sant Vicenç dels Horts.
Fes el teu comentari