Setmanes enrere escrivia que, quan Catalunya esternuda, Espanya es constipa. I actualment més que un constipat, Espanya viu una grip infecciosa que d’una esgarrifança de fred ha passat a convertir-se en una malaltia aguda d’etimologia viral. Els resultats de les eleccions catalanes han regirat els estómacs de les oligarquies espanyoles. Haver superat el 50% dels vots independentistes els ha deixat atònits. S’han afanyat a dir que com la participació va ser baixa aquest percentatge no era real. Però no diuen que pels paranys que posen les ambaixades només van poder votar 15.000 residents a l’estranger. Son 250.000 els catalans que viuen a l’estranger, dels quals només pogueren votar un 7%. I amb aquests percentatge tan baix, el vot independentista s’incrementà un punt, fins el 51,7%. Segurament d’haver pogut votar tots els que ho desitjaven s’hauria arribat 55%.
Des d’Espanya van creure que atemorint, castigant i reprimint la població aconseguirien amortir l’ànsia de la llibertat dels catalans. Empresonant els seus líders, encausant i multant centenars d’alcaldes, polítics i activistes, passant-los pels jutjats, acusant-los de delictes inventats, inhabilitant presidents de la Generalitat per no treure del balcó una pancarta on s’exhibia “Llibertat dels presos polítics” i mantenint polítics rellevants a l’exili, la gent s’acolloniria, es quedarien a casa sense anar a votar i, “passarien pàgina”… i l’assumpte català s’hauria acabat.
La “mà dura” i el “a por ellos”, en democràcia, mai pot donar els resultats desitjats. En temps passats, quan l’autocràcia imperav, els resultava fàcil. Ara no és el mateix; afirmen que hi ha “plena democràcia” però disposen del Poder Judicial “vigilat i dominat per la porta del darrera”, amb els càrrecs caducats que, contradient la Constitució, no es renoven. I els va bé tant al PP com al PSOE, que amb la boca petita vol renovar-los per atendre el desig de Podemos. A més, amb la Fiscalia controlada pel govern, segons Pedro Sánchez, es combinen les actuacions i plegats van a una. Vet aquí que, com que “havien de passar pàgina”, les eleccions es van celebrar el 14-F, quan els tècnics sanitaris van advertir que no era prudent, només per afavorir “l’efecte Illa”. Volien guanyar, fos com fos, i “el tret els va sortir per la culata”; el mateix que li succeí a Rajoy quan va convocar les eleccions del 155. El PSOE ara va guanyar, però amb el suport de Podemos, Cs, PP i VOX –els de la plaça de Colón- no són suficients per formar un govern espanyolista amb l’objectiu de tapar el crit de llibertat, que Catalunya, enganyada i emprenyada, reclama.
Els nervis es van alterar al govern, a l’oposició, a les oligarquies econòmiques i a la resta d’estaments governamentals. I s’ha armat un terrabastall de grans magnituds, amb tants enrenous annexes com els papers de Bárcenas i les comissions irregulars d’empreses per construir la seu del carrer Génova, la corrupció i fugida del rei emèrit, les baralles entre els socis de govern, PSOE i Podemos, i tants casos complementaris que gens justifiquen que “España sigui un país de plena democràcia”.
El sistema polític espanyol cada dia queda més desprestigiat, malgrat justificar-lo per part dels estaments governamental de “plena democràcia”. Cada moment es senten noves recriminacions. Tenim els exemples ben actuals de Josep Borrell, que com a responsable d’Afers Exteriors europeu demana a Rússia l’alliberament de Navalni i el seu ministre, Lavrov, li contesta que Espanya té presos polítics catalans i exiliats per convocar un referèndum. O quan la justícia europea sentencia el contrari de l’espanyola i no permet l’extradició dels diferents eurodiputats, o quan, des de diferents governs europeus, demanen el seu alliberament i el retorn dels exiliats.
Sabíem per la premsa madrilenya i, per evidències anteriors, també la cúpula judicial, no respectarien el tercer grau dels presos polítics catalans. Han deixat passar les eleccions i se’ls ha tornat a engarjolar, perquè no fos que haver-los tancat abans mobilitzés el vot independentista. També arrestarien a Hasél no el divendres quan tocava, sinó que esperarien al dilluns, que tants problemes ha provocat als carrers de Catalunya i ara també a Madrid i a València. Atemptar contra el dret d’expressió ha encès els ànims de la gent que es manifesta pels carrers pacíficament i, posteriorment, uns quants violents posen la guinda i provoquen malvestats. Sembla tot preparat amb provocadors infiltrats, quan intervenen els Mossos d’Esquadra per reprimir la violència malsana i evitar destrosses incomprensibles. Tot plegat dificulta la formació a tres del nou govern de Catalunya.
Mai es poden acceptar els actes de violència al carrer, i menys els provocats per una colla de brètols destruint negocis, assaltant casernes i cremant contenidors i motos. La jutgessa que va empresonar Hasél hauria pogut cridar a la Polícia Nacional o a la Guàrdia civil per fer aquesta feina tan desagradable. O per què serveixen aquests cossos instal·lats a Catalunya? La lògica resposta dels Mossos ha creat una disputa entre les forces independentistes, provocada des de fora i en un moment tan transcendental com el present.
I també, al marge de Catalunya, s’han produït altres enrenous, com l’absolució de Cristina Cifuentes, el trasllat de les obres d’art del Museu de Llleida a l’Aragó, i la manifestació de 300 neonazis homenatjant la “División Azul” i la repressió contra el jueus. Tot semblen casualitats muntades de la Fiscalia i el jutjats per tapar les vergonyes i distreure l’atenció.
Tot plegat pretén amagar el batibull que viu la política espanyola quan s’adonen que el tema català, per manca de diàleg i amnistia, se’ls ha escapat de les mans. I per justificar-se, han de repetir una i altra vegada que “somos una democracia plena”, quan el periòdic The New York Times diu que esperaven que l’independentisme s’esvaís i ha estat el contrari. Si realment obressin com una vertadera democràcia parlamentària, no els ho caldria reiterar. A Alemanya o a França els ho cal afirmar, que són una democràcia? Els nervis els supura a flor de pell, i tot per no escoltar Catalunya i mantenir els presos polítics a la presó i els exiliats amb voluntat d’extradir-los per empresonar-los.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari