Pels anys 70 del segle passat els catalans vam poder gaudir del tram de l’autopista que circulava paral·lela a la Mediterrània, l’AP-7. Els diners sortiren de la Caixa de Pensions. Suposo que, com es lògic, pagant els interessos corresponents o traient-ne els beneficis que qualsevol entitat bancària necessita pels negocis que finança. L’empresariat català hi va jugar amb tota la força possible per beneficiar la seva economia. En plena dictadura no resultava fàcil construir grans obres quan als països d’Europa ja eren habituals. I les autopistes, malgrat pagar-ne peatges, revolucionaren l’economia catalana i per antonomàsia l’espanyola. Madrid ja disposava d’alguns trams construïts inclús anys abans per poder arribar a la Sierra; no per negocis i per guanyar diners sinó per poder-ne gaudir els estressats funcionaris de la capital. Naturalment aquestes eren gratuïtes.
Les concessions de l’autopista AP-7 s’hagueren d’allargar. Millores, eixamplaments i reparacions s’amortitzaren pel recaptat als peatges, segons l’acord entre l’Estat i les concessionàries. Mentre, es construïen autovies arreu d’Espanya pagades per l’Estat i gratuïtes. Fins i tot, autopistes de pagament paral·leles a les autovies, com fou el cas de Galícia, construïdes durant els darrers vint anys, que com és natural no hi passa ningú perquè l’usuari ha de pagar el peatge corresponent, disposant d’un servei paral·lel gratuït. Així, doncs, els catalans com a principals contribuents de l’Estat hem pagat dues vegades; el finançament de les autovies espanyoles via impostos i de les nostres butxaques directes per viatjar per casa nostra.
Més curiós encara resultava el que es sentia moltes vegades a espanyols que quan arribaven a Catalunya per aquestes autopistes, acusaven els catalans de pesseters. “Los catalanes nos cobran hasta por viatjar por su territorio”. Fins i tot, he llegit anys passats alguna carta al director, d’algun usuari espanyol, queixant-se per aquest tema. En definitiva; els catalans tenim grans defectes i també avantatges; com ser els motors de l’economia espanyola per la productivitat de la seva gent i haver de pagar per circular per les seves autopistes per haver-les construït per iniciativa pròpia, encara que fossin de l’Estat.
Dins d’uns mesos, deixarem de pagar el peatge. Les concessionàries cobraran, això sí, per compromisos signats anteriorment amb l’Estat que hauran de sortir de les arques d’Hisenda. Novament els catalans amb la nostra aportació d’una quinta part dels impostos estatals, haurem pagat la part alíquota que ens correspondrà. Sort que a partir del setembre ja no ens caldrà aportar el peatge que hem hagut de satisfer durant més de 50 anys. Però dins de dos anys més, per compensar les aportacions que Europa ens farà per la pandèmia i la recuperació econòmica, -diuen 140 mil milions- haurem de pagar novament per circular-hi. En aquest cas, doncs, ja no serà discriminatori; tots els espanyols hauran de pagar per circular per les vies ràpides i, per tant, tots serem iguals davant la llei. A no ser que els que viatgen a la Sierra, que són los que cobren els impostos i reparteixen els pressupostos, s’ho facin venir bé i manipulin la qüestió i imposin algun truc per evitar-ne el pagament. Tot és possible!
I així passen els anys i a casa nostra tenim obres públiques estatals molt necessàries que s’havien d’haver construït de fa dècades i estan paralitzades o rellentides. Entre altres puc citar diferents trams de Girona de l’N-ll, o el tram de l’N-340 entre Vinaròs i l’Ametlla de Mar o la variant de Gandesa aprovada l’any 1995 i encara no s’hi ha posat una paletada. Paradoxalment i per més “gosadia”, les subvencions rebudes de la UE per construir el Corredor del Mediterrani, obra necessària no només per Tarragona sinó per tota la costa des d’Andalusia a França, s’han invertit en trens AVE a Madrid. Tarragona no té entrada directa al seu port i Barcelona no disposa tampoc de via ràpida ferroviària per l’aeroport. I a sobre, Catalunya suporta un dèficit fiscal esgarrifós d’uns 50 milions d’euros diaris, amb els quals es podrien haver construït comunicacions, hospitals, escoles i altres serveis que malauradament en som deficitaris.
Així, doncs, el govern de Sánchez indultarà els catalans de pagar durant dos anys el pas per les seves autopistes que ja han estat amortitzades per dos conceptes i durant més de 50 anys. Durant aquest període, els tarragonins i els usuaris de les seves comarques que hem viatjat obligadament perquè l’alternativa per l’N-340 ens doblava el temps de viatge, ¿quants milers de pessetes i ara d’euros haurem aportat de les nostres butxaques per viatjar per aquesta autopista? Magnífic, senyor Sánchez! Els catalans com sempre hem de pagar i ara encara li haurem de donar les gràcies perquè ens indultaran el peatge durant uns mesos.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari