Els indults dels presos han absorbit el titulars de la premsa i els comentaris de cafè. Si aquests dies es parlava d’un tema transcendental, era aquest. Altres semblaven aleatoris i intranscendents. I és que la llibertat dels polítics, encara que sigui condicionada, és molt important. La presó és molt trista pels tancats i per la família. Alguns no han pogut assistir als enterraments d’algun dels seus antecessors o no han pogut gaudir dels naixements d’algun dels seus fills. Hauran viscut un patiment considerable però també pel nucli familiar i el cercle d’amistats. Amb condicions ja són al carrer, tractats com a criminals. Però ja se’ls ha alliberat. Arriba tard i més quan mai havien d’entrar a la presó.
I soltant-los “per utilitat pública” s’ha dividit l’opinió pública espanyola i la premsa madrilenya els ha catalogats de “sense raó”. Es referma que les dues Espanyes continuen existint. I Catalunya, dins del conjunt estatal, sempre representa un factor que els divideix, moguts per sentiments diferents i difícils d’entendre. PSOE i PP es serveixen de Catalunya per barallar-se entre ells i per marcar davant els espanyols qui és més patriota i per tant qui es mereix el vot. L’hemeroteca n’està plena d’exemples, en aquest sentit.
Les comunitats catalana i espanyola, dissociades des de la base, tenen diferents visions i molts cops contradictoris. Interpretacions distants perquè la majoria de Catalunya pensa d’una forma i Espanya d’una altra. Durant segles, el divorci de mentalitats s’han manifestat constantment i s’han servit de Catalunya, uns i altres, com a base de la discòrdia i per guanyar les eleccions. I amb això, per tenir criteris diferents, sempre se’ns ha penalitzat.
Malauradament, amb indults o sense, i amb Catalunya com a base de l’excusa, el conflicte continuarà si realment no existeix l’equitat, amb augment del vot independentista. El que per uns és una falta greu –que atempta contra la unitat territorial- pels altres significa llibertat d’opinió i manifestació. La distància és enorme; mentre uns disposen d’exèrcit i tribunals, altres, a “pit descobert”, només els drets bàsics de llibertat. Per això el Consell d’Europa opina contra les sentències injustes que, en contraposició, sulfura els jutges i els polítics dretans que els dominen per “la porta del darrera”.
Amb l’antesala exposada, amb sentiments contrariats, amb els polítics majoritaris i els funcionaris estatals arrenglerats d’una part, Catalunya sofreix un escanyament constant malgrat mantenir encara la primera posició productiva en l’aspecte econòmic i desigualtats en el social.
Avui toca comentar el sector econòmic que, de fa pocs anys, Madrid, ens ha superat per haver-s’hi centralitzat la majoria de les fortunes de tot l’Estat, com a paradís fiscal. Les multinacionals s’hi concentren pel mateix motiu. I en les inversions d’infraestructures són reincidents, com és el Corredor del Mediterrani que s’hauria hagut de construir entre Andalusia i Catalunya bordejant la conca del mar, s’ha fet a Madrid. A l’aeroport, vols internacionals que podrien sortir d’altres indrets es concentren tots a Barajas, encarint els passatges i les hores de viatge de la perifèria. I les inversions sempre tenen un tracte de favor: des d’AENA que es controla l’aeroport de Barcelona, truncant la seva autonomia i amb un trànsit no massa inferior, s’hi inverteix una vuitena part menys que al de Madrid. Les desproporcions són encara més evidents i augmentades per l’efecte capital d’Estat i per l’acció de Rajoy i del rei quan l’any 2017 amenaçaren empreses catalanes per canviar les seves seus socials. Des les 7.000 que marxaren, més de la meitat van instal·lar la seu a Madrid.
La inversió a Catalunya amb Pedro Sánchez al govern és de 123 euros per habitant mentre que a Madrid és de 188 i la mitjana de la resta de l’Estat és 159. I això és un petit exemple però en tenim d’altres com la paralització del Pla de Rodalies on no s’hi inverteix suficientment i per viatjar 130 quilòmetres entre Móra la Nova i Barcelona costa 2 hores i mitja amb les vies mig abandonades, on no s’han fet reparacions els darrers cinc anys. O la variant de l’N-420, entre Corbera d’Ebre i Gandesa, aprovada l’any 1995, no s’hi ha pegat una paletada, havent de suportar el pas d’un centenar de camions diaris carregats de porcs pel centre la Ciutat.
El dèficit fiscal de Catalunya és de 16.000 milions d’euros que representa el 8,4% del PIB, com també ho són les economies de les Balears amb un dèficit d’11, 5% i el de València amb un 6%. Això és una aberració desproporcionada a la resta d’Espanya quan les tres sumades representen el 30% de la població total estatal, el 31% del PIB, el 35% de la producció industrial, el 36% de les exportacions i el 51% del turisme estranger. No resulta estrany, doncs, que el president de València, Ximo Puig, digui: “Hem de crear impostos autonòmics perquè no podem arribar a final de mes”. O que la presidenta de les Balears, Francina Armengol, parli de la necessitat de transformar una Espanya Federal per contrarestar les desigualtats territorials.
El finançament autonòmic, que s’havia de revisar el 2014, en l’època del ministre Montoro, han passat 7 anys i no s’ha millorat. I com manifesta Ximo Puig, zones productives per l’esforç dels seus habitants, s’han de carregar d’impostos propis per atendre les necessitats bàsiques, per manca de finançament. Al darrer Cercle d’Economia de Sitges han estat diferents presidents autonòmics els que han insistit en la necessitat de descentralitzar l’Estat Espanyol i evitar que Madrid sigui el refugi dels que volen pagar menys impostos.
La manca de finançament provoca escanyar els recursos de la Generalitat que repercuteix a tots els habitants de Catalunya. Així, malauradament, tenim hospitals deficitaris, escoles encara en barracons, serveis socials sense finançament, carreteres que s’haurien de millorar, i serveis de tota mena que amb els recursos actuals no es poden cobrir les necessitats. Conseqüentment, tots el catalans, unionistes i independentistes, tots patim l’ofec econòmic que repercuteix en el nostre benestar familiar col·lectiu i, a més, hem de pagar els impostos més cars de tot l’Estat.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari