Espanya torna a ressuscitar el ranci sentiment nacionalista que havia estat adormit durant anys. Ens ho han demostrat barallant-se verbalment els dos líders del PSOE i del PP, en els seus discursos al Congrés. Mantenen els senyals d’identitat d’un país que pretén ser europeu, perquè hi està integrat, però a la pràctica s’hi allunya per la seva manera d’actuar. Les lleis aplicades estan executades a la seva mida, oblidant-se que viuen en un continent on la seva base judicial la tenen fonamentada en els drets humans. En ple segle XXI acondueixen les lleis segons els seus criteris, i s’obliden de les obligacions democràtiques. I així ens ho han recordat amb el “nunca jamás” de Pedro Sánchez i la “ley sin democràcia” de Pablo Casado.
Aquesta baralla de les Corts arriba sempre amb Catalunya com a fons, recordant-se’n de la seva llei que, quan l’apliquen, s’allunya dels fonaments democràtics. No se’n recorden de les obligacions contretes quan van entrar a Europa. Creuen que viuen sols, aïllats, i que el que val és el seu, defensant l’Estat irreformable, i així arriben frases com les pronunciades. Curiós que l’esquerra i la dreta mantinguin el sentit imperialista sobre Catalunya, territori conquerit per les armes a principis del segle XVIII. Amb aquella ocupació sagnant van destruir les seves lleis, el seu govern i amb voluntat de xafar inclús la idiosincràsia com a poble. I quan se li reclama autodeterminació i que acabi la repressió, el president del govern, respon contundentment, “nunca jamás”.
I l’opositor, que el seu objectiu principal és prendre-li la cadira per exprimir una mica més Catalunya, com han vingut realitzant els seus governs, parla frívolament del cop d’estat que va provocar la Guerra Civil, com si es tractés d’una acció exemplar de bona fe i estimació al País. Sembla desconèixer els dos milions d’espanyols morts, la misèria més extrema que va imperar durant quinze anys, i la qualifica de “ley sin democràcia”. Se’n recorda, a bon segur, dels dons recollits per aquells que emparats per la “victoria nacional” se’n van beneficiar durant anys i alguns encara en continuen gaudint i algunes lleis encara es mantenen iguals.
Manipulen els articles com els interessa. I volen fer creure a Europa que la llei que imposen s’aplica amb el rigor que marca la justícia. Per això el jutge Llarena ha d’anar a Europa a convèncer-los que a Espanya tenim una Constitució igual per tots i un Tribunal de Cuentas neutral. Sap que no els pot convèncer però no se’n dóna vergonya d’actuar contra la llibertat d’expressió i manifestació, base de les democràcies. Els vol convèncer quan el Consell d’Europa els situa al mateix nivell que Turquia. Vet aquí el fons de la qüestió!
Quan Europa els demana l’amnistia pels presos polítics, que els exiliats puguin tornar i que els milers d’encausats se’ls tracti amb el respecte de la llei –no el de la seva justícia- es serveixen d’altres instruments repressors com el Tribunal de Cuentas. L’exalcaldessa de Madrid, Ana Botella, havent venut a Fons Voltors pisos de l’Ajuntament, segons diuen, valorats en 102 milions d’euros, se la va alliberar de tots els càrrecs a bon segur perquè el seu cunyat i altres “amiguets” instal·lats amb sous de 122.000 euros anuals, formen part d’aquest tribunal. El seu fill és accionista d’un Fons Voltor i per tant beneficiari directe del negoci que beneficia uns quants, mentre moltíssims pobres desnonats no poden gaudir d’un humil sostre per viure. Aquesta és la llei aplicada per la justícia espanyola.
I aquest Tribunal de Cuentas per escarmentar l’independentisme imposa multes milionàries als seus líders per haver parlat de Catalunya a l’estranger. Multes, fins i tot, a persones mortes que se n’hauran de fer càrrec els seus fills i la família. Dins del paquet també s’ha inclòs haver anat a vendre productes que fabriquem o produïm, carregant els interessos quan el valor de l’interbancari està per davall de zero. O poder portar empreses de fora per crear treball que no és altra cosa que la realitzada per totes les autonomies quan venen taronges o verdures, o productes industrials acabats a qualsevol país del món. La fòbia l’han de demostrar usant totes les seves armes. A un murcià o a un andalús no l’arruïnaran econòmicament per vendre els seus productes fora de les fronteres; a un català sí, i amb l’excusa de l’independentisme encara més. O és que expressar les idees sobre la independència de Catalunya és un delicte? On és la llibertat d’expressió?
El venedor d’indults, Pedro Sánchez, a canvi de poder continuar el seu mandat amb el suport d’ERC, i amb la promesa que les inversions de rodalies, ports, aeroports, Corredor del Mediterrani i variants de carreteres, aturades des de fa tantes dècades es començaran aviat, creuen que així retornaran la pau. Prometen millorar el finançament autonòmic suspès des del 2014, i evitar els greuges econòmics que patim tots els catalans, actualment valorats pel conseller Giró entre 18 i 20.000 milions d’euros anuals.
I l’acusador de regalar indults, Pablo Casado, aquell que predica com a exemplar “la llei sense democràcia” com l’exercida pel general Franco, ven al poble espanyol l’escàndol que representen els indults perquè la seva justícia, encara hauria de ser més dura contra els catalans. A la senyora Botella se la pot exonerar. Als líders catalans, se’ls ha de castigar malgrat que des d’Europa se’ls hagi advertit que no se’ls podia condemnar, i se’ls ha de confiscar els sous, els valors, els immobles i el que convingui, com a represàlia.
Malgrat les aparents bones paraules del PSOE, aquestes baralles a les Corts, perjudiquen al fons el nacionalisme espanyol que practiquen. En una societat com l’actual, l’independentisme estarà dividit, però paradoxalment anirà creixent de forma exponencial a mesura que els tribunals espanyols actuaran sectàriament.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari