La parella té múltiples formes i expressions. No hi ha un únic model de parella, sinó anhels o necessitats relacionades amb estimar i sentir-se estimats, amb desitjos de compartir una intimitat profunda, de gaudir d’una estabilitat afectiva, de sentir-se vinculats i connectats d’una manera especial. No hi ha models perfectes de parella, sinó relacions que ens enriqueixen i ens ajuden a créixer o bé relacions que ens empobreixen i ens destrueixen. I què ha d’ocórrer perquè una relació de parella ens enriqueixi i ens ajudi a créixer? No hi ha una recepta màgica, però hi ha una sèrie d’ingredients, que sempre haurien d’estar presents en tota relació.
Que sigui fàcil, que flueixi sense massa esforç. Quan una relació costa, és difícil que ens enriqueixi. Les coses han de ser senzilles, que no vol dir simples. Tampoc vol dir fugir dels problemes o de les dificultats, ja que són inherents a l’ésser humà. Quan flueix una relació ens sentim grans i fem que l’altra persona també ho senti. No obstant això, és curiós com hi ha parelles que tenen relacions destructives i són incapaços de separar-se (evidentment, no parlem de situacions límits) però de vegades, la por a la solitud talla qualsevol vol.
Que les personalitats de tots dos no siguin massa incompatibles o massa diferents. De vegades l’enamorament ens introdueix una incapacitat real de valorar si l’altra persona encaixa amb el nostre model d’entendre la vida, les nostres expectatives, l’educació rebuda, la nostra realitat cultural i social… No vol dir que les diferències no puguin salvar-se, en absolut, el que suposa és acceptar-les, afrontar-les i conciliar. No serveix dir “no importa”, perquè a la llarga aquestes diferències van prenent presència i poden ser motius de distanciament.
Que els dos membres de la parella siguin veritables companys, que siguin amics. Això vol dir que l’altre ens entén i nosaltres l’entenem a ell o a ella. D’aquesta manera, s’estableix una relació d’acompanyament cap a un objectiu comú, on cadascú podrà fer el seu camí, a la seva manera, amb les seves peculiaritats, però sabent que l’altra persona és un refugi per a sentir-se comprès i estimat.
Que hi hagi plena confiança en l’altre. És a dir, tenir la certesa que la parella vol el nostre bé i no ens va a fer mal. No estem parlant d’una confiança infantil, controladora, on es reclami sinceritat o infal·libilitat absoluta. Tampoc una confiança que exigeixi garanties. Parlem de la convicció de saber que no cal protegir-se de l’altre, que no ens va a fer mal amb retrets, males cares o accions més agressives.
Que continuï el desig i l’atracció amb els temps. Que malgrat conegui les nostres pors, inseguretats, febleses i mancances, ens accepti tal com som i continuï estimant-nos i pensant que som especials. Potser això és difícil d’aconseguir, perquè implica una generositat profunda i significa deixar d’idealitzar i canviar el punt de vista de la parella.
Que una relació tingui tots els ingredients anteriors és difícil d’assolir. No obstant això, ens poden donar algunes pistes per entendre quin és el camí per créixer junts amb la nostra parella i és un bon diagnòstic per saber com estem. Estimar i ser estimat és possiblement una de les experiències més grans que podem experimentar, però hem d’entendre i respectar que cadascú té una manera de dir t’estimo. La manera com expressem l’afecte o estima cap als altres no l’aprenem a la infantesa, de ben petits, a l’entorn familiar. Cada família mostra l’estima d’una manera, i cada persona s’hi acostuma. Per expressar l’estima i l’afecte amb paraules, se n’ha d’estar acostumat, se n’ha de saber. Hi ha persones que ho troben extremadament complicat. I és que no ens han educat per saber expressar les nostres emocions, la intel·ligència emocional ha estat molts anys absent als centres educatius i es va introduint ara, de mica en mica. En la nostra societat es percep la gent més emocional com si fossin persones més dèbils. Quan és just al revés, has de ser molt valent i fort per exposar les teves emocions! És la gent dèbil qui es tanca i es posa proteccions. La gent forta és capaç d’expressar l’afecte assumint que hi pot haver un rebuig i no ser una estima corresposta. Hem de ser conscients que no podem comparar ni encapsular la relació que tenim amb la nostra parella, en models irreals, que només resideixen en el nostre cap o potser en les sèries de Netflix, amb final feliç. En la mesura que sapiguem transcendir i aprendre a estimar, serem capaços d’obrir-nos a una experiència de plenitud i, per descomptat, de felicitat, més enllà de qui estigui al nostre costat.
Vull a la meva parella, però no sóc feliç. Moltes persones declaren estimar la seva parella, però no son feliços, i és que l’amor no és suficient perquè una relació sigui plenament satisfactòria. Com ser feliç en parella? És una cosa que es pot aprendre? Si no sóc feliç amb la meva parella, significa que he de trencar? En realitat, és possible eliminar aquests hàbits que afecten la relació de parella i aprendre formes de relacionar-se molt més positives. Hem d’acceptar que totes les parelles passen per períodes complicats, i la millor solució no és tirar la tovallola, sinó analitzar què està succeint. Sovint, quan ens precipitem cap a la ruptura, no assumim la nostra quota de responsabilitat i acabem arrossegant aquests mals hàbits cap a la propera relació, fent que aquesta també fracassi.
Les expectatives sobre la parella i la idealització de com ha de ser la relació poden ser molt perilloses. Sovint ens imaginem vivint històries increïbles, d’aquestes que tenen lloc en els llibres o en les sèries romàntiques que podem veure a Netflix o que ens expliquen a través d’una cançó, o fins i tot a través de la vida idíl·lica que algunes persones mostren en xarxes socials com Instagram, Facebook o Twitter. Però la vida en parella sol estar molt allunyada de tots aquests exemples. Tot això és ficció i el nostre dia a dia és realitat. Això que l’altre mai ens fallarà, que la gelosia és una demostració del veritable amor, que l’amor tot ho pot i que mai hi haurà problemes, són creences que hem de rebutjar de les nostres ments. Una relació es manté per l’esforç dels seus participants, és una construcció de dos. No funciona sense la participació de tots dos. Com el que passa amb les parelles de ballarins professionals, l’èxit no apareix espontàniament. Sinó que és fruit del seu esforç conjunt, de la tenacitat i la constància, que demostren en els seus entrenaments diaris.
Fes el teu comentari