Per entendre els incendis forestals hem d’iniciar l’explicació amb les causes que els provoquen, que són: la meteorologia, les imprudències i la deficient conservació dels boscos. Aquests tres factors produeixen els grans incendis. Desitjo tractar el cas català, que és el que ens afecta i representa la notícia actual més rellevant, conjuntament amb la pandèmia.
Començo per la necessària neteja dels boscos i les terres agrícoles que fins fa poques dècades estaven nets per raons naturals. Els pastors, amb els seus ramats de cabres i jais, netejaven els trossos de terra erms entre els treballats i els boscos. Quan els fruits s’havien collit, pasturaven als treballats i els animals acabaven de netejar les restes d’herbacis i dels conreus. I quan no tenien altre lloc per nodrir-se entraven als boscos i no deixaven ni herbes, ni matolls, obrint corriols entre les maleses, els marges i el sotabosc. Els pagesos, quan els fruits valien més que ara, aprofitaven totes les terres, inclús les de menys qualitat, i els treballats creaven tallafocs naturals. Els pastors i els pagesos protegien la natura i s’hi guanyaven la vida modestament.
Els incendis forestals els controlaven la mateixa gent de cada poble amb els pobres mitjans que disposaven. Quan l’incendi començava, tocaven les campanes de l’església, amb el sons que els habitants coneixien, com ressonen a la mort d’un conciutadà, i tots a una apagaven el foc. Poques vegades l’incendi tirava avant i mai cremava grans extensions. Inclús els mateixos pastors en provocaven alguns de petits i controlats per disposar, a l’indret cremat, d’herbes fresques que naixien de bell nou per alimentar els bestiars, perquè no disposaven ni de pinsos ni farratges. Tot era natural.
Els boscos també es netejaven per escalfar els habitatges i proveir els forns de les pastisseries, les fàbriques de ceràmica, de calç o de guix. L’any 1900, una carga d’ase de restes forestals, el pagès les venia al forner a canvi d’un pa de quilo. Un pa costava comprat al forn 2,50 pessetes que era el jornal que guanyava un home treballant 10 hores.
Amb les màquines mogudes per carburants líquids i per electricitat, tot va canviar. Els pagesos en aquests moments necessitaren quintuplicar les terres que treballaven els seus pares per poder subsistir. S’abandonaren les finques menys productives i multiplicant les collites. Els actuals pastors cobren per un jai o per una cabra el mateix que 40 anys enrere, mentre que el cost de la vida s’ha multiplicat per cinc. Els pagesos han passat a cada poble del 80% de la massa d’autònoms al 7% i els pastors han gairebé desaparegut.
La meteorologia també hi juga un paper important. L’alta pluviometria desenvolupa la vegetació dels boscos i dels erms, mentre que la manca de precipitació resseca les herbes, els matolls i els arbres, que deixen caure les fulles o la pinassa de fàcil combustió. Quan un ribàs crema, el foc s’escampa al bosc i no hi ha aturador possible, si no es controla tot seguit. El vent i els canvis de direcció, vinguin de ponent o de llevant, i la seva intensitat, provoquen la resta.
I el tercer factor és l’acció humana, lligat gairebé sempre a les imprudències. La cigarreta encesa que es llença a la vorera de la carretera o la foguera mal apagada de l’excursionista inexpert i la crema de les podes dels pagesos o l’espurna d’alguna màquina agrícola. Factors evitables però que són els causants principals dels incendis. Altres de naturals com els llamps caiguts sobre la matèria orgànica assecada al bosc resulten inevitables però encenen boscos.
Per apagar els incendis disposem dels bombers, indubtablement necessaris i pagats per les administracions. I aquests necessiten les màquines adequades, ajudats pels avions i helicòpters que llencen l’aigua des del cel. Les despeses produïdes per qualsevol incendi són de tal dimensió quantitativa que els pressupostos que s’hi han de destinar representen un bon tant per cent, dins la conselleria corresponent. I si a sobre, del dispendi per apagar el foc, hi sumem els mals causats per l’incendi, ho qualifico que s’hauria de millorar la gestió.
Ho explicaré per tal que ho entengui tothom. “Prevenir és millor que curar”, diu d’adagi popular. Ara s’està vacunant la població per combatre la pandèmia. Els territoris de Catalunya també s’han de vacunar per prevenir els grans incendis. I la prevenció resultaria més econòmica que apagar el foc, i s’evitarien les pèrdues dels béns materials cremats.
Per evitar-los o reduir-los, l’administració hauria d’incentivar el pasturatge i el conreu de terres marginals i de menys productivitat, aconseguint tallafocs naturals necessaris per evitar les transmissions. El nostre territori hauria de tenir una fesomia semblant a la d’un segle enrere, ben conreat i amb els boscos nets.
I com s’aconsegueix que el territori estigui net per evitar els incendis? Incentivant la ramaderia i l’agricultura amb ajudes directes, per la gent que s’hi vulgui dedicar. El pagès o el pastor hi ha de poder viure dignament, gràcies a la venda dels seus productes i amb l’ajuda de la incentivació directa que han de rebre de l’administració per complementar les mínimes entrades econòmiques per la família.
Els beneficis són totals en tots els aspectes, si al Parlament s’hi legislen les lleis corresponents i el govern les posa en marxa. Catalunya disposaria de més producció agrícola, d’articles de més qualitat i naturals, i els pressupostos destinats a apagar els focs quedarien reduïts en una proporció de deu a un. Per cada deu euros destinats a apagar focs, se’n destinaria un de sol per evitar-los i a més disposaríem d’un territori net, productiu i milers de treballadors a l’atur se’ls podria donar feina produint i reorientant la seva vida.
Això ho tinc perfectament estudiat al meu darrer llibre, ‘El despoblament rural’, conjuntament amb altres accions que s’haurien d’emprendre per reactivar la repoblació, l’activitat econòmica i social dels 70% del territori català que sofreix les conseqüències del despoblament. Si els diputats i el govern ho estudia tal com cal, podem resoldre el problema amb una despesa molt inferior a la destinada actualment.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa i autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari