La llegenda
La independència de Roquetes es troba revestida d’una de les llegendes més peculiars que vénen a mitificar els orígens d’un poble. Segons conten, la reina Isabel II anava de camí cap a Barcelona i en arribar a Tortosa es va trobar amb els portals de la ciutat –els set portals de la cobla- tancats, com se feia de costum en caure la nit. La reina va fer cap a Roquetes -llavors una raval de Tortosa- on fou hostatjada degudament. Afirmen que la sobirana, agraïda de les atencions rebudes, va concedir la independència als roqueteros. Algunes versions de la llegenda van una mica més enllà. Diuen, que l’amfitrió de la reial persona era conegut d’antuvi de la monarca, per haver estat guàrdia de corps de la família reial a Madrid, i que aquella nit la va guardar estretament en el mateix llit. La recompensa: Roquetes convertida en municipi independent.
Tot plegat resulta inversemblant però, és altament significatiu de la visió popular, fins i tot generalitzada, que es tenia d’Isabel –la de los tristes destinos– cap a finals del seu regnat. La promiscuïtat de la reina i la dansa dels amants que es deia que l’envoltaven, donava pàbul a historietes similars a la de Roquetes. També este dicteri fou molt útil per a desprestigiar-la políticament. Cal no oblidar, però, que van casar la jove monarca contra la seua voluntat i segons uns determinats interessos polítics del moment -la va coaccionar el seu confessor personal- i amb un cònjuge, el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, que ella avorria i del qual se dubtava de la seua virilitat. El matrimoni va resultar desgraciat des del primer moment, a més a més, el consort reial també va jugar a les intrigues de la cort, interferint, i de vegades oposant-se, a les decisions polítiques de la seua dona. La reina no es resignà i va buscar satisfacció fora del matrimoni. La llegenda de Roquetes només seria un reflex d’esta fama convertida en lloc comú a l’època.
I, si em permeteu, com a fill de Roquetes, sospito i rezelo que en el besllum de la llegenda no bategue algun tortosí despitat. Al nostre home, enfront d’aquell esdeveniment astorador, que una raval davant mateix dels ulls de la seua ciutat hagués gosat i, el que és pitjor, aconseguit separar-se de Tortosa, li semblaria un fet extraordinari. No es podia acceptar que fos degut a una simple dinàmica político-administrativa, sinó a una circumstància excepcionalment pejorativa, a un origen espuri, i tot aprofitant les vel·leïtats amoroses d’Isabel II, afirmar, al capdavall, que Roquetes sorgeix de la capritxosa promiscuïtat de la reina.
La realitat
En la dècada de 1840 la “raval” de les Roquetes, així es denominava a l’època, era la principal del conjunt que formaven les “ravals” de fora del pont, que era com se coneixien els barris de Tortosa que, superant el clos de les muralles, havien sorgit a la banda dreta del riu, més enllà del pont de barques.
Com a conseqüència de la Primera Guerra Carlista, el govern de Madrid havia decidit establir la divisòria entre les capitanies militars de València i Barcelona a l’Ebre, a fi i efecte de controlar millor els territoris principals de la insurrecció carlista. El setembre de 1846 començaven a prendre força a la Catalunya central les guspires de la Segona Guerra Carlista, que seria coneguda com la Guerra dels Matiners.
L’objectiu de la nova insurrecció, dirigida per Ramon Cabrera, era consolidar-se al Principat i estendre la revolta cap al sud, a les Terres de l’Ebre i el nord del País Valencià. El govern, llavors ostentat pel partit moderat i controlat pel general Narváez, n’era ben conscient i tots els seus designis es concentraven en impedir-ho. El cabdill tortosí Cabrera despertava el màxim temor entre els dirigents governamentals; encesa la guerra al centre de Catalunya, el seu pitjor malson era que Cabrera pogués retornar als Ports i al Maestrat, el teatre dels seus èxits durant la Primera Guerra Carlista, per això calia vigilar molt i segar l’herba sota els peus de les partides carlistes de la zona per impedir de totes totes que poguessen arrelar en cap indret. Cabrera va enviar els seus lloctinents, Forcadell, d’Ulldecona, i Arnau, de Tortosa, a la banda dreta del riu per revifar la flama carlista, però estos van fracassar en l’escomesa. Tot i així, van alçar-se algunes partides, amb sort desigual, que van alarmar les autoritats. Les més destacades entre les que van sortir al camp, foren les de Josep Porres Raga, del Godall, i la de Rafel Mayor, de Xerta.
L’encarregat d’evitar un nou revifament del conegut com a Front de Llevant o del Maestrat fou el militar mallorquí Joan Villalonga i Escalada, que ja tenia experiència en este tipus de missions. L’actuació del general Villalonga, nomenat capità general de València, fou força efectiva des del punt de vista estrictament militar. A partir de la seua experiència encertada de l’any 1844 contra els carlistes del Maestrat, el que se sol conèixer com la Guerra del Groc, pel sobrenom de l’irreductible cabdill carlista del Forcall Tomàs Peñarrocha el Groch, Villalonga desenvolupà una lluita contraguerrilla implacable, basada en tres premisses: aïllar els guerrillers carlistes de la població civil, que és la qui els proporciona, de grat o per força, informació i recursos per a subsistir. En segon lloc, no donar treva a les partides carlistes, mitjançant una persecució incessant de columnes volants, que encalcen contínuament als guerrillers. I, en tercer lloc, el control absolut del riu Ebre, la principal artèria de comunicació del territori. Tot això revestit de la màxima duresa contra els partidaris del carlisme i sense estalviar penúries a la població civil, limitada gairebé absolutament a l’hora de desenvolupar les activitats econòmiques precises per a sobreviure.
Com el cordó umbilical que permetia subsistir als guerrillers era els recursos que extreien en les seues correries pels pobles i masos aïllats, Villalonga va decretar el tancament de les masies, obligant els seus habitants a residir en les poblacions i determinà l’erecció en estes de recintes fortificats. Això significava establir una casa forta a cada localitat, on poder resistir els embats dels carlistes. Consistia esta protecció en fortificar l’edifici més sòlid de la població, en la majoria dels casos l’església, i crear un circuït igualment fortificat al seu voltant, tapiant carrers i espitllerant-los. S’aconseguia així un reducte protegit, de fàcil defensa, que permetia als liberals aixoplugar-se al seu recer en cas d’atac i resistir en espera d’ajuda de les columnes governamentals que recorrien el territori. El punt més elevat de la població, de vegades el mateix campanar, servia de talaia, on una vigilància permanent podia albirar la presència de l’enemic i donar l’alarma.
La tàctica establerta determinava el control estricte del riu -el que en termes militars van denominar la línea del Ebro– per això es va prohibir la navegació i es van fortificar tots els pobles riberencs de la banda dreta i controlar tots els guals del riu a les dos bandes de l’Ebre.
Villalonga es situà sobre el terreny i va escollir la llavors raval de Roquetes com un punt neuràlgic del seu dispositiu; des de Roquetes controlava el riu, la carretera de València i les avingudes del Port i ordenava les columnes militars que perseguien les partides carlistes. Fins i tot se li condicionà una casa a la veïna raval de Jesús, que també estava fortificada.
Des de Tortosa el 22 de setembre escrivien al Diario de Cataluña:
La premsa contínuament es feia ressò de les mesures governamentals i de l’actuació del carlistes, als que se solia denominar matinés.
La campanya va ser efectiva i de resultat fulminant. Els guerrillers carlistes, mancats de recursos i constantment perseguits, es van veure en la disjuntiva de ser indefectiblement afusellats, si eren capturats amb les armes a la mà, o rendir-se i acollir-se a l’indult que va fer pregonar Villalonga. Alguns van intentar fugir passant el riu però van ser els menys. Els diaris d’aquells mesos ens il·lustren abundosament de la marxa dels esdeveniments fins el restabliment de la normalitat.
Al cap de dos mesos d’iniciada la campanya, Villalonga llançà una proclama dirigida als Habitantes del Maestrazgo en la que afirmava que s’havia aconseguit la pacificació i donava les xifres del seu èxit. Una mica més tard, Rafael López Ballesteros, comandant de la línia de l’Ebre i artífex efectiu dels bons resultats de l’operació, anunciava l’aixecament parcial del bloqueig:
L’èxit de l’operació li va valdre a Villalonga el títol de marquès del Maestrat, malgrat les crítiques rebudes al Congrés per part del diputat per Tortosa Bonaventura de Còrdova, a causa dels expeditius mètodes emprats, especialment per la clausura de l’Ebre.
A l’abril de 1849 Cabrera abandonava el Principat internant-se a França, i al maig, amb la retirada dels darrers combatents, es donava per acabada la lluita; finalitzava així la Guerra dels Matiners.
El 22 de desembre de 1849 la Diputació Provincial de Tarragona acordava que el arrabal de las Roquetas debe separarse del Distrito municipal de Tortosa y formar ayuntamiento propio e independiente. Caldria esperar fins el 14 d’abril de 1850 per a que es constitueixi el nou ajuntament; llavors iniciava Roquetes el seu camí com a municipalitat independent. En la consecució de la independència del nou poble sembla que Villalonga va jugar un paper rellevant.
D’entrada, tot ve a indicar que la presència del militar mallorquí a la “raval” de les Roquetes propicià la relació amb els seus habitants, almenys amb alguns d’ells. Davant de l’estada d’una autoritat tan notòria com el capità general de la regió militar, els representats del poble deurien de retre-li els compliments obligats a la seua dignitat. Ara bé, tot fa suposar que pel motiu que fos -cal pensar en la bona disposició dels roqueteros a secundar els designis del militar- la relació va anar més enllà de l’àmbit protocol·lari. Sembla que estos lligams van perdurar posteriorment a la finalització de la campanya. Quina fou la intervenció de Villalonga en la consecució de la independència de Roquetes? Com és de suposar, l’Ajuntament tortosí no facilitaria gens les coses als segregacionistes i Villalonga els faria de valedor davant de les instàncies oficials. La documentació posterior avalaria esta hipòtesi.
El militar mallorquí, per contrarestar les crítiques que havia rebut al Congrés, va decidir fer una parada triomfal pels pobles del seu districte, que acabava de pacificar, i demostrar així la seua popularitat enfront dels seus detractors.
A la segona pàgina del diari El Sol de Barcelona de 30 de juny de 1850 apareixia el següent escrit:
Correspondencia del Sol
Tortosa 27 de junio
Noticioso el pueblo de Roquetas (antes arrabal de esta ciudad) que el capitan general de Valencia le favorecerá con su presencia, le tiene preparados varios obsequios, los que tambien recibirá S.E. de todos los pueblos por donde transite de su distrito, en particular en los del Maestrazgo, por ser deudores á sus providencias del exterminio de las facciones que hace poco más de un año los infestaran…
Cal pensar que esta visita en el seu trajecte triomfal no es deuria a la casualitat; el general Villalonga feia estada a la nova població, que ell havia apadrinat, al cap de dos mesos escassos d’haver obtingut esta la seua independència. Una vegada aquí, el capità general de València va preferir dormir a Roquetes, dins de la seua jurisdicció, i no a Tortosa. El mateix corresponsal d’El Sol, el 17 de juliol de 1850, referia que el governador militar de Tortosa havia invitat el capità general de València a una parada militar de la guarnició tortosina, que s’havia realitzat al passeig de Ferreries, i que tot seguit de la visita de rigor del capità general al governador militar, el primer
…ya de noche se retiró el capitán general de Valencia al referido pueblo de Roquetas, en el que no obstante lo reducido de su vecindario, asi este como su ayuntamiento constitucional, se han esmerado en obsequiarle…
Més tard, el Diario Constitucional de Palma de Mallorca del 5 d’agost estampava en primera pàgina la relació del viatge triomfal de Villalonga pel seu districte militar. La relació enumerava els pobles del recorregut que, segons l’escrit, aclamaven al militar pacificador i li agraïen la pau recobrada. La seua presència a Roquetes era destacada per l’anònim cronista i per evidenciar-ho anotava:
Las dos octavas que hemos podido recojer del pueblo de las Roquetas, y que incluimos copiadas, demuestran el entusiasmo de que se encontraba animado.
Estes expressions tan ditiràmbiques i especialment el dos versos de Felices á la par que independientes / Tu apoyo protector ya nos has hecho no deixen lloc a dubtes respecte al paper ostentat pel marquès del Maestrat, el qual al cap de poc seria rellevat de la capitania valenciana. Respecte a l’autoria de les encomiàstiques octaves, pel que s’intueix a posteriori, possiblement foren obra del secretari de la corporació municipal Ignacio Fernández Colavida.
El gener de 1855, la premsa donava la notícia que a la capital del Túria s’havia publicat un fulletó amb títol Felicitaciones y cartas dirigidas al Excmo. Sr. teniente general D. Juan de Villalonga, marqués del Maestrazgo, amb motiu del seu renovat nomenament, a finals de l’any anterior, com a capità general de València. Entre altres, figuraven les felicitacions de l’Ajuntament de Roquetes.
L’origen d’esta felicitació el podem rastrejar a l’acta municipal corresponent al 27 de novembre de 1854, on el secretari abans esmentat fa present: que tenia presentido que el Excmo. Sor. D. Juan Villalonga, Sor. Marqués del Maestrazgo, a quien todo este pueblo le estaba sumamente obligado y debiale por lo mismo estarle agradecido en razón a qué no tan solo por su influencia y mediación se habia logrado la ereccion en pueblo separado, sí que tambien habíales dispensado muchísimos favores, volvia a estar de Capitán General de Valencia; por lo que no podia menos de indicar que este ayuntamiento y vecindario estaba en el caso de felicitarle y darle la enorabuena por medio del oportuno oficio. Y en su vista se acordó por unanimidad felicitar a dho. Señor, dándole mil enorasbuenas por medio de oportuno oficio.
Per tant, canten papers i callen barbes, tenim el referendo de la documentació municipal de quin va ser l’impuls, més enllà del procés burocràtic, que ens va facilitar la independència. A tot això, caldria adjuntar la circumstància que, el 1853, els altres ravals de Jesús i els Reguers accedien al seu torn a la independència, per evidenciar que ens trobem davant d’un procés regular de segregacions arreu, a l’empara de la llei municipal de 1845, i desmentir invencions afrontoses. La singularitat de Roquetes rau en el fet que, mentre els dos barris abans citats, transcorregut poc temps, van demanar tornar a reagregar-se a la seua matriu, ofegats per la fiscalitat i la manca de recursos, Roquetes, amb paregudes dificultats, va mantenir-se fins a consolidar-se com a municipi.
No cal per tant trencar-se molt el cap ni buscar explicacions alambinades per comprendre el que va passar; tot resulta més prosaic. La seqüència dels esdeveniments porta cap a un desenllaç totalment previsible i lògic. Un grup de veïns de Roquetes va engegar una sol·licitud de segregació fonamentada amb una llei municipal aprovada el 1845. No sabem quin grau d’unanimitat respecte del total dels pobladors de Roquetes hi havia darrera d’esta petició. El cert és que a l’alçada de 1848 l’expedient estava en marxa i que, mentrestant se substancia la seua tramitació, s’inicià al nostre territori una nova guerra carlista.
El govern de Madrid vol evitar que prengue increment el conflicte, que ja és important a la Catalunya central, i no dubta d’arbitrar totes les mesures necessàries per impedir que el marge dret del riu, subjecte a la jurisdicció de la capitania de València malgrat ser territori català, juntament a les terres del Maestrat, es converteixen en un nou front de guerra. Aquí apareix Villalonga, que s’havia convertit en l’apagafocs del govern i que ja havia aconseguit acabar amb la revolta anterior del guerriller carlista Tomàs Peñarrocha l’any 1844. El militar mallorquí no dirigeix la lluita des del despatx de la capitania valenciana sinó que se situa sobre el terreny per controlar i dirigir la campanya; llavors entra la raval de les Roquetes en joc. Per la seua situació, la població és converteix en una de les bases d’actuació de l’operatiu militar desplegat per Villalonga, dirigit a tallar tota comunicació entre les dos ribes de l’Ebre.
Sembla que Villalonga va quedar prou satisfet de la col·laboració, de grat o per força, de la gent de Roquetes; tal vegada aquí entraria l’actuació de Ramon Bosch Rosell, el qual esdevindria el primer alcalde de la nova municipalitat. No li costava molt a Villalonga, amb el seu ascendent a la cort i als cercles oficials, afavorir i empènyer la concessió de la independència de Roquetes o almenys accelerar la seua tramitació. La seua intervenció faria bona la vella dita de qui té padrins se bateja.
Per concloure amb la llegenda -encara que algú la pugue preferir- i certificar la realitat, és ben clar que, si algun personatge destacat va dormir a la població, este va ser el general Villalonga i no la reina Isabel II. No es tracta aquí de reivindicar la seua figura, ni demanar per a ell una placa en el nomenclàtor urbà del poble, sinó tan sols d’establir unes circumstàncies concretes que van ajudar al sorgiment municipal de Roquetes.
I no voldria acabar este article sense recordar l’amic Ramon Tafalla, roquetero número u i aferrissat defensor de la singularitat de Roquetes.
ROC SALVADÓ POY és historiador.
* Vull agrair a Sisco Ollé facilitar-me la consulta dels originals de les actes municipals.
Fes el teu comentari