Llegeixo l’article del Diari de Tarragona, de l’exconseller Xavier Sabaté, Energia renovable i línies de transport. És un tema que l’he comentat en aquest periòdic en articles d’opinió lligats al problema del despoblament rural que afecta el 70% del territori de Catalunya. El senyor Xavier Sabaté hi reflexiona sobre l’energia, tema essencial pel desenvolupament dels cinturons industrials i la necessitat d’evitar les energies contaminants que tants problemes secundaris provoquen pels canvis climàtics.
En canvi, el senyor Sabaté, com a President de la Comissió Logistics Green Deal Barcelona Centre Logistics Catalunya, esmenta només “el pacte territorial camp-ciutat”, amb compensacions que s’aprovaran al Parlament. Altre cop caiem a un pou sense fons que vist des de Barcelona, aquest pacte territorial, quan estigui aprovat pel Parlament, resultarà “aigua de borraines”. I ho serà perquè el que interessa és l’aeroport, el corredor del Mediterrani, l’energia, el museu de l’Hermitage o les connexions ferroviàries. Un cop tinguem resolt el que necessita la gran capital, la gent dels pobles és igual que marxin o no del lloc que van nàixer, la seva gent envelleixi i els avis que s’han quedat conreant l’hort, estalviant i mantenint la casa pairal, no els cal disposar d’oficina bancària per cobrar la pensió i ni tampoc una simple botiga on pugui comprar un quilo de sal o de farina.
I en canvi, el problema actual de Catalunya més important, sense cap mena de dubte, és el despoblament rural que afecta el 70% del territori, on només hi viu el 10% del total de la població. Fa 100 anys hi vivien la meitat dels catalans, en fa 50 el 35% i actualment no s’arriba ni al 10%. Malauradament aquesta població disminueix, amb les pèrdues econòmiques, socials i culturals que comporta, i a l’article, amb molt bona fe, el senyor Sabaté, proposa “un pacte territorial”.
Exposa 10 punts. El primer, canviar el model energètic contaminant, el segon produir energia neta repartida proporcional per tot el territori, i el tercer, que la superfície que Catalunya necessita per produir l’energia suficient representa el 2% del territori i unes 64.000 hectàrees, punts que hi coincidim plenament.
Al quart punt, quan exposa que “només es pot aprofitar el territori on hi bufa el vent, perquè els estudis així ho demostren”, no hi estic d’acord. La majoria dels estudis serveixen per justificar els interessos polítics i econòmics dels que els paguen. L’exemple el tenim a la Terra Alta on hi funcionen 150 molins, més una trentena que s’estan instal·lant, que abastaran d’energia gairebé 2.000.000 d’habitants. I com a Collserola no hi fa vent –diuen els estudis- allí no se’n poden posar. Per altre costat, escriu que instal·lant plaques solars a totes les teulades dels polígons industrials, resulten insuficients per aconseguir l’energia que consumeixen. I per aquest motiu s’han de continuar instal·lant molins. I aquí neix la paradoxa quan només es construeixen molins i s’hi instal·len plaques solars a les comarques en despoblament. A aquests llocs només hi queden vivint els vells, perquè és de suposar que el cerç i la garbinada, com han bufat tota la vida, hi estan acostumats i no els molesta. Mentre que els joves hauran marxat a treballar fora, per no despentinar-se, ¿potser?.
Al punt cinquè explica que s’han de repartir els centres productius per tot el territori i a Girona en produeixen poca, mentre a Sant Feliu de Guíxols es queixen del talls de llum. Té raó però novament apreciem la dicotomia entre territoris. A la Terra Alta produïm electricitat pel doble dels habitants de tota la província de Tarragona, i, en canvi, a Gandesa no s’hi va poder instal·lar una fàbrica de pintures amb capital estranger de 150 treballadors directes perquè no es disposava de suficient energia, quan l’Ajuntament tenia el contracte signat i els terrenys del polígon cedits. El sisè parla de l’emmagatzematge d’energia, amb el qual no caldrien línies de transport. De nou té raó però en aquest moment ens trobem que des d’Aragó passant per la Terra Alta i les comarques de l’interior de Tarragona –no per les de la costa- s’hi construirà una línia de molt alta tensió per portar-la a Barcelona. Altre cop, doncs, les comarques més deprimides seran els “cornuts i pagar el beure”.
Correctes són el setè i el vuitè punt quan diu que s’han d’aprofitar totes les teulades de Barcelona per instal·lar-hi plaques solars i que vàries comarques son deficitàries i s’hi ha de transportar l’energia.
Al novè, explica que al Parlament s’aprovarà una llei per compensar els territoris productors. Suposo que amb la mentalitat centralista existent s’assignaran compensacions mal dirigides per revertir el despoblament. Aportar compensacions a un municipi, sense criteris clars no signifiquen poder revertir el despoblament, incentivar l’economia i activar la societat i la cultura d’aquell poble. Com explico al llibre El Despoblament Rural, aquestes compensacions s’han de dirigir a fomentar el treball a cada poble, dins de tots els seus àmbits possibles, promocionant i ajudant als nous emprenedors i dotant-los d’habitatge, de comunicacions i els serveis complementaris. Actualment els diners del parcs, els ajuntaments els destinen per millores municipals que haurien d’arribar de la Generalitat i de les Diputacions . Des del Parlament, doncs, s’ha de legislar pel foment directe de llocs de treball, per l’habitatge i les necessitats essencials.
I el desè, que el comparteixo, diu; “Que ens portin l’energia de fora, farà Catalunya dependent… perdre oportunitats i llocs de treball…” Hi estic d’acord però, com he explicat, ha d’haver proporcionalitat territorial i s’ha de revertir el despoblament rural.
El senyor Sabaté, fill de Flix, coneix que abans d’instal·lar-s’hi la fàbrica química, era un petit municipi, que va passar a ser el primer nucli industrial de Tarragona, i avui, malauradament, forma part del 70% de la Catalunya despoblada i perd habitants de forma continuada, per haver baixat l’activitat industrial.
*ANTON MONNER és autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari