‘Dibuixos que preludien arquitectura’, per Antoni López Daufí

Gaudeix d’un elevat consens la idea segons la qual els arquitectes ens expressem amb més claredat, ordre i precisió si ho fem mitjançant el dibuix. Per als professionals de l’arquitectura, el dibuix és una eina imprescindible per a passar de la idea arquitectònica a l’execució de la mateixa. La seva voluntat de materialitzar una utopia fa necessari un mitjà per a comunicar-la però, sobretot, reclama un mecanisme que no només anticipi el resultat final sinó que permeti bregar, cisellar, assajar la resposta al problema arquitectònic. En aquest sentit cal llegir els dibuixos d’Álvaro Siza, sketcher compulsiu d’eloqüents traços a ma alçada que intenten desvetllar la forma i que esdevenen rigorosa construcció geomètrica en assolir el seu estat final.

De dibuixos arquitectònics en podríem elaborar una diversificada taxonomia atenen, per exemple, l’ús o finalitat, la manera de presentació i la tècnica gràfica. Dibuixos previs, ingenus i farfallosos, tal vegada inspirats per les condicions de l’emplaçament de l’obra o, potser, per les imatges apriorístiques que ronden per la ment del projectista. En ocasions, efectistes i grandiloqüents per tal de convèncer el client o el Jurat més inquisitorial. Dibuixos, també, d’obra acabada com els –as built- i com aquells expressament reelaborats pensant en l’encegada brillantor de les revistes d’arquitectura.

Anunci

Siguin com siguin, sempre delataran una manera de dir les coses, de comunicar intencions, de glossar el projecte. Si sabem mirar la producció gràfica dels mestres de l’arquitectura moderna i contemporània, veurem com tots ells acaben creant un personal llenguatge gràfic en consonància amb els seus postulats arquitectònics i la seva biografia més íntima. Perquè el dibuix també és escriptura i forma de pensament. Només així s’explicaria l’aparent imperícia dels evocadors dibuixos -objectes d’afecte- d’Aldo Rossi, la honestedat de J. A. Coderch de Sentmenat en dibuixar fins a un cert estadi d’informació i no malversar temps excedint-lo o, també, la insòlita decisió del Pritzker portuguès, Souto de Moura, qui fins als 67 anys no dibuixà cap línia corba en els seus projectes.

Objectes de cobdícia són, a ulls d’ara, les descomunals perspectives amb llapis de colors sobre paper de calc que identifiquen al F. L. Wright més compromès amb la Natura, i on el mestre inconformista de Wisconsin exhibia, a parts iguals, una envejable capacitat expressiva i un elaborat nivell d’informació arquitectònica. El quid de la qüestió rauria -com acostumava a repetir un benvolgut professor- en el significatiu matís existent entre dibuixar línies o valdre’s de línies per a dibuixar, és a dir, per a explorar, descobrir, comprendre, comunicar i, en definitiva, per a pensar. Aquesta línia argumental vindria a concloure: ‘Quan veig el que he dibuixat, sé el que penso’

D’altra banda, cada tendència arquitectònica exigeix un model propi de representació gràfica i una coherent tècnica artística. En aquest sentit, caldria remarcar la condició analítica de les axonometries utilitzades pel grup Five Architects, doncs resulten ser la manera més adient d’explicar l’arquitectura objectual i de laboratori d’aquest quintet nord-americà d’experimentadors.

La facilitat per al dibuix ha estat un do natural en molts arquitectes com ara l’aragonès José Borobio Ojeda -autor de Poble Nou del Delta- o l’ebrenc Federico Llorca Mestre. Ambdós no van parar mai de dibuixar al llarg de la seva existència. Per contra, quan l’habilitat gràfica escasseja sempre es pot acudir a altres professionals qualificats que han fet del dibuix d’arquitectura el seu modus vivendi. Posem per exemple al talentós i admirat Helmut Jacoby, per ventura, el més il·lustre dibuixant de perspectives d’edificis del segle XX, majoritàriament projectats per altres col·legues. Més enllà de la seva llegendària virtuositat gràfica, recordo -tot assistint a una llunyana conferència que aquest impartí a l’ETSAB- la seva resposta evasiva a la indiscreta curiositat d’un alumne: ‘Sr. Jacoby, quant costen els seus primmirats dibuixos, en temps i en diners? Miri, jove, a la primera part de la qüestió no sabria què dir-li, i a la segona, no li penso pas dir’.

En general, si hem de parlar del per què alguns dibuixos d’arquitectura ens deixen embadalits, direm que solen ser documents d’elevat voltatge gràfic, permeables a altres arts com ara la Pintura o la Fotografia, i portadors d’una personal manera d’entendre i de fer arquitectura. El fet de ser dipositaris de tants aspectes i afectes els confereix, tot plegat, un incalculable valor artístic i documental, talment com si de rellevants obres d’art es tractés.

Sobre el pensament gràfic dels arquitectes i l’expressió arquitectònica dels seus dibuixos tracta l’exposició 50 Anys de l’Arxiu COAC. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Ajuntament i el Museu de Tortosa s’han afanyat en mostrar el bo i millor d’un arxiu històric que en el seu 50è aniversari es va veure honorat amb la concessió del Premi Nacional de Cultura 2019. Una acurada selecció de trenta-tres documents gràfics, exposats a la sala Antoni Garcia durant tot el mes d’octubre, propicien un didàctic ventall de tècniques gràfiques i, alhora, una molt recomanable incursió en l’arquitectura catalana dels darrers temps. La missió d’aquests dibuixos no és tant la de parlar de l’edifici al qual representen com la d’evidenciar la idea d’arquitectura en ells subjacent. La dimensió cultural de l’Arquitectura n’és ben palesa. No s’ho perdin!