Els catalans, sense rebre un tracte igualitari paral·lel a la resta dels membres de les comunitats que viuen a l’Estat, mantindran el distanciament amb Espanya i seguirà creixent l’independentisme a tots nivells. Hi ha divisió política entre els catalans, com n’existeix arreu del món. Hi també divisió quan, des d’Espanya, el tracte que en donen és denigrant aplicant lleis que pels seus mai se’n serveixen i pels nostres representen presó i exili de forma venjativa. Encausen milers de persones innocents perquè demanen llibertat. Inhabiliten i multen càrrecs polítics, als manifestants pacífics, la Guàrdia Civil els acusa de terroristes i d’accions criminals, i en convocar un referèndum que enlloc la Constitució el prohibeix, envien milers de policies, al crit de “a por ellos” perquè diuen que és “ilegal”, per acovardir els pacífics votants, i a sobre causen 1.100 ferits pels cops de porra.
Evidentment aquestes anormalitats provoquen divisions entre els catalans, igual els que es manifesten independentistes com espanyolistes. I desvien l’atenció nostra i la de la resta de les comunitat. Diuen que els problemes els han de discutir les forces polítiques catalanes, quan els representants catalans del PSOE, PP i Vox estan a les ordres dictades pels seus amos de Madrid. I per tal que Europa vegi que als catalans se’ns dóna la veu, malgrat les presons, les multes i els exiliats, convoquen “taules de diàleg” per passar el temps i seguir l’engany. I a la vegada, el rei, fill de l’emèrit Juan Carlos, carregat de milions suposadament arribats del “cel” i fills il·legítims, condecoren a Astúries personatges de les més altes instàncies europees, per fer-los rodar pel seu solc i fer-los dir que Espanya és un país democràtic. I mentre, els tribunals europeus dictaminen el contrari que els espanyols.
A Espanya li interessa tenir subjectada Catalunya perquè el seu dèficit fiscal puja més de 50 milions diaris; diners que marxen de les butxaques dels catalans, se’n van a l’Estat, i ja no tornen a casa. I per entendre la magnitud de la xifra els poso l’exemple del que llegim avui als periòdics. El cost d’una reforma o nou hospital de les Terres de l’Ebre podria costar 45 milions. Quelcom semblant succeeix amb el Joan XIII de Tarragona. La compra de quatre trens per les línies de Lleida, un cop transferides a la Generalitat, és de 44 milions per arranjar el mal servei que disposa aquella província. La necessària variant de Gandesa-Corbera, a la carretera N-420, que s’havia d’acabar el 1995, estem al 2021, i no s’hi ha posat una paletada. L’any passat s’hi van destinar al pressupost general de l’Estat, 200.000 mil euros, i de moment no han servit de res. Ningú sap si aquests diners s’han invertit en alguna feina. Va succeir el mateix quan el projecte d’impacte ambiental d’aquesta variant va caducar l’any 2014, i el projecte redactat que va costar milers d’euros, no serví per res. Per Gandesa continuen circulant més d’un centenar de camions diaris carregats de porcs amb la corresponen fetor, passen pel mig de la població, i per l’encreuament conegut per la Farola, on cada dia s’han de realitzar miracles per habilitar el pas de vehicles de serveis especials, i els divendres i dissabtes s’hi produeixen grans cues de turismes que des de l’Aragó es desplacen a les platges de les Terres de l’Ebre i la Costa Daurada. Aquest any es tornen a habilitar 200.000 euros al pressupost que poden no servir per fer res, quan la inversió pujarà uns 10 milions d’euros. Aquest exemple de Gandesa és la realitat de les relacions entre Espanya i Catalunya.
Amb aquests 50 milions diaris, quants hospitals, quants trens, quantes variants, s’haurien pogut construir? Des de l’Estat, mani el PSOE o mani el PP, la culpa sempre la té Catalunya perquè diuen a boca plena que sempre demanem més que ningú i rebem més que ningú. Som insolidaris i ho volem tot per nosaltres, ens acusen. Aquesta és la resposta generalitzada que es ven als diaris estatals i es prodiga per les autonomies. Malauradament aquestes manifestacions també les expressen els líders dels partits estatals de Catalunya, que exerceixen com a escolans repetint el que manifesten els seus amos des de Madrid. I així, tenen la “barra” de demanar més ensenyament en castellà a les nostres escoles, quan tots els escolars catalans poden estudiar i surten de les mateixes coneixent perfectament aquesta llengua. És que els catalans, que per ells som espanyols, podem gaudir dels mateixos drets que ells ja disposen a Catalunya? Podem nosaltres expressar-nos en català a les Corts o al Senat? Els nostres escolars que marxen fora de Catalunya a qualsevol regió d’Espanya, disposen del dret de poder estudiar el català?
L’independentisme, molt pesi a Espanya, continuarà creixent. Amb afers com l’engany de l’aeroport de Barcelona o els ports, les promeses fallides de “lluvia de millones” que desapareixen pel camí i no s’apliquen, en divorci continuarà augmentant. AENA, que dirigeix els aeroports espanyols, el rendiments que en treu del de Barcelona –el 52%- s’inverteixen a Madrid i així els viatgers de Barcelona no podem volar al Japó. Els superàvits dels ports de Tarragona i Barcelona van a parar a la resta del ports d’Espanya deficitaris. A Catalunya s’apliquen als pressupostos inversions que mai arriben com és l’exemple de la variant de la 420 de Gandesa. A Catalunya només es gasten la meitat dels diners pressupostats mentre que a Madrid se n’inverteixen incomprensiblement més dels pressupostats; les desigualtats son en cada moment més evidents!
Vet aquí el problema que té Espanya amb Catalunya i vet aquí que la presidenta de Madrid pugui fer discursos de tant valor intel·lectual com, “Madrid es una región única en el mundo. Créanme, está llena de madrileños…” I vet aquí la realitat de l’Espanya on vivim i aquesta senyora podria arravatar el lideratge del PP espanyol a Pablo Casado que, a la vegada, li van regalar els seus títols universitaris.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari