L’actual situació del Barça, una pel·lícula que ve de lluny, retrata prou cruament la perspectiva des de la qual es tracta i valora la “magnitud de la tragèdia” que estem vivint. Uns i altres, periodistes i mitjans de comunicació en general, posen el focus d’atenció en els jugadors, en l’entrenador i en la junta directiva. Ningú es preocupa ni s’ocupa del “pacient”. El pacient soci i afeccionat que te que aguantar setmana si, setmana també tanta mediocritat i decadència en un club que no fa gaire “ho tenia tot”.
Soc soci des de la temporada 1982-83 i ara, com habitualment, ningú se’n recorda dels socis i afeccionats que, estoicament, aguantem i hem aguantat tot una colla de despropòsits de directives i jugadors que utilitzen el club en benefici propi. A uns i altres, també als periodistes i mitjans de comunicació, els hauria de importar el tracte que per part d’uns –jugadors- i altres –directius i mitjans- estem rebent.
Jo sí crec que “som més que un club”, tot i que des de el propi club s’entesten en tractar i veure’ns com uns afeccionats més de qualsevol club. Aquest sentiment culer em porta a pensar i creure que som mereixedors de millor tracte tant per part dels jugadors i tècnics com de la junta directiva. Em dol, però, el sentiment que tinc ara envers els jugadors als quals considero poc més que “purs mercenaris”. Diuen els entesos que un equip “juga com entrena” i veient el joc de l’actual Barça i el de les darreres temporades intueixo que els entrenaments són prou “divertits”. Els veig deambular pel camp sense esperit, amb poca esma, acomplint “professionalment” les tasques encomanades, lligats per un guió que no podem o volen transgredir. Quan els comparo amb altres equips punters, equiparables amb els sous que cobren, encara m’emprenyo més i entenc per què “estimen” tant el club que no hi volen marxar.
Aquesta junta directiva, com altres anteriors -més enllà de la nefasta gestió de Bartomeu i companyia- no té un programa esportiu clar, viu instal·lada en la improvisació i deixa que el temps resolgui el que ells no saben com afrontar. Van guanyar les eleccions amb una gran pancarta a la Castellana de Madrid, però la grandària de la pancarta no serveix per amagar les febleses d’un projecte esportiu que s’aguanta amb pinces. El Rei va despullat, els mitjans -massa dependents del govern de torn- ho dissimulen, i els socis i afeccionats en patim les conseqüències.
L’economia, sembla, ho explica tot. En el desastrós panorama que gràcies a la gestió d’uns i altres hem acabat assumint, però, no es veu la llum ni la voluntat de que els responsables n’assumeixen les conseqüències. Em temo que les catifes no s’aixecaran, i el còmplice silenci del “qui pro quo” ho acabarà normalitzant tot. Els “amos” volen discreció i no gaire soroll: “Tots ens podem equivocar, avui per tu, demà per mi”.
Potser és l’hora de dir prou, prou a uns i a altres, prou i aixecar la veu per no deixar-nos trepitjar. La “festa” fa massa temps que dura (Roma, Liverpool, Lisboa…) i ningú ha dit prou.
No cal fer soroll, cal el buit, deixar buides les cadires i els seients perquè també ara és temps de “pandèmia”, una pandèmia que no ve de “fora” i que fa temps que la tenim instal·lada al club… Mentre no hi hagi mesures profilàctiques prou clares i convincents, amb nosaltres que no hi compten. Seguirem pagant els abonaments i carnets, perquè la vinculació nostra és una vinculació institucional i no entén de personalismes, ni de “imprescindibles”. Malgrat uns i altres, el Barça continua.
Respecte als mitjans de comunicació, no hauríem de ser còmplices acceptant passivament les “versions oficials” que acríticament ens fan arribar els qui ens veuen més com clients que no com socis o simpatitzants, exigim rigor i no “seguidisme”.
Com diu la cançó “Ser del Barça és el millor que hi ha”, però no a qualsevol preu!
*SISCO LAHOSA és soci nº030628 del FC Barcelona.
Fes el teu comentari