Al sortir de l’escola jugàvem amunt i avall per les instal·lacions adormides d’un molí dels iaios d’un company. Parlo d’un molí d’oli tradicional: una pedra rodona que xafa les olives i una premsa que extreu l’apreciat líquid. A Tortosa diem molí d’oli; a la Catalunya central, trull; a València, almàssera; a les Illes, tafona…
Al molí tradicional la pedra xafa el fruit de l’olivera moguda per la força humana o animal (molí de sang). A principis del segle passat la tracció ja és elèctrica: un motoret mou un embarrat de politges i corretges que transmeten el moviment a tota la maquinària, tot de palanques i embragues. La corretja principal transmet el gir a un engranatge horitzontal molt proper al sostre anomenat corona1. El seu eix fa girar l’arbre, l’eix vertical que mou la pedra que xafa l’oliva, el rodet o mola. Unida a l’arbre hi ha la tolva, calaix, tremuja o gronsa, que és un embut de fusta on es posen les olives a moldre directament del sac o des del pis superior per una portilla. Cauen per gravetat i són xafades pel rodet. Tota aquesta instal·lació gira sobre un pedestal circular anomenat sotana, solera o jaç. Quan la tracció es feia amb mula també hi havia al seu voltant un andador i un pessebre o menjadora.
La pasta resultant és premsada per extreure l’oli posant-la entre catifes rodones de fibra vegetal, els cofins o esportins, posades una sobre l’altra com una torre formant un peu. La premsa més utilitzada fins mitjans del segle dinou és la de biga o giny formada per dos bigues de grans dimensions (fins a 18 metres!) unides per abraçadores una al costat de l’altra. Un dels seus extrems és subjectat entre dos grans lloses de pedra verticals, les verges, i a l’altre hi ha un cargol de fusta vertical amb un pes de pedra, la lliura. Tot plegat és mòbil, perquè pot bascular pels dos extrems d’una forma curiosa. La torre de cofins és premsada entre els dos extrems. L’oli es recull a la seva base a un petita bassa, la pica o cassola. Les restes de les premses de biga desaparegudes es poden reconèixer als molins en ruïnes on encara es veuen les verges amb els seu orifici rectangular característic. També pels contrapesos d’obra que es posaven al seu damunt i que solen destacar sobre la silueta de l’edifici.
Al molí també pot haver una gran llar de foc per escalfar aigua i barrejar-la amb els cofins facilitant la segona premsada.
La premsa de biga necessita grans espais i poc a poc es va abandonant per utilitzar la nova premsa de barra, un cargol mogut per l’home que actua sobre els cofins. Més endavant arriba la premsa hidràulica: politges i embarrats moguts per un motoret elèctric actuen sobre una bomba que injecta pressió a un pistó per premsar els cofins, que són transportats amb petites vagonetes fins el plat de la premsa. L’oli arriba a unes bassetes on es va separant aigua i oli per decantació.
El primer terç del segle vint a les Terres de l’Ebre el número de molins augmenta de forma considerable, ja no cal tant d’espai, la mòlta és molt més eficient i rendible econòmicament i el propi pagès pot ser moliner. Després aprofita el seu propi oli o el ven als distribuïdors de Tortosa que l’exporten, fins i tot a la Pampa Argentina o els Fiords de Noruega.
A la ciutat hi ha tota una indústria relacionada amb els molins tradicionals: fundicions i tallers2 d’abast i prestigi per tot l’Estat; també les “orujeres”, la indústria extractora d’oli de la samsa (subproducte de la mòlta), la indústria del refinat, la indústria del sabó… I també tota una cultura agrícola i popular: la vida i treball durant setmanes a les finques, els oficis (picapedrers, margenadors, plegadores, virbadores, carreters…), els pesos i mesures (dobles, barcelles, cànters…), el vocabulari propi de la feina (oli de basseta, l’infern, plorar, despullar l’oli…), etc.
Hi ha un ball de xifres quan es parla del número de molins. Per exemple, el 1909 Vergés i Paulí diu que “al terme de Tortosa [el d’aquella època] passen de 2.000 los molins d’oli a Tortosa i al de Roquetes passen de 1.000” sense citar l’origen del càlcul3 però una descendent del molí on jo jugava, em dona una xifra exacta4 : segons un inventari de les autoritats municipals franquistes5, l’any 1939 a Tortosa hi ha 231 molins i a Roquetes 166.
Amb el temps, el molí d’oli tradicional incorpora novetats: augmentar el número de rodets (a tres o quatre), canviar-los de forma (de cilíndrica a cònica), noves màquines (batedores-escalfadores de pasta, cargols sense fi de transport, etc.), perfeccionar les transmissions de moviment o la premsa hidràulica, cofins de material plàstic, etc…però més o menys la tecnologia del món de l’oli va ser semblant fins fa pocs anys. A partir de la postguerra deixa de ser rendible i s’abandona el molí tradicional i es fomenta el cooperativisme. Hi ha noves formes de treballar l’oliva més rendibles. Molts molins són desballestats i les màquines venudes com a ferralla.
Encara queden alguns pocs molins d’oli. Alguns dormen i altres funcionen amb algunes modificacions. Potser encara avui podem veure algun record: una mola incrustada a un bancal de pedra o a algun xalet, o una premsa decorant un jardí com a record d’un treball que ja és història.
Recordo molt el molí de Sarpa, amb la maquinària dormint a la penombra quan els xiquets jugàvem allà. Portava més de trenta anys parat. Tot ell era i és estètica steampunk6. Puc imaginar-me els centenars de moles ebrenques girant i girant alhora: ho feien cap a l’esquerra, exactament igual que les nòries. El per què és tot un misteri.
Fernando Jaime Soler
Notes:
- El mecànic jesusenc Pere Montserrat també l’ha sentit anomenar “Catalina”.
- Sales, Baró, Salvatella, Vilás, Vilaró, Baiges, Barberà, etc
- RAMON VERGÉS I PAULI, Espurnes de la Llar, Vol.II pàg. 69. Cooperativa Gràfica Dertosense, 1993.
- CINTA BERTOMEU MADUEÑO: La indústria de l’oli a Tortosa: passat i present. Treball de Recerca, Institut Joaquin Bau (Institut Dertosa). Tortosa, 2012.
- AYUNTAMIENTO DE TORTOSA. Relación de los molinos aceiteros, fábricas de aceite de oliva y de extracción de aceite de orujo existentes en el termino municipal de Tortosa (Tarragona). 12 de diciembre de 1939. Año de la Victoria. Document mecanoscrit. Arxiu Históric Comarcal del Baix Ebre. Fons Municipal.
- Steampunk és un corrent estètic sorgit els anys vuitanta inspirat en l’època victoriana amb vestits, engranatges i vapor, que és visible a films i grups musicals.
Agraïments:
Joan Ramírez, Andrés Valentín, José Maria i Cinta Bertomeu, Pere Montserrat, Joan Josep Ejarque, Paco Brull.





Cortesia de Joan Josep Ejarque.



Els cofins són desplaçats per les vagonetes que es giren a unes plataformes. Font: Internet. Cortesia de Joan Ramírez.



Fes el teu comentari