Hi ha persones que ens marquen, que deixen empremta a un lloc i a una època. Roquetes a inicis dels setanta. Sortíem de l’adolescència. Eren els temps del final dels quaranta anys, plens d’incertesa i d’esperança; tot semblava possible, però alhora difícil. L’Església a Espanya, malgrat la seua peculiar situació, començava a sentir amb força els nous aires del Concili Vaticà II.
Els diumenges anàvem a missa i escoltàvem amb molta atenció el sermó del vicari jove. Les seues paraules eren diferents a les que solíem sentir habitualment, tenien significat, s’incardinaven amb la realitat, parlaven de les coses que ens preocupaven; en definitiva, arribaven. Este era el do de mossèn Manel. Era proper.
En una època en què encara imperava l’estricta jerarquia, per a natros, els joves, era senzillament Manel. De la seua capacitat catalitzadora de voluntats van sorgir moltes iniciatives que van aixorejar Roquetes. Tenia sentit de poble. En el meu cas va ser la creació del grup d’scouts i guies. Voldria recordar els campaments, les excursions, els focs de camp, la celebració de la missa, propera, viscuda i compartida, les cançons, la companyonia, les bromes i les llargues xarrades. Sense Manel tot això difícilment hauria estat possible. Ens vam fer grans amb ell.
Va marxar de vicari del nostre poble cap a una nova parròquia, a Barcelona, però no de Roquetes. Venia expressament a casar, a batejar; estava present, natros volíem que estés present, a totes les celebracions; a molts ens va casar i després va batejar els nostres fills. Érem més que feligresos, érem amics. En ell se fonia i arrelava el seu ministeri i la seua càlida amistat.
Quan va tornar cap aquí el van destinar a la parròquia de la Galera, però alhora feia classes de Religió a l’Institut de Formació Professional de Ferreries, allí vam ser companys i vam compatir tasca docent. A la Galera va vivificar tot el poble. Va crear l’advocació de la Marededéu de la Galera, la fira de la terrissa, els cicles de conferències -en les que em va embolicar- i tantes altres iniciatives. En ser destinat a Peníscola tot el poble ho va sentir.
En la nova parròquia, vora el mar, el seu dinamisme va continuar com sempre, malgrat fer-se gran i veure augmentar considerablement els seus feligresos, especialment a l’estiu, amb l’arribada massiva dels estiuejants de l’Aragó. Eren famoses les seues misses dominicals de campanya, a l’aire lliure, per atendre el màxim de fidels possible.
Malauradament la malaltia el va forçar a disminuir la seua activitat, li va estroncar el dinamisme. Es va retirar a la Sénia, poble on anys ençà s’havia traslladat la seua família des de Morella, d’on era fill. La malaltia li va arrabassar la vitalitat i, poc a poc, la vida.
No he conegut moltes persones amb carisma, una de les poques ha estat Manel. Parlo des dels meus records, que segurament comparteixo amb tantíssimes altres persones que el van conèixer i tractar. Penso que les meues paraules les podria i voldria subscriure molta altra gent que també el preuava. Senzillament, vull recordar l’amic i la persona entranyable que era, com ho hauran fet tots amb els qui va conviure a Roquetes, La Galera, Peníscola -les seues parròquies- i arreu on el va portar la vida.
Era un home bo i, sobretot, un amic.
*ROC SALVADÓ és historiador.
Fes el teu comentari