Fa anys que el màxim òrgan de la magistratura espanyola, el CGPJ, s’havia de renovar. Però els dos partits que sempre han manat, segons les conveniències partidistes, en fan el que en volen, saltant-se les lleis que ells mateixos havien elaborat i que haurien d’emprar-se dins l’Estat democràtic. Com els vots necessaris per canviar els càrrecs dels nous magistrats obliguen els dos partits, PP i PSOE, a consensuar els noms votant-los conjuntament per concebre la majoria, no arriben a l’acord. Els que ara disposen de la supremacia dins el consell, no la volen perdre, encara que contradiguin les normes establertes.
La conclusió del problema arriba quan un alt representant d’uns dels dos partits va enviar un whassapp als seus companys dient-los, “no us preocupeu que els tenim controlats per la porta del darrera”. La gent del carrer això no ho pot entendre si al fons no hi ha quelcom d’antidemocràtic que s’hagi d’amagar. Quan les coses són clares i no existeixen irregularitats no cal controlar ningú per la porta del darrere. El problema és que des del poder judicial es nomenem els jutges a noves destinacions i els poden decantar ideològicament de cara un costat o l’altre segons la conveniència. Quan alguns jutges des de fa anys ocupen càrrecs claus pel domini del conjunt de les judicatures, i els polítics espanyols proclamen als quatre vents “la plena democràcia”, existeix una clara contradicció; incompatibilitats que són contràries a qualsevol principi democràtic en un Estat que així es denomina.
Aquests dies en tenim diferents exemples. L’imam de Ripoll, cervell intel·lectual dels morts de la Rambla de Barcelona del 17-A, diuen que va morir en l’accident d’Alcanar, però el Congrés, ni tribunals jurisdiccionals corresponents, no accepten la investigació sobre aquesta suposada defunció. El fons de la qüestió és que aquest personatge treballava per la policia espanyola i, a més, l’exministre Margallo va manifestar uns dies abans que passaria alguna cosa grossa a Barcelona. Sembla que tenen molt a amagar i poc a esclarir quan als tres delinqüents se’ls va jutjar i culpar com a terroristes però no per haver provocat 16 morts i gairebé 160 ferits en els atemptats de Barcelona i Cambrils. El fet succeí quan el referèndum s’estava muntant i no sabien com aturar-lo. Aparentment doncs, si no el podien parar per un costat ho havien de fer per un altre, ni que fos de males maneres. I cal recordar que la vicepresidenta del govern expressà, amb aires sarcàstics i de suficiència, que “nunca se celebraría”.
L’alta justícia espanyola actua segons els idearis marcats i, en aquest moments, ha entrat fins les mateixes entranyes del poder autonòmic, sobretot a Catalunya. Les seves actuacions sempre van dirigides a l’uníson amb el govern, els poders fàctics, la premsa madrilenya i la corona. Així ho tuitejava el jutge que no amaga la seva condició de la professió que exerceix, signant com a “Randy Watson”, al compte de l’usuari @EstadoCharnego, quan entre molts disbarats escrits contraris a la democràcia, entre altres, digué que “calia que els jutges desestimessin qualsevol petició de la Generalitat o del Parlament, tinguin o no raó”. Aquesta justícia accepta que un representant seu pugui tuitejar sofismes i mentides sense expulsar-lo del cos. Recordin que al President de Catalunya Quim Torra se’l va inhabilitar per uns llaços grocs i una pancarta al balcó de la Generalitat que deia “Llibertat d’Expressió”. La llei, malauradament, de “la nación de democracia plena”, demostra que és parcial. Una cosa és el dret i l’altra la justícia quan es pot manipular, xafant els principis bàsics constitucionals.
A la presidenta del Parlament se li exigeix que abans de cinc dies apliqui el 25% del castellà a l’escola. Són unes poques famílies que ho han demanat, burxades per Cs, PP i Vox, per crear discòrdies, en contra de milers d’altres famílies que no hi estan d’acord. On està la llei igualitària per tot quan la llei d’immersió va ser aprovada per unanimitat al Parlament? Un requeriment semblant obliga a la presidenta amb el tema de Pau Juvillà advertint-li que incorrerà en conseqüències jurídiques si no ho compleix, en sentit advers a l’acord del Parlament. I dins d’unes setmanes el Tribunal Suprem jutjarà Eulàlia Reguant perquè no va respondre al judici interposat per Vox. Tanta incongruència jurídica atabala a milers de catalans i espanyols quan observen que les sentències responen a ideologies polítiques. O quan apareix que l’Ajuntament de Barcelona demana restituir la medalla d’Or de la Ciutat que se li havia atorgat a Martín Villa, recordant que des de l’Argentina se’l reclama que per quatre assassinats, durant el seu passat franquista. I cal recordar que els seus amics del PP, no fa gaire temps (els de la porta del darrere), li van assignar un al càrrec al banc dolent Sareb, amb un sou astronòmic. Aquest senyor manifesta que tornarà la medalla a l’Ajuntament, per tal que no es recordin les maldats comeses en dictadura. Però mentrestant manté el càrrec al Sareb i no se’l lliura a la justícia argentina. La llei s’aplica molt directa per uns i s’obvia pels altres. Vaja justícia, clamen part dels juristes i la gent del carrer!
La gran majoria dels jutges són personatges respectables, que compleixen la llei justament i mantenen fidelitat al codi deontològic. Al meu parer s’han de sentir avergonyits quan veuen que els jutges europeus, respecte al tema de Catalunya, tomben les actuacions del jutge Llarena, fins l’extrem que “los fugados”, en qualsevol moment els podem tornar a veure passejar per Espanya com ja en l’actualitat poden viatjar per Europa. Quina vergonya que “la nación de democràcia plena” es desqualifiqui pels incompliments democràtics del CGPJ i per alguns magistrats nomenats per raons ideològiques!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari