‘De vagues i vagos, consciència de classe’, per Josep Obiol

El proper dimarts s’inicia una vaga al sector d’ensenyament. Esta és, sense cap mena de dubte, la vaga més extensa, més bèstia si se’m permet l’expressió, que recordo en els vint anys que treballo de mestre. Els mes veterans, avui molts d’ells ja jubilats, sempre em deien, sobretot arran de les protestes del 2008, que ja ells al 1988 es van manifestar amb rotunditat amb molts dies de vaga per demanar, per exigir, una equiparació salarial que finalment van aconseguir. Totes i tots. I sí, els que es van manifestar llavors van establir la citada equiparació per a ells i per als qui no van sortir al carrer ni van parar, que suposo, com a totes els llocs i èpoques. en debien ser uns quants.

Avui, trenta anys més tard, el gremi de mestres i professors, docents tots, ens trobem en una situació semblant. Hi ha convocats cinc dies de parada, tres de seguits i dos a finals de mes. A més d’un, el 23, que comprén la reivindicació exclusiva e la llengua catalana, tant menystinguda els últims temps arran de les diferets lleis, decrets i polítiques fetes des de la Meseta i, perquè no dir-ho, acceptades amb el cap baix a l’altra banda del riu Ebre.

Amb tot, com sempre, són moltes les veus que s’han alçat en contra de la vaga. Ja és un clàssic. Els mestres, professors, docents, a vegades semblem un cos militar, no per l’autoritat que emanem, ja que esta és ínfima en els nostres temps, sinó perquè molts entenen que amb les vacances que gaudim i allò que cobrem no tenim dret a parar. Això de les reivindicacions laborals, per extensió personals, deixem-ho per a qui de veritat s’ho “curra” (amb ironia, és clar).

Bé, no cal dir massa cosa al respecte. És una constant entre natros (mestres) haver de justificar la nostra feina. Quan comences a treballar ho intentes, de veritat que sí. Que si fem hores i hores fora de l’escola, que si no tot és posar-se davant de “quatre crios” a explicar una lliçó, que si al juliol ens formem… Amb el temps, però, he entès una màxima que aplico a la resta de la meua vida: qui no et vol escoltar, no ho farà mai. Ja pots dir
missa. D’envejosos n’està ple, al món. Així que amb el pas dels anys he aprés, jo i alguns companys, a invitar a aquells que menystenen la nostra feina a matricular-se a Tortosa, a Tarragona o a la UNIR, si els va bé, i treure’s una carrera i una feina amb la qual, de ben segur sota el seu punt de vista, estaran la mar de tranquils (i tranquiles) durant la resta de la seua vida. Un parell de dictats a la setmana, tres problemes de fraccions i la taula del tres. Tot correcte.

Més em pesa, però, la reacció dels companys del gremi. Alguns coneguts, alguns llegits a través de xarxes socials, articles i semblants. A vegades crec que som un col·lectiu “zombie”. Vivim, treballem, aliens a tot. Sembla que estem en una bombolla de la qual no en volem sortir. L’excusa, com no, és la canalla. “y los niños, es que nadie va a pensar en
los niños?”. Excusatio no petita. Els drets socials, els drets personals, els drets laborals, no s’han guanyat mai asseguts al sofà de casa. Però per contra, i així ens està passant, si que es perden d’aquesta manera. Mentre diem que no ens va bé econòmicament, que una vaga d’un dia no serveix per res, que els sindicats són uns venuts o que a mi ja m’està bé tenir tardes lliures al setembre, ens van llevant drets i més drets, alguns, molts d’ells, assolits pels nostres antecessors durant aquelles jornades famoses del ’88.

Portem deu anys de retallades. Ens han llevat pagues extres (tornades després de moltes i moltes negociacions; ens han augmentat hores lectives (encara no tornades del tot); han retallat drets als que tenen és de 55 anys; han menystingut la inclusió i retallat de forma bestial en atenció a la diversitat; han imposat mesures draconianes als interins i han deixat de cobrir substitucions encara no sé ben bé sota quin criteri. Ens han llevat autoritat, ens han tret recursos i augmentat ràtios, han maltractat sistemàticament els interins i substituts ofernint-los jornades ridícules. Han creat polítiques educatives que afavoreixen l’amiguisme i la contractació a dit dels docents, i ens han collat amb decrets i confirmacions de plaça que a molts els obliguen, de facto, a callar per por a perdre un lloc de treball… En resum, han transformat, poc a poc, pero sense pausa, un estament públic en quelcom semiprivat amb una estructura piramidal que s’assembla més a una empresa de l’IBEX que a un centre públic d’educació.

En conclusió, ens han tocat la butxaca, la feina i la dignitat. I ho han fet perquè mentre tot això succeïa, quan algú ha dit que ens haviem de queixar i sortir al carrer ens hem quedat a casa perquè “això no serveix de res”.

Ara tenim una oportunitat per esmenar-ho. No del tot, cert. Crec que ja arribem tard en algunes coses i costarà anys i panys recuperar certs drets. Però potser si sortim al carrer estos dies aconseguim allò tant lloable i necessari de posar la por, la temor com diem natros, al cos de l’enemic, i que este s’ho pense més d’una vegada abans de tirar pel dret i saltar-se, com ha succeït, les normes bàsiques que, curiosament, ens diuen que ensenyem als alumnes, que són el diàleg, la negociació i la comprensió.

Per últim, un breu apunt a mode de conclusió: a mi no m’importa treballar al juliol ni m’importa començar amb la canalla el dia 5 de setembre. Res d’això. Però la propera vegada que es vulgue decidir algo semblant, només demano que a la comunitat educativa, els actors principals a la fi i a la cap, se’ns consulte i escolte. Que es decideixe tot sota criteris pedagògics i no partidistes ni electorals. La unilateralitat, com van poder comprovar no fa gaire, no porta gaires coses bones.

*JOSEP OBIOL és mestre de primària.