Segur que l’heu vist pels carrers de la ciutat sempre acompanyat de la seva càmera inseparable, preparat per immortalitzar el moment. Es diu Antonio Roca Cid, més conegut com el retratista del Rastre, i ara, als seus 82 anys, presenta el seu primer llibre-recull fotogràfic amb una vuitantena d’instantànies compreses entre els anys 60 i 80 del segle passat.
És un apassionat de la fotografia des de ben jovenet, quan van regalar-li la seva primera càmera fotogràfica, una Súper-Capta. Primer al barri de Ferreries i, més tard, al seu estimat barri del Rastre, Roca sempre ha estat disposat a treure una fotografia inesperada des del balcó de casa seva o a ser partícip de qualsevol acte o festivitat local per immortalitzar-la i fer-la perdurar a les ments dels tortosins.
Fa uns dies parlàvem de la importància de les tècniques de les fotografies en blanc i negre que els fotògrafs Santi Martorell i Pep Mola havien exposat al curset dels divendres fotogràfics de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. Però, potser, també hauríem hagut de posar en valor aquell dia els centenars de fotografies en blanc i negre que formen part de l’arxiu particular d’Antonio Roca. Ell diu que el seu màxim inspirador ha estat el gran Henri Cartier-Bresson; així com també Ansel Adams o Eugène Atget, i ho demostra amb la improvisació que comporta el fet de saber captar el moment idoni de les escenes de la vida quotidiana a peu de carrer.
Amb l’Antonio Roca comparteixo aquesta afició que, de vegades, acompanya inexorablement la nostra professió, de la fotografia. Vaig conèixer-lo després d’observar-lo sempre fent fotografies a les desfilades de la Festa del Renaixement, a l’Ofrena de les Festes de la Cinta o a les processons de la Setmana Santa.
Des de ben joveneta que sempre he pensat que als segles passats hi havia una gran feina, ara bastant desprestigiada, que era la dels cronistes i fotògrafs d’arxiu. Es dedicaven a plasmar amb escrits i imatges tot allò que passava al seu territori i els pertinents arxivers ho indexaven i guardaven tot perquè hagi estat possible a dia d’avui poder disposar de tota aquesta informació d’una alta rellevància històrica. Cada cop ens trobem més immersos en una societat intermediatitzada i globalment digitalitzada en la qual el valor de la fotografia d’arxiu ha passat a millor vida. Tothom és capaç d’erigir-se com a fotògraf potencial si té un telèfon mòbil o una tauleta a la seva mà, però no tot el material que surt d’aquests dispositius és útil, de qualitat, ni perdurable en el temps.
Potser la meva dèria de consultar el passat per entendre el present em va fer pensar quan tenia tretze o catorze anys que a l’actual societat hi havia pocs fotoperiodistes locals i que si ningú documentava, arxivava i indexava les fotos que feia, els tortosins del futur no tindrien gaires testimonis gràfics de com era la ciutat a les nostres dècades, de quins canvis experimentà, de com eren els rituals i les tradicions, de quins actes s’hi celebraven o de quines personalitats estaven al capdavant dels organismes i institucions. I, per això, en un moment on el periodista multitàsking, capaç de fer més d’una feina a la vegada, és el que es valora positivament, continuo pensant que si una imatge val més que mil paraules, mil paraules acompanyades d’una magnífica imatge són la llaminadura que triomfa a les xarxes, als diaris digitals i, tant de bo, als diaris en paper.
I així, documentant el dia a dia de la meva Tortosa, he tingut la sort de compartir el púlpit del Convent de la Puríssima al costat del senyor Roca, de tenir-lo com a fotògraf oficial quan vaig fer el meu primer contacontes a la Festa del Renaixement, de córrer per tota la Catedral al seu costat el Dia de la Mare de Déu de la Cinta o d’escapolir-nos dels cavalls de la recreació del Setge de la Tortosa del 1708 pujant a la nostra atalaia del baluard de les Avançades de Sant Joan.
M’hauria agradat poder signar el pròleg d’aquest magnífic llibre per les estones compartides, pels aprenentatges adquirits, pels records viscuts al costat del retratista del Rastre o del que hauria pogut ser un cronista d’instantànies quotidianes o tot un fotoperiodista tortosí.
I per això li escric aquest article a mode d’homenatge, d’homenatge a tots aquells que han estat invisibilitzats massa vegades, a aquells que potser no rebran mai una medalla al Saló de Plens, a aquells que no formaren part de la cultura de la capital del Baix Ebre ara fa un any, a aquells que no se’ls citarà mai als llibres, ni a les conferències… però que són tortosins i tortosines d’un valor incalculable i que perduraran en les ments de tots pels seus fets i no pas per les paraules.
Fes el teu comentari