En la dècada dels seixanta del segle passat, els xiquets deixàvem de jugar per mirar al cel embadocats veient passar un avió i contemplant la doble i simètrica estela blanca que deixava impresa al blau. Algú deia, sense saber ben bé què significava: un avió a reacció. Per a natros, aquella imatge llunyana i fugaç simbolitzava la modernitat absoluta en un món, el nostre, que avançava des del ressago de la postguerra cap als avenços d’una migrada societat de consum en l’Espanya del desarrollismo, al mateix temps que anàvem creixent.
Ja ho deia la jota del Canalero:
Ai Marededéu de la Cinta
com està avui dia el món,
si no t’atropella una moto
t’atropella un camión
i al pobres que anem en carro
ens tocarà anar en avión.
Ara ja sabem, en plena postmodernitat i capbussats en l’era digital, que per damunt del cel de l’Ebre transcorre una autopista aèria i no en fem gaire cas.
Natros som la generació que ha pujat a l’avió. La gran majoria dels nostres pares i iaios no, però sí que sabien el que eren els avions; n’havien tingut un coneixement esgarrifós i de primera mà durant la passada Guerra Civil, possiblement per això no els feia gaire gràcia el pujar-hi. No només això, sinó també la temoreta: els avions poden caure. Aquí a l’Ebre, descomptant els avions tombats durant la batalla dels 115 dies i abans, durant els bombardejos que van terroritzar la població civil, hi havia hagut quatre accidents aeris en un lapse de poc més de quinze anys, entre 1939 i 1955. La gent gran dels pobles respectius on van passar encara se’n recorden; la resta, fora dels viciosos de la història local, o no ho saben o no els interessa.
El primer accident sembla que inicialment va passar bastant desapercebut a la premsa. Eren el mesos següents a la finalització de la Guerra Civil; per tant, un desastre venint del gran daltabaix de la guerra no impressionava gaire. Cal dir també que les comunicacions eren molt precàries i costava reaccionar, més si l’infortuni succeïa en un lloc remot i de difícil accés. El 4 d’agost de 1939 un Junker Ju 52 de la companyia Deutsche Lufthansa, un avió mític encara ara, que feia el trajecte de Colònia-Toulouse-Barcelona-Casablanca, es va estavellar a la serra de Llaberia de Tivissa. Van morir set persones. La Vanguardia, llavors rebatejada com a Española, en parla en un breu a la pàgina 7 del diari dos dies després de la desgràcia.
Dos dies més tard, el tractament informatiu era molt més ampli. El motiu: a l’avió hi viatjava el coronel Alexander von Scheele, un dels organitzadors de la Legió Cóndor, considerat responsable del bombardeig de Guernika i de tantes localitats catalanes, entre elles Tortosa. Era en aquells moments agregat militar a l’ambaixada del Reich Alemany a Madrid. Tal vegada per la significació del personatge , este sinistre aeri és el més conegut arreu de les Terres de l’Ebre.
El segon accident potser el podríem emmarcar com un episodi més de la lluita de la Segona Guerra Mundial, el que alguns especialistes coneixen com “el cas Yencken”, que fins i tot ha merescut una novel·la que el tracta com a tema central.
Arthur Yencken, d’origen australià, era el segon a l’ambaixada britànica de Madrid, però de fet actuava com a ambaixador. El titular, Sir Samuel Hoare, solia estar absent, però, a més a més, no gaudia ni de la confiança de Churchill ni de la de Franco. El primer el considerava un enemic polític i el segon en desconfiava a causa de les maniobres d’Hoare prop del príncep D. Juan de Borbón, comte de Barcelona, encaminades a instaurar-lo com a cap del govern espanyol després de bandejar-lo a n’ell. El paper de Yencken en aquells anys va ser fonamental per dissuadir al règim de l’entrada d’Espanya en la guerra al costat de les potències de l’Eix.
Yencken va ser un dels capdavanteres de l’operació “Suborn”, per la qual el govern britànic va comprar les voluntats de bastants generals de l’exèrcit espanyol -alguns d’ells notòriament monàrquics-, a fi d’evitar una participació de l’Estat espanyol, alineat amb Alemanya i Itàlia, en la Segona Guerra Mundial. El tan conegut banquer Joan March va actuar com a mitjancer de l’operació. Durant aquells anys es jugaven moltes cartes al voltant del poder i la continuïtat de Franco.
El motiu que portava a Yencken a Barcelona el dia fatídic, el 17 de maig de 1944, era un intercanvi de presoners de guerra entre els aliats i els alemanys, organitzat per la Creu Roja; era el setè que es feia al port de la ciutat, i el diplomàtic acudia com a màxim representant britànic a Espanya. L’avioneta de l’ambaixada, pilotada pel comandant Hillary Caldwell, es va estavellar a Vilalba dels Arcs, a la serra de l’Artigós, contra la punta Mirlo. Van perir els tres ocupants, Yencken, Caldwell i el mecànic Gaspar Martínez.
Oficialment es va parlar d’accident. El govern espanyol es va bolcar en el procés de recerca dels cadàvers, el seu trasllat i les honres fúnebres. Franco, com a cap de l’Estat, va enviar un telegrama de condolença a Sa Majestat Britànica i el ministre d’Assumptes Exteriors va fer el mateix amb el seu homònim britànic. No només això. A Arthur Yencken se li va fer gairebé un funeral d’estat, fins i tot va ser objecte d’un reportatge al tan famós NO-DO.
Faltava ben poc pel desembarcament de Normandia. Churchill es volia assegurar la neutralitat d’Espanya i, poc després de l’accident, féu un discurs laudatori del país a la Cambra dels Comuns, que va plaure molt a les autoritats del règim i a Franco, que ja començava a virar cap al costat dels aliats. Això explica la sumptuositat de les exèquies tributades al diplomàtic anglès.
Fins aquí la visió oficial del conjunt dels fets, però anys més tard, acabada la Segona Guerra Mundial, van sorgir sospites de si l’accident no s’hauria degut a un sabotatge. Una documentació confiscada als nazis a Berlín semblava apuntar en esta direcció. Quan es va fer pública esta possibilitat, el govern anglès la va desmentir, però el dubte va sobreviure a la declaració oficial.
Els grecs creien en el destí. És inútil interrogar el destí? Els grecs ho feien assíduament. Era el destí del comandant Caldwell, que havia sobreviscut a la duresa dels combats aeris durant la batalla d’Anglaterra, estavellar-se als cingles de la Terra Alta? Yencken i Caldwell estan enterrats al cementeri britànic de Madrid, respecte a Gaspar Martínez no us ho sabria dir. L’any 2008 es va publicar El último crimen de Hitler en España, de Luís Díez, que novel·la l’episodi.
El nom de Pàndols, des de 1938, és sinònim de tragèdia i, malauradament, va tornar a ressonar el 23 de desembre de 1948. El dia anterior l’avió de la companyia Iberia que cobria la línia regular Madrid-Barcelona es va estavellar a la serra de Pàndols. Esta catàstrofe aèria va significar la mort de 27 persones, els tres tripulants i el passatge al complert. Entre els que van morir figurava l’alcalde de Tarragona, Agustí Sandoval. Des del punt de vista de la pèrdua de vides humanes este és el més greu dels quatre sinistres succeïts a l’Ebre.
La falta de visibilidad y la lluvia así como el fuerte viento de Levante debieron de formar una capa de hielo en las alas lo que obligó al aparato a perder altura, precipitándose contra un pico de la sierra de Pandols y dando un salto de campana para caer después sobre el valle de Puig Caballer en el lugar conocido por Masía Navarro, precisa el dia 24 el diari Imperio de Zamora.
Altra vegada ressonen els noms fatídics que van protagonitzar els combats de la Batalla de l’Ebre deu anys abans.
No falta a les cròniques el detall luctuós: els rellotges de polsera es van parar a les 10,30 hores, el moment en què se va ocasionar l’impacte contra la serra.
En tots els casos hi ha una circumstància comuna, l’indret on es produeix la col·lisió és un pic i el rescat és tremendament dificultós a causa de l’escabrositat del terreny, una característica típica de l’orografia de les comarques interiors de l’Ebre. En este darrer cas, els cossos es van haver de rescatar a pes de braços, a causa de la dificultat del paratge.
Cada vegada que pujo a Paüls, en arribar al quilòmetre quatre, sempre recordo les paraules de mon pare quan hi passàvem: La vall d’Infern, per aquí dins és tot molt penjat! En bona fe que ha de ser-ho amb este nom. L’accident que s’hi va produir l’any 1955 vindria a corroborar l’encert de la denominació. Este any de la Guerra Freda, la Sexta Flota Americana, que patrullava pel Mediterrani, va fer estada en la proximitat de les Illes Balears; des del portaavions Lake Champlain el matí del 7 de novembre es van enlairar dos caces en vol de pràctiques, un no va tornar.
Sense saber ben bé per quin motiu, l’avió que pilotava el tinent Ray T. Harrison va xocar contra la moleta d’Alfara; l’altre pilot va retornar immediatament al portaavions per avisar del que havia succeït. Les restes de l’aparell es van escampar per un gran radi a la vall de l’Infern i el cos del malaguanyat pilot se’l va trobar a 800 metres del lloc de la col·lisió.
Localment, l’avís del que havia passat el van donar dos noietes que plegaven olives en les proximitats i van alertar les autoritats de Xerta. També consta que un pastor va ser testimoni de la caiguda de l’avió i va poder indicar l’indret on possiblement s’havia desplomat. El lloc, com en els casos anteriors, resultava impracticable per a vehicles i aviat es van organitzar expedicions a peu per localitzar les restes de l’aparell i el pilot. Després de set hores de marxa es van trobar els primers vestigis de l’accident.
El sinistre venia encara accentuat per l’emplaçament on s’havia produït, el Valle del Infierno resaven els titulars de premsa, emfatitzant encara més la tragèdia, com si d’una pel·lícula es tractés.
A les fotografies, diversos veïns de Paüls i Xerta que van participar en l’expedició de rescat,
el paratge de l’accident i unes restes de l’aparell.
Un no pot evitar de pensar, i alhora d’esgarrifar-se, en l’accident de Palomares onze anys més tard.
Una anècdota final, atribuïble al diari El Correo Gallego de Santiago de Compostela, que va recollir la notícia amb prou detall, però amb manifest desencert a l’hora de ressenyar la topografia dels indrets de l’accident.
Obri la notícia amb un titular desconcertant:
El accidente de aviación ocurrido en Pandols
La continuació ho desmenteix:
Tortosa (Madrugada), 8-Gentes sencillas de Paula y Cherta, han dado hoy prueba de gran heroismo entre peligros y sacrificios en una marcha de más de siete horas para buscar el avión “Douglas 51” que se estrelló esta mañana en el pico de la Coleta, término municipal de Paula.
Més endavant explica:
A las once de la noche de ayer fueron localizados en el fondo del Valle del Infierno, por un guardabosques parte de los restos del avión norteamericano, que ayer por la mañana hizo explosión a unos 18 kilómetros de Tortosa, entre las localidades de Alfara y Faul.
Però encara rebla la nomenclatura de Paüls:
A las diez de la mañana partió para el lugar del hallazgo el Juzgado de Paus.
Finalment l’encerta:
Tarragona 8-Esta noche fueron trasladados a la base aérea de Reus los restos mortales del teniente norteamericano Ray T. Harrison, fallecido ayer al estrellarse el aparato, Douglas FS-51, que pilotaba contra el pico de La Moleta de Pauls.
El Correo Gallego, com és de suposar, no tenia un corresponsal a la zona. Les referències i el redactat els treu de parafrasejar les notícies aparegudes a La Vanguardia Española; ara bé, sigue pel motiu que sigue, ningú es va preocupar de revisar l’escrit, ja sabem com solen anar estes coses i com la pressa sempre acaça al periodista.
Si no es tractés d’una tragèdia, seria per riure.
Una i altra vegada l’escabrositat del terreny va dificultar al màxim les tasques de rescat. Este paisatge nostre, tan feréstec i que tan bé ens caracteritza, va tornar a ser el malaurat protagonista, com ho havia estat durant la cruenta lluita de l’Ebre l’any 1938.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari