Alejandro Lerroux és l’estereotip del polític corrupte. El seu nom evoca d’entrada tot un seguit d’imatges, conceptes i frases estretament lligades al personatge: L’emperador del Paral·lel, demagògia, anticlericalisme, anticatalanisme, rasgad el velo de las novicias y elevadlas a categoría de madres, los jóvenes bárbaros de Lerroux, l’escàndol de l’estraperlo… i així podríem seguir fins a omplir la pàgina.
El seu cognom va acabar com a denominació d’un fenomen polític, el lerrouxisme, al qual també se li podrien aparionar bona part dels qualificatius anteriors. Però ens quedaríem a la superfície si només ens guiem per estes consideracions. De fet, com afirmen bastants historiadors, el lerrouxisme va ser molt més que un corrent polític, fins poder-lo conceptuar com un moviment populista.
Tampoc se pot oblidar que a Catalunya s’ha donat una visió totalment negativa de Lerroux en raó del seu proverbial anticatalanisme, adreçat especialment contra la Lliga Regionalista de Prat i Cambó. Lerroux, a casa nostra, és vist com el culpable d’haver dividit la societat catalana quan en realitat ell el que va fer fou capitalitzar políticament esta desunió. Però no es pot oblidar la seua transcendència política i el paper que va jugar durant més de trenta anys de trajectòria. El seu partit -Partido Republicano Radical- es proclamava a tothora republicà i ell fou un dels promotors i signants del Pacte de Sant Sebastià, que va prefigurar la Segona República Espanyola. Tampoc es pot de deixar de tenir en compte que en el partit lerrouxista van militar algunes personalitats rellevants de la política hispànica que no van caure en el parany de la corrupció que l’infamava.
Passats els anys i traslladat Lerroux de Barcelona a Madrid, el personatge, mutatis mutandi, va deixar la seua aura de radicalitat i es va convertir en l’esperança del centre dreta hispànic durant la Segona República. No deixa de reflectir-ho Josep Pla, amb la seua característica ironia, en el seu llibre Madrid. L’adveniment de la República. En parlar de Lerroux, a qui va entrevistar, després de les primeres eleccions generals republicanes a l’estiu de 1931, on el polític va sortir triomfador, afirma que els catòlics i, especialment, les monges, creuen que Lerroux els salvarà dels embats anticlericals. L’altra cara de la moneda.
Lerroux era un home teatral, plenament imbuït del seu personatge. Això també ho fa notar Pla al ressenyar la seua conversa amb el líder radical. Amb la seua sornegueria, ens diu que es va quedar sorprès per l’enlairat to oratori que emprava l’entrevistat per referir-se a les coses més senzilles i banals. Ara bé, dalt d’una estrada i davant d’un auditori propici, subjugava i arrossegava a l’entusiasme els qui l’escoltaven.
Les Terres de l’Ebre no van ser en absolut alienes a l’encant polític de Don Alejandro. Gairebé podríem aventurar que de no ser pel protagonisme de Marcel·lí Domingo, a n’estes terres s’hauria parlat de la preponderància del republicanisme lerrouxista més que del marcel·linisme; evidentment, tot salvant les distàncies entre els dos personatges i els seus respectius partits.. El mateix Domingo explica que en la seua joventut admirava a Lerroux.
El Pueblo. Semanario Democrático. Órgano del Partido de Unión Republicana de Tortosa.
Lerroux va freqüentar les Terres de l’Ebre durant les campanyes polítiques de 1903 i de 1905, convertit ja en diputat de la Unió Republicana; hi ha constància de la seua presència a Tortosa i Gandesa el 1903, i a l’Ampolla, el Perelló i Tivissa el 1905. El mateix líder en va arribar a fer menció escrita, com després veurem.
El lerrouxisme a l’Ebre va arribar a la seua màxima implantació durant el Bienni Conservador radical-cedista de 1933-1935. Les dos figures més destacades van ser Rafel Alemany, alcalde de Tortosa, i Joan Palau -l’alcalde del pont- que governava Amposta, i el seu fill era diputat lerrouxista. Palau és un personatge controvertit, amb un final tràgic tant ell com el seu fill, cabdal a nivell polític al Montsià, odiat i venerat a parts iguals, com molt bé explica l’historiador ampostí i malaguanyat amic Josep Ferran Bel Querol, a qui des d’aquí vull retre testimoni d’amistat i el meu reconeixement per la seua vàlua com a historiador de les nostres terres.
Malgrat que molts recelen de la bondat històrica del gènere memorialístic -ningú es tira pedres a la pròpia teulada- és evident que les memòries, amb totes les reticències que fan al cas, valen tant pel que diuen com pel que callen, d’aquí la seua utilitat.
El text que transcrivim és una mica extens, però val la pena llegir-lo. És un fragment de la seua obra Mis memorias, publicada pòstumament el 1963, que juntament amb La pequeña historia, editada encara en vida de l’autor -Lerroux va morir a Madrid el 1949-, representen el conjunt de la seua autobiografia. Però deixem parlar Don Alejandro:
Pasaron años. Habíame ya hecho fama de orador anticlerical y revolucionario. Debo, sin embargo, decir en mi defensa, que mi anticlericalismo no pecó nunca de grosero para las personas, ni atacó a la religión en sus fundamentos. Me alzaba contra la alianza de la Iglesia y del Estado, enemiga de la libertad de conciencia y de pensamiento y contra la excesiva intrusión de aquella en la vida civil.
Hice una excursión de propaganda por el distrito de Tortosa y en uno de sus pueblecitos, cuando terminado el acto público, nos dirigíamos al Centro donde nos habían preparado el consabido banquete, vimos llegar en dirección contraria, a cruzarse con nosotros, un sacerdote. Andaba despacio y un tanto encorvado. Su traje talar verdeaba, demostrando su antigüedad, su calidad y la pobreza del que lo vestía. Entre el grupo que me acompañaba empezaron las ironías y comentarios, pero bastó una mirada mía para contener la grosería que llega fácilmente a los labios del pueblo. Cuando nos encontramos frente a frente, el cura se detuvo, abandonó la acera y fue a cedernos el paso. Me adelanté vivamente y sombrero en mano, saludé al cura y lo invité a dejar la calzada y seguir por la acera. -¿Quién es don Alejandro Lerroux?- preguntó con la mayor naturalidad. -Servidor de usted- le dije -¿Desea usted algo de mí?- Nada señor, sino conocerle. Que Dios le perdone y le bendiga. Y alzó su mano con el ademán de bendición, tan habitual en los sacerdotes. Me incliné, dándole las gracias, y seguimos nuestro camino. Un rezagado me contó después que al pasar oyó murmurar: -¡Qué lástima! No tiene cara de malo.
Pocas semanas más tarde recibí una carta de aquel sacerdote. Acostumbrado al anticlericalismo local, brutal y soez, como suele ser el fanatismo, mi gesto le había emocionado. Me lo decía y me invitaba a mantenerme en esa actitud, porque “la cortesía es la puerta de la fraternidad”, decía. Y el buen cura, entre frases llenas de emoción, me expresaba su gratitud por la lección que yo había dado a mis amigos, que desde aquella fecha también lo eran suyos, “por amor al prójimo, que es amor de Jesucristo”. Le contesté y le envié una una pequeña cantidad para que socorriera a algún pobre de su parroquia. Hasta su muerte me estuvo escribiendo de vez en cuando.
No sabem quin poble seria, encara que hi ha un detall prosaic però significatiu: els carrers tenien voreres. Quants pobles de l’Ebre les tenien les dos primeres dècades del segle XX? No deurien de ser gaires.
Al final de la vida el pecador se confessa; però, com diríem aquí baix, Lerroux s’espolsa les puces i categoritza sobre l’anticlericalisme: el seu és elegant, justificat i de primera, el del poble és groller i no sap guardar les formes. Seria bo saber quin discurs va predicar aquell dia el cabdill radical davant d’aquells republicans locals. També és ben cert que l’anticlericalisme no se’l va inventar ell, venia de molt abans, però no es pot negar que el va practicar profusament. Per a ell, a mode de justificació retroactiva, les propagandes anticlericals eren trillados caminos por donde se han iniciado tantos militantes de la democracia, segons ressenya a La pequeña historia. Sens dubte tot un programa a seguir pels demòcrates.
Fes el teu comentari