El periodisme està tocat de mort

Recuperar la credibilitat del periodisme és un repte ben difícil, però penso que de moment encara hi som a temps. Tot i que això ve a ser com el naufragi d’un vaixell, com més tardis a rescatar-lo més difícil serà que no s’acabi d’enfonsar del tot. Vull sobretot destacar que el que hem de recuperar és la credibilitat del periodisme i no dels mitjans de comunicació. Per mi els mitjans de comunicació no deixen de ser un negoci que acabarà trobant les fórmules per continuar subsistint. El que està en crisi és l’ofici que visc dins meu de fa molt temps.

Ara bé, és molt difícil recuperar la confiança dels ciutadans amb la nostra professió en un context on les ‘fake news’ (que sempre han existit) corren amb tanta celeritat per les xarxes socials que es fa gairebé impossible desmentir-les totes. Com si tots els jugadors d’un equip xutessin indiscriminadament a porteria sense haver-hi ningú més a la part defensiva que el mateix porter, que amb prou feines té temps de saber per on li venen les pilotes. I seguint aquesta analogia, com reforcem aquest gran equip que es diu ‘periodisme’ i que en el seu dia va ser el millor de tot el món? Doncs només amb les millors estrelles no es fa. De res servirà fitxar a grans manyosos de la pilota si abans no canviem el model de joc.

I deixant de banda el futbol, que ja no sé si parlo del Barça o del quart poder, quines són les principals problemàtiques que tenim avui?

1.  Intrusisme laboral

N’hi ha que creuen ser metges sense tenir la carrera, però el que sí que és cert és que aquestes persones, per sort, no arriben ni a passar-te la targeta sanitària. En canvi, quantes persones exerceixen de periodistes sense tenir el títol? I que consti que no es tracta d’una ‘titulitis’ on només els graduats fan bé la seva feina. Hi ha molts de periodistes de ple dret que s’han carregat la nostra feina, però aquests els deixem per més endavant.

I per què passa això? Perquè hem confós mediàtica en espectacularització. Hem fet del periodisme una espècie de teatre, que en la televisió encara es fa més evident. Al capdavant de programes informatius, magazins matinals i tertúlies de la tarda hi ha opinadors i tertulians que sense cap criteri periodístic es dediquen a explicar “veritats incontestables” que ningú es dedica a contrastar.

Per tant, una de les missions que té la nostra professió, i en concret el Col·legi de Periodistes de Catalunya, és exigir que tothom per exercir estigui col·legiat i, en conseqüència, tinguin carreres relacionades en la comunicació i el periodisme.

2. Menys és més

L’accés a informació, evidentment, mai hauria de tenir límits. Però alerta, menys és més. Molta informació no vol dir que aquesta sigui veraç i contrastada, la sobreinformació acaba comportant ‘infoxicació’. I potser això hi ha algú que els interessa, però als periodistes no.

I aquí tornem a l’etern debat. Com hem de fer bon periodisme si les dinàmiques laborals ens aboquen a treballar a un ritme frenètic on publiquem notícies sense poder digerir-les nosaltres mateixos? Una roda premsa darrere una altra, i cada una d’elles amb una aparent inofensiva nota de premsa que vol ajudar-te a fer la feina, però que en realitat acabarà marcant allò que acabaràs explicant.

O enviem, en el cas de la televisió, a persones orquestra que han de gravar, comprovar que tot és correcte, i al mateix temps estar atent a les declaracions de la roda de premsa per després poder fer la peça. I intentar fer una bona notícia quan en una roda de premsa només envies un tècnic que no sabrà fer les preguntes oportunes. L’ideal seria poder enviar un tècnic i un periodista a les rodes de premsa, com els mitjans “de diners” fan.

I ara que venen eleccions, això ens ho trobarem encara més. El periodista hauria de poder seleccionar que és notícia i que no, i amb els temes que selecciona poder-los fer a consciència i dignitat. La teoria és molt bonica, però la realitat és que el periodista, al final, ha de complir el que els directors dels mitjans de comunicació acaben decidint pels fantàstics convenis entre institucions i empreses i que no només acaben marcant l’agenda de l’actualitat, també acaba condicionant al treballador que ha d’anar en peus de plom per no rebre una trucada “d’avís” de segons qui.

Perquè sí, aquestes coses passen, no estem parlant de ficció. Encara es reben trucades i missatges a les redaccions de diferents personatges de tots els colors polítics que qüestionen el teu criteri i la teva professionalitat. Un cop més, polítics que juguen a ser periodistes, des del més “ranci” al més “progre”.

3. Convenis de ‘carta blanca’ 

Desgraciadament, però, els convenis que venen d’institucions públiques encara són necessaris perquè el model de negoci dels mitjans de comunicació continuïn vius. I això als directors dels mitjans ja els agrada, però els professionals veuen com això acaba representant una carta blanca que acaba sent una propaganda per als nostres governants.

L’altra cara de la moneda: la publicitat. Tot i que els mitjans locals no viuen de la publicitat, i els ingressos generats són gairebé residuals, en el cas dels grans mitjans sí que acaben condicionant allò que acabaràs explicant. Com contes una notícia dolenta que has investigat i que afecta un prestigiós banc, si aquest mateix banc és el gran inversor en publicitat del teu mitjà? Creieu que realment a aquest prestigiós banc li fa falta anunciar-se al teu mitjà per fer-se més gran o és per blanquejar la seva imatge?

I així no fem periodisme. 

4. El peix que es mossega la cua 

Això és el peix que és mossega la cua. L’intrusisme perverteix l’exercici digne de la nostra professió i al mateix moment genera precarietat laboral. Deixar fer periodisme en mans de tothom acaba desprestigiant el sector i la gent no acaba creient amb els mitjans i, per tant, pagant per una subscripció. Això obliga les empreses a viure de les subvencions i publicitats que condicionen l’exercici lliure dels periodistes.

El sector necessita ja un ampli consens que permeti pegar el cop de puny damunt la taula i reivindicar-nos.

En fi, salut i bon periodisme!

*DAVID BENITO és periodista.