Quan van obrir els ulls, no veien cap altre camí

Durant la Guerra Civil Espanyola van venir milers de persones d’arreu del món a aquestes terres, per a lluitar contra el feixisme. Voluntaris, eren sovint mal vists pels seus propis governs, que havien decidit no intervenir en la lluita entre la democràcia i el feixisme a la península Ibèrica, deixant la porta oberta als feixistes, ja que Hitler i Mussolini sí que van prendre-hi part, posant a prova les seves forces i armes.

La gran majoria dels homes i dones que van venir, tant per a lluitar com per a salvar vides treballant de sanitaris, van formar part dels anomenats brigadistes internacionals. Un d’aquells homes que va veure la necessitat d’ajudar aquí i lluitar per les llibertats dels nostres pares i iaios va ser el canadenc Jim Higgins.

Anunci

Fa molts anys un bon amic em va explicar que havia llegit un llibre que relatava la historia d’un home que va salvar la vida d’un xiquet en un bombardeig a Corbera d’Ebre, al principi de la Batalla de l’Ebre. Com que sempre m’ha interessat la història de la batalla i sobretot els motius que van fer venir els brigadistes (alguns de la zona d’Anglaterra on vaig néixer), vaig mantenir els ulls i orelles oberts, per si trobava aquell llibre. Anys després, quan ja havia entrat la internet i el senyor Google a casa de tothom, vaig esbrinar que el llibre es diu ‘El soldat alt’, però que ja no s’editava. Finalment vaig decidir comprar-ho en anglès, de segona mà. Tal com es va explicar en un article a la Marfanta l’any passat, el llibre està escrit pel xiquet/home, Manuel Alvarez, que va passar 40 anys buscant el brigadista que li havia salvat la vida. Finalment, va trobar-lo a Canadà el 1978. El brigadista era Jim Higgins.

Aquests dies de tardor ha vingut la filla de Jim, la Janette Higgins, aquí a aquestes terres on el seu pare va lluitar i va veure molts companys caure, i on va protagonitzar l’anècdota a Corbera amb Manuel. Janette ha vingut per a visitar els espais on el seu pare hi va ser; les muntanyes, les trinxeres, i fins i tot el lloc exacte on va rescatar a Manuel, i també per a trobar-se amb familiars de Manuel i altra gent interessada en la memòria històrica, i presentar la versió en castellà de les memòries del seu pare, que acaben de sortir publicades (un llibre que es pot comprar al COMEBE, a Corbera). El llibre explica el temps que va estar Jim aquí i les seves experiències durant la caos i bogeria de la guerra, però també la seva vida al Canadà, els anys a l’orfenat, i després sobrevivint com podia l’època de la depressió dels anys 30. Les injustícies que va veure va enfortir la seva necessitat de lluitar per les igualtats i drets de tothom, i va ser una persona molt activa en lluites socials i laborals tota la vida, cosa que li va portar diversos problemes i represàlies.

Han sigut uns dies molt importants i emocionants per a Janette i tothom que l’ha acompanyat. El diumenge passat va tenir lloc la primera presentació del llibre al Centre d’Interpretació 115 Dies del COMEBE, a Corbera mateix. Un acte molt important per a parlar i recuperar una mica la nostra memòria, i fer un reconeixement a la gent que, com Jim, van deixar-ho tot per a venir aquí, mentre els seus governs miraven per l’altre costat.

Vaig tenir la sort de poder assistir-hi i conèixer la Janette en persona, per fi. Va ser un d’aquells dies que et deixa un bon record i la sensació de complir amb un deure que tenim tots. A la tarda, baixant a Tortosa de nou per la vora de l’Ebre, entremig de les muntanyes que havin vist tanta sang, em van venir dos reflexions personals al cap. Per una part, desconec el currículum exacte de les classes d’història a l’educació secundària, però parlant aquests anys amb molta gent, veig que el tema dels Brigadistes és relativament desconegut, i trobo que és una part de la nostra història molt rellevant. La segona qüestió és el fet que entre el públic el diumenge hi eren l’alcalde de Corbera, la regidora de Cultura, i el director del COMEBE, però cap altre representant institucional. Normalment no em trobo gaire còmode amb la institucionalització d’actes o quan vénen representants de partits només per a piular una foto, però trobo que aquest acte (o qualsevol dia que la Janette ha estat aquí) sí que era un moment significatiu per a tenir una bona representació d’alcaldes ebrencs entre el públic i, així, transmetre el nostra reconeixement i gratitud a la gent com Jim Higgins. Fins i tot al nivell més alt de la política ebrenca s’hauria d’haver fet alguna cosa: una salutació oficial, un petit homenatge, alguna mena de placa, o signatura en un llibre d’honor… hi ha mil coses que podríem haver fet per a reconèixer la importància d’aquest dia i fer un pas més en la recuperació i dignificació de la memòria històrica.