47 anys després de la mort de Hitler, Alemanya era un país en plenitud democràtica i pròsper. S’havia reunificat poc abans, després de la caiguda del Mur de Berlín, i els guanyadors de la Segona Guerra Mundial, que encara controlaven el cotarro, si més no teòricament, no hi van poder posar cap objecció.
Perquè Alemanya no era la mateixa que el 1945, ni de bon tros. La neteja del nazisme va ser molt imperfecta, però el país havia fet un digestió, especialment difícil, per acceptar el seu passat i reparar en el possible el mal que havia fet.
De vegades, la cosa era tan senzilla com vestir la policia de colors clars i, a l’exèrcit, evitar les gorres de plat i les botes altes. Poden semblar detalls secundaris, fins i tot una rucada, però feia palès que Alemanya no es volia semblar en res, ni en les qüestions de mera estètica, amb el que havia passat. És més, fa molt que no consideren que prohibir l’exhibició de determinats símbols vagi en contra de la llibertat d’expressió. Els monuments de la vergonya van ser del primer a caure…
I els pots dir censors, que et contestaran que la seva història se la saben ells. Això si et contesten…
Algun d’aquests aspectes d’”aparences” s’ha relaxat una mica, a títol de recuperar tradicions alemanyes molt antigues i anteriors al nazisme. I igual això implica algun risc. Però quan Merkel va disoldre algunes unitats policials i militars en les quals l’ambient era escassament democràtic, per dir-ho fi, va quedar clar que la intenció continuava vigent.
Per descomptat, en tot aquest procés, que ha durat dècades, d’errors n’hi ha gut molts. Inclosos els derivats de la gestió de la segona tirania consecutiva, la comunista, sobre la part est del país. Però una mica d’empatia, si us plau, que el mal de panxa era espectacular, fins i tot per duplicat. La diferència és que els alemanys han gosat posar-s’hi de debò
No és sobrer recordar que l’equiparació territorial esperable després de la reunificació, més en un sistema federal, encara no s’ha aconseguit. Però el sistema funciona bé i, tard o d’hora reixirà. Perquè està dissenyat per tenir èxit a llarg termini, encara que costi a arribar-hi. I tot plegat, malgrat o gràcies al fet que un federalisme del tot simètric fos imposat pels antics enemics d’Alemanya perquè un sistema descentralitzat dificultaria l’aparició d’un nou Hitler.
Part d’aquest èxit institucional rau en el sistema judicial. Setze tribunals descentralitzats fent de Tribunal Suprem són millors o pitjors que un únic Suprem? Dit d’altra forma, setze castes judicials són millors que una de sola, focalitzada a la capital? Doncs igual no, però cap de les petites castes esdevé el monstre enorme en actiu a contrades més properes.
Segurament perquè el sistema alemany en general, no tan sols el judicial, està basat en un principi senzill: Verhältnismäßigkeit und Gleichgewicht (proporcionalitat i equilibri). Principi que funciona més que raonablement gràcies a una arquitectura institucional molt ben dissenyada, fins i tot més que gràcies a una cultura política que, no obstant, també hi és. I tant sòlida una com l’altra.
Però és que, en general, molts dels conceptes de la política europea dels segles XIX i XX no porten noms alemanys per casualitat. Per exemple, “Realpolitik” o “Grosse Koalition”. No sempre ha estat a fi de bé, ja que el tòpic del cap quadrat, real com ell mateix, ha fet un mal immens. Però que en l’Alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial hi ha un esperit pràctic i eficaç, fruit de dures lliçons de la història, no es pot pas negar.
És qye han estat tan flexibles i adaptables que han fet canvis constitucionals a raó d’un per any. Sense que es produís cap naufragi ni els anuncis de la fi del món que tindríem a altres paratges.
I per què tota aquesta discursiva sobre Alemanya i el seu passat recent? Doncs perquè aquest 20 de novembre del 2022 ha fet 47 anys de la mort de Franco. I és molt pertinent plantejar-se què ha canviat realment aquí i allà, en el mateix nombre d’anys des del final de les respectives dictadures. I igual resulta que la comparativa és dolorosa.
Tot plegat demostra que hi ha una diferència entre els països en els quals el feixisme va ser derrotat, i els països en què no. Sí. Però en estricta justícia, també cal dir que cada país, societat o grup humà és responsable de trencar amb un passat desgraciat o de quedar-s’hi ancorat amb els més diversos maquillatges, incloses rèmores impresentables. No sé si això darrer és com per a treure gaire pit.
*TONI GALLARDO és comunicador.
Fes el teu comentari