‘El dia que Joan Manuel Serrat no va morir’, per Sílvia Mayans

No sabria precisar quan, però devia ser a finals dels anys vuitanta, quan ja havíem sortit de l’adolescència, però encara ens quedava molt de camí per recórrer. Jo vivia a l’eixample barceloní, a la casa dels avis materns. Setembre. Es celebraven les Festes de la Mercè i l’Ajuntament havia programat un recital de Joan Manuel Serrat, a la plaça de la Catedral. Un concert d’aquells gratuïts on, ja a l’època, es congregava força gent.  

Acompanyada de la meva amiga Mari, companya de l’Institut, ens vam dirigir cap al barri Gòtic per assistir al concert. Anàvem amb temps. A mesura que ens apropàvem a la Catedral, baixant pel Portal de l’Àngel, s’anava afegint gent i més gent. Al carrer dels Arcs, a l’alçada del Col·legi d’Arquitectes, ja no vam poder avançar més. L’escenari estava muntat en aquell raconet que es forma entre l’escalinata que dona accés a la  Catedral i les escales de la plaça Nova. 

Naturalment, des d’on estàvem, no veiem ni l’artista, ni els músics, ni l’escenari. El primer impuls va ser marxar, tornem enrere, Mari, que això està com un ou. Però va ser absolutament impossible. Els rius de gent s’havien anat amuntegant darrere nostre i també per tots els accessos a la plaça (el carrer del Bisbe, el carrer dels Boters, el carrer de la Palla.) Suposo que, des de l’altre extrem de la plaça, es podia veure el mateix flux de vilatans, omplint a vessar  la Via Laietana, el carrer dels Comptes, el carrer dels Capellans, el carrer dels Sagristans… 

Així i tot, com si estiguéssim escoltant la ràdio, vam gaudir d’una preciosa nit d’estiu, agombolades per la música i la poesia.  

El concert va acabar. Serrat es va acomiadar. El públic va reclamar bisos. En va cantar un parell. Va agrair l’assistència. Li van tornar a reclamar bisos. Va advertir que serien els últims. Vam aplaudir. Els va cantar. Van marxar els músics. Joan Manuel Serrat es va acomiadar definitivament, i la seva veu va deixar de sonar per la plaça. 

Els rius de gent van prendre el sentit contrari i van anar buidant la plaça i els carrers i carrerons adjacents. Va ser llavors que la meva amiga Mari i jo, i un grupet de joves, trenta o quaranta a tot estirar, que havíem quedat arraconats durant el concert,  ens vam apropar fins a l’escenari, ja buit. No sabria dir per què, però com si fóssim una única veu vam començar a reclamar nous bisos, esgargamellant-nos, amb l’esperança de veure, ni que fos durant uns segons, l’artista en directe. Vam cridar i cridar durant més de deu minuts. Ara, recordant-ho de nou, penso que potser en aquella hora estranya no teníem on anar. El cert és que,  inesperadament, una figura inconfusible va acudir i es va enfilar a l’escenari. Era ell!  La petita platea va aplaudir entusiasmada. El Joan Manuel (ara ja el podíem tutejar, érem quatre gats) feia mala cara. Semblava fatigat i enfadat. Va agafar el micro i va parlar.  

—Si us plau! Ja n’hi ha prou, no? No us heu adonat que el concert s’ha acabat i que tots estem molt cansats? Deixeu de demanar bisos! 

La placeta va emmudir. 

—Voleu fer el favor de marxar? És que em voleu matar?

Ens vam mirar els uns als altres, compungits. Potser sí que tenia raó. L’observàrem amb cara de nen que ha fet una malifeta i vol demanar perdó. El silenci era tan profund i les nostres cares tan desolades, que finalment va apropar-se de nou al micro i va claudicar.

—Bé, si s’ha de morir d’alguna manera, millor que sigui d’aquesta. 

Amb un gest va fer entrar als músics, que ja anaven una mica desmenjats, i ens va regalar un concert íntim improvisant algunes cançons més. Hi ha coses a la vida que no tenen preu. 

Serrat, ara sí, s’està acomiadant dels escenaris. Però coneixent el seu tarannà, potser no m’ho acabo de creure. Estic segura que encara trepitjarà algun escenari més quan ningú no s’ho esperi. 

Aquí s’acaba la crònica d’un record de joventut. Però vull afegir un apunt final. Se n’ha parlat molt, d’ell, aquests dies. Ara, tot són elogis. Però, sense voler entrar en detalls, cal recordar també que Joan Manuel Serrat ha estat reprovat, vetat o boicotejat per sectors diversos, mitjans diversos i de diverses ideologies, en diferents moments de la seva carrera. No tot han estat flors i violes. Podríem fer un exercici de reflexió, tots plegats, sobre aquests fets abans de continuar escoltant i gaudint de la seva veu, arreu del món, i en l’idioma que sigui. 

*SÍLVIA MAYANS és escriptora.