Inventariar les finques agrícoles

Cada any són milers de finques agrícoles que es queden ermes. Ho veiem en els mapes aeris on diferenciem perfectament les parcel·les treballades de les que han deixat de conrear-se. Les taques enfosquides on els matolls i els pins se’n fan amos, s’observen, any rere any, amb més intensitat. Des del cel es diferencien els treballats dels erms i com avancen els abandonats, comparant les fotografies actuals de les passades. 

Els pagesos i els propietaris agrícoles abandonen els conreus per la jubilació, altres perquè no tenen continuïtat o, els seus descendents, per haver emigrat a altres activitats professionals. Aquesta realitat és esfereïdora pels pobles que encara avui són agrícoles per excel·lència i malauradament no disposen d’altres activitats per guanyar-se la vida. Els pares i els avis foren pagesos i els fills han marxat del municipi un cop han passat per l’escola i s’han adonat que un sou mensual els resulta més còmode i productiu per iniciar la vida que tenen per endavant. Quedar-se a la terra enfosqueix el panorama familiar del futur per diferents raons com pel minifundisme, per no poder-les adequar a les necessitats productives i per no resultar rendibles. I en canvi, pagesos en actiu que pretenen incrementar el patrimoni o nous agricultors que perceben de l’administració ajudes per incorporar-se a la terra, no disposen de facilitat per adquirir-les. Tot per culpa de les administracions que haurien de planificar sortides per fer-ho possible.

Fins fa uns anys les terres provinents de propietaris considerats grans a termes municipals minifundistes, s’anaven venent a mesura que els fills d’aquests terratinents havien estudiat, deixaven el poble i exercien professionalment al cap de comarca o la capital la carrera universitària. Famílies locals, havent adquirit aquestes finques, ampliaven el patrimoni i amb esforços i sacrifici, les plantaven de nou i adequaven a les necessitats de productivitat. Actualment resulta més difícil les transaccions comercials i, sense pagesos que les puguin conrear, s’abandonen. Aquestes propietats donaven rendiments i possibilitaven poder viure d’elles la família que les treballava. Ara deixen de treballar-se i la seva possible venda resulta difícil. Però existeix el dilema contrari; algunes finques incultivades, els propietaris que no necessiten els diners, en demanen preus alts fora de mercat i algunes d’aquestes situades estratègicament no permeten la venda d’altres més petites o de menys qualitat que hi parteixen. 

Per tant hi han pagesos en actiu, nous agricultors arribats, altres que hi pretenen arribar o de sectors interessats que desitjarien explotar-les i no ho aconsegueixen perquè se’ls presenten inconvenients per adquirir-les. Com hem enumerat algunes parcel·les són massa petites, altres de difícil conreu si no en tenen d’altres del costat no permeten eixamplar l’explotació per rendibilitzar les plantacions i encara pitjor si d’algunes parcel·les estratègiques se’n demanen preus desorbitats que dificulten la compra i parcel·lacions adequades, conjuntes entre elles. Tot això provoca un desgavell que cal solucionar-ho. Cal estudiar cada terme municipal per facilitar les transaccions, trobant formes d’homologar preus, eixamplar els espais i adequar-les per rendibilitzar les collites. 

Tot això només es pot aconseguir si es disposa d’un inventari de finques rústiques ermes a cada terme municipal. L’administració dels serveis territorials d’agricultura ja disposen dels mapes de cada població. Només caldria estudiar cada terme i posar a disposició d’aquells que les vulguin treballar disposar d’un mapa senyalitzant cada parcel·la, amb els preus corresponents per agilitzar les compres i el nom del propietari per poder-s’hi dirigir directament. Moltes d’aquestes finques ja serien adquirides pels seus veïns si els preus no desborden la realitat del seu valor i moltes d’altres per joves agricultors incorporats a la feina del camp. Amb els ajuts que es perceben de les administracions, i disposant dels mapes es podrien planificar les transaccions, els crèdits bancaris si els necessitaven i la rendibilitat de les explotacions.

L’administració ho ha d’estudiar i planificar per fer-ho efectiu. Les terres cal treballar-les per evitar els grans incendis forestals. Les parcel·les conreades són paradors naturals dels focs. S’han de treballar per produir fruits de proximitat i no haver-los de portar de territoris llunyans. I s’han de treballar per estabilitzar les poblacions que any rere any perden habitants i a la vegada els serveis complementaris que empobreixen el municipi. Als pobles els cal botigues, pastisseries, ferrers, paletes, escola, metges, capellans… per mantenir l’economia i activar-la en tots els sentits. I els pobles agrícoles, amb molt territori de terres que poden produir, cal ajudar-los i buscar solucions per no perdre població. 

Paral·lelament cal inventariar també les cases unifamiliars que s’han quedat buides. No treballar les terres, l’emigració dels joves, la mort dels avis i el despoblament han portat a deixar barris sense habitants. També els cal un inventari, d’aquestes cases. Això s’hauria de portar a terme des dels municipis amb el suport del Departament d’Habitatge. Algunes s’haurien de rehabilitar i d’altres enderrocar per esponjar els cascs antics de moltes poblacions. Aquest és un tema que en parlarem en un altre moment. Es necessari i complementari a l’inventari de finques i el despoblament rural.

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.