Sanitaris i ensenyants, teniu raó

Els sanitaris i els ensenyants es queixen; tenen tota la raó. El problema d’aquests també el pateixen altres departaments que administra la Generalitat per manca de finançament. Cada any suportem un dèficit fiscal de 21.000 milions d’euros dels impostos que paguem els catalans i no es retornen. Amb aquests milions es podrien atendre els sous dels sanitaris i dels ensenyants i encara en sobrarien amb escreix pels altres departaments com Justícia, Serveis Socials, Habitatge o Agricultura, entre altres. I malgrat això els catalans som els que paguem més impostos complementaris de l’Estat, emanats del nostre govern o dels municipis per atendre necessitats pròpies. Impostos com el de successions o altres que a Espanya no els cal pagar perquè les seves necessitats són inferiors.  

Dels nostres impostos, 60 milions diaris se’n van i no tornen. Diners que molts d’ells es malbaraten com és el cas de l’exèrcit, que disposa de 350 tancs inservibles, o la marina, que construeix submarins que s’enfonsen o no pot entrar a las drassanes per no haver calculat les mesures. O que hem de pagar una corona, en funcions de cap d’Estat, que de fa segles dilapiden els diners i a més dipositen capitals a paradisos fiscals. O quan el ministre Montoro del PP aconsegueix els llistats de 850 evasors de capitals a Suïssa, no es donen a conèixer els evasors potser perquè alguns d’ells podien ser parents o amics. Despropòsits que demostren que els nostres diners s’esfumen pel camí mentre les transferències que ens trameten són insuficients per atendre les necessitats pressupostàries.   

Quan vam entrar en democràcia, l’any 1978, Catalunya era la zona més rica d’Espanya. Ho era per la força de la seva gent, pel treball, per la innovació, per la constància i per l’esforç col·lectiu. No ho era per la riquesa de les seves terres agrícoles orogràficament de difícil explotació o pels recursos naturals que no en disposa. En aquells moments, doblava l’economia de Madrid. Avui, passats aquests 50 anys, les coses han canviat. Catalunya era una de les quatre regions més actives d’Europa i motor econòmic. A mesura que hem avançat des d’aquell 78, Catalunya ha anat perdent pistonada. Tant, que avui Madrid, supera la nostra economia financera, encara que no la productiva, quan 50 anys enrere la doblàvem la financera i triplicàvem la productiva.

Els governs del PP i del PSOE han fet Madrid base de les grans inversions pagades per l’Estat. Catalunya vam tenir les primeres autopistes pagades per l’empresariat i finançades pels bancs catalans. Allí tot s’ha pagat amb diners de tots i naturalment amb el 21.000 milions d’euros que surten de Catalunya i s’esfumen pel camí. En canvi, aquí ens prometen obres que no s’han realitzat. Tenim uns trens de rodalies que roden a la velocitats dels anys 60 i mentre a Madrid s’han prodigat les inversions, a Catalunya arriben tard o no arriben. Un exemple és la variant de Gandesa-Corbera, aprovada el 1995 i encara avui els camions carregats de porcs discorren pel mig del centre urbà. O l’altre és que el Corredor del Mediterrani, tan necessari per les economies més actives de la península des d’Andalusia als Pirineus que no es construeix, i en canvi les inversions previstes les desvien a Madrid. O amb trucades amenaçadores de Rajoy o del rei, l’any 2017, van marxar les seus de bancs i empreses catalanes que la majoria avui radiquen a Madrid i paguen menys impostos.    

Amb la política “de peix al cove” del President Pujol tot semblava que funcionava. Disposàvem d’una sanitat modèlica i d’un bon ensenyament, sent un exemple de magnífic funcionament i copiat per les millors sanitats del món. Amb la crisi del 2008, els anys posteriors es van paralitzar les inversions i també els sous, que en aquell moment ja eren insuficients. Els nostres professionals, com metges, o doctorats en ciències i en lletres, sortits de les nostres universitats, han trobat millors camins fora de Catalunya. Milers d’ells han fugit del país on se’ls han ofert millors perspectives econòmiques, quan els hem format a casa i s’han pagat amb els nostres impostos. Actualment, i sobretot en sanitat, no disposem de suficients assistents perquè han emigrat. Les inversions han caigut, la medicina necessita instrumentals que no en disposa per atendre els malalts, l’organització interna se’n recent, la població s’envelleix i creix la demanda, els metges es jubilen i arriben professionals d’altres països en molts casos que no disposen de la mateixa preparació que els formats al País. El sistema s’ha deteriorat de dalt a baix i per això els professionals tenen tota la raó.

Tenim, doncs, un govern català mancat de finançament i paralitzat des del 2014, quan s’havien de fer les revisions autonòmiques que no va arreglar el PP, com tampoc el PSOE. El TC va destruir l’Estatut aprovat i referendat segons la Constitució, amb el que s’havien de millorar els nostres pressupostos. La paràlisi actual és fruit de no disposar dels impostos que paguem però que es malbaraten pel camí. Com a conclusió, la situació sanitària i escolar és insostenible i ho paguem tots els catalans.

Davant d’aquesta i tantes altres desigualtats socials que patim, només ens queda un recurs i l’haurem d’aconseguir per la força de la gent: la independència de Catalunya. En un dels meus darrers articles afirmava que els “guanyadors manen, imposen les lleis, es queden els nostres diners i ens obliguen a parlar en el seu idioma”. Espanya creu que té raó i nosaltres sofrim el seu desgovern. Per tant, davant la incomprensió, només ens queda la sortida d’aconseguir les llibertats nacionals del nostre País per disposar de recursos i atendre les nostres necessitats administrades des de Catalunya.   

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.