El dèficit fiscal afecta el benestar dels catalans

Els ciutadans de Catalunya gaudeixen d’un progrés social i econòmic proporcionalment inferior al que aporten a les arques de l’Estat. Més baix encara que els valencians i els mallorquins, qui ens segueixen en manca d’equitat distributiva i que també aporten molt més del que perceben. El País Basc i Navarra, en canvi, disposen d’un règim fiscal especial o foral i d’una situació privilegiada perquè ells s’administren els diners dels impostos, mentre que la resta marxen a l’Estat i retornen pel finançament autonòmic i per les inversions que s’hi fan. La més beneficiada és Madrid que, si bé avui és l’economia amb més força, l’efecte capital li representa una entrada molt superior a les aportacions contributives ordinàries pels ministeris que hi radiquen i les inversions que s’hi realitzen. Catalunya representa el 20% del PIB espanyol. Actualment, Madrid ens ha superat percentualment per l’efecte de capitalitat que incideix en la concentració d’empreses i noves inversions a més de beneficiar-se’n per una sèrie d’efectes que comentaré posteriorment. 

A la resta d’Espanya, excepte el  País Basc i Navarra, les autonomies baixen en perjudici propi i en benefici de Madrid que, ajudada pels baixos impostos de caràcter autonòmic que s’hi paguen i les obres públiques que s’hi construeixen, augmenten el nivell econòmic percentual respecte a la resta. Així resulta que Madrid creix substancialment mentre que les regions que l’envolten perden pistonada econòmica i la població jove els fuig de cara la capital i la que s’hi queda s’envelleix, sense capacitat d’innovació i creixement econòmic. Catalunya representa la segona en aportació estatal, després de Madrid, i en canvi és la desena en recepció. Si poguéssim disposar dels 21.000 milions dels nostres impostos que se’n van a Espanya i no tornen, Catalunya seria una de les regions més riques d’Europa, malgrat que durant els anys de la democràcia ha estat reiteradament maltractada en el tema de les inversions i per manca de serveis i comunicacions s’han reduït les possibilitats de creixement. Per nosaltres representa la pèrdua anual del 8% del PIB, la més alta d’Europa.

Des de la mort de Franco i amb la creació de les autonomies, Catalunya gairebé doblava Madrid, i durant els darrers cinquanta anys gràcies als beneficis que se li atorguen directes i indirectes, Madrid ja passa Catalunya, si bé la força productiva encara avui és superior aquí que allí, gràcies a l’esforç creatiu de la seva gent. Allí s’hi concentren empreses de serveis no productius i algunes que no hi radiquen hi tenen els domicilis socials per estalviar i pagar menys impostos. Aquest fet crea una desigualtat interterritorial entre Madrid i la resta d’autonomies que es veuen perjudicades quan algunes de les seves seus s’hi han establert. Els llocs de treball queden a l’autonomia però serveis administratius es traslladen a Madrid i deixen de pagar impostos on radiquen les produccions, perjudicant les pròpies autonomies.   

En un dels meus darrers articles parlava que els sanitaris i els ensenyants catalans tenen raó en queixar-se. Són anys continuats que pel dèficit fiscal que arrastra Catalunya –des del l’any 1986-  se’ls han anat reduint els recursos invertits en les escoles, en els hospitals, els utillatges que necessiten, els sous que perceben i reduint les plantilles mínimes i  necessàries per donar un servei òptim. Però aquest dèficit afecta a tots nivells, com pot ser l’habitatge, les carreteres, els serveis socials, entre altres. En economia, el moviment dinerari aporta riquesa secundària. Si es construïssin les carreteres, els trens de rodalies o els aeroports, a més d’altres infraestructures dependents dels pressupostos de la Generalitat, pujaria el nivell de la inversió i, a la vegada, baixarien els costos de producció, donarien nous llocs de treball i un superior benestar general.  I, en canvi, succeeix el contrari. A menys inversió perdem pistonada anual.

Amb els 21.000 milions d’euros, Catalunya pagaria als ensenyants i als sanitaris els sous que mereixen. No caldria aportar metges d’Amèrica del Sud i molts dels que han fugit de casa, per percebre salaris més dignes Europa, no haurien marxat. Tenim milers d’enginyers, informàtics i d’altres carreres universitàries repartits pel món que s’han format a les nostres universitats gràcies a l’esforç personal dels seus ensenyants i els dèbils recursos de la Generalitat, i han fugit a l’estranger atrets per retribucions més altes. També patim la manca d’inversions amb trens tercermundistes que si s’hi posessin el recursos necessàries no ens costaria arribar d’Ulldecona o de Riba-roja a Barcelona amb tres hores per cobrir uns 150 quilòmetres, com en temps de la dictadura. O no haurien de circular els centenars de camions diaris que passen pel mig de Gandesa carregats de porcs. O les mercaderies des d’Andalusia a França podrien circular pel Corredor del Mediterrani, millorant els costos de transport i evitant la contaminació actual. Aquests són tres petits exemples de les obres promeses de fa anys i que mai s’acaben de complir.

El PSOE, com anteriorment el PP, no vol arreglar el finançament autonòmic. I continuen perjudicant-nos amb els dèficits de carreteres, trens i serveis en general. Els patim des de l’arribada de la democràcia i també del finançament autonòmic. Vet aquí que cal aconseguir que els propis catalans poguéssim administrar els nostres recursos, des d’un estat propi i no deixar-nos enganyar, bé sigui des del PP, com del PSOE, que tenen clar que ens volen manar, imposar les seves lleis, fer-nos parlar el seu idioma i considerar-nos ciutadans de segona. 

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.