Espanya vers Catalunya: diàleg mai, repressió sempre

El gran ensurt de l’Espanya contemporània per mantenir Catalunya dins del seu poder va nàixer el 12 de setembre del  2012, quan les autoritats del govern espanyol es van esfereir en veure la gran manifestació de la “Diada” del dia anterior. Foren milers de catalans emprenyats reivindicant la independència. A Madrid les alarmes es van encendre a tots nivells. A l’espai governamental, al policial, al mediàtic, a l’institucional, a l’econòmic i al militar. L’havien fet molt grossa anul·lant el nou Estatut quan s’havia aprovat per les Corts, pel Parlament i referendat pel poble. Tots els condicionants marcats per la Constitució s’havien complert. Per tant, sabien que emprant el TC, que el tenien controlat per la porta del darrere, saltant-se la legalitat, canviarien el curs del futur de Catalunya anul·lant l’Estatut. Així es va obrir el que coneixem com “Operació Catalunya”. Declarant posteriorment el referèndum d’il·legal, ho van acabar aviat. Què hi ha més legal que un referèndum, on tots els ciutadans hi poden dipositar el seu parer? El problema és que les legalitats se les salten quan volen, sense la conveniència.

“L’Operació Catalunya” l’havien entramat des de les altes esferes, amb la pretensió de desactivar l’independentisme. Havien de moure tots els ressorts per aturar el moviment del poble que havia reaccionat davant de tanta injustícia. El president Mas va demanar trobar-se i parlar-ne amb el president Rajoy. Es van reunir però el PP, eufòric per haver guanyat les eleccions per majoria absoluta, li va respondre que se’n tornés a casa, que ells ja eren prou amos per saber què havien de fer. Negociar mai! Qui mana, mana, i els súbdits que són els manats, com en temps feudals i els dictatorials, han de claudicar al que diuen els que ordenen. Si els súbdits no creuen, es reparteix llenya, i assumpte acabat. Aquesta és la llei que s’aplica a Espanya i en tenim experiència de fa segles. 

En sortir de la dictadura franquista i amb la voluntat de retornar la concòrdia entre els pobles d’Espanya, tot hauria hagut de canviar. S’havia aprovat una Constitució suposadament igualitària per tots els ciutadans. Però no! Una cosa és la llei escrita i l’altra l’aplicació de la mateixa. La realitat ens demostra que tot segueix igual! Les “raons d’estat” possibiliten poder aplicar les xurriaques abans que el diàleg. I així ho hem vist que des d’aquell fatídic 12 de setembre del 2012; ningú va pensar en dialogar com a única arma democràtica per garantir les llibertats personals i col·lectives, dins l’imperi de la igualtat. Vam preferir muntar estratègies falses, enganys i emboirar més la situació de conflicte, com s’ha anat comprovant amb els vídeos de Villarejo. L’exemple més recent el tenim amb el ministre Marlaska, que tenia policies infiltrats dins organitzacions independentistes. Havent-li demanat explicacions al Congrés de Diputats, la seva resposta és clara: no li cal donar resposta per raons de seguretat, emparat per la justícia. O sigui que ells s’ho munten i malgrat la malignitat que representa infiltrar policies i aprofitar-se sexualment d’algunes membres de l’organització, aquí no passa res. Com diuen la gent del meu poble, “feta la llei, feta la trampa”. 

I aquí tot se’n val! L’elit madrilenya, la majoria dels quals són grans fortunes provinents de la dictadura, establerts als indrets claus, conspiren al costat de la seva premsa amiga per embolicar la troca i crear notícies falses, en contra de les persones i organitzacions que pretenen desestabilitzar. Falsificant documents dels milions que Mas, Pujol o Trias tenien a paradisos fiscals, van crear dubtes entre els catalans i divisió entre ells, uns creient-s’ho i altres sabent que eren mentida. L’enredo ja el tenien armat! Un cop descoberta, els fiscals, per què no actuaren contra els falsos delators i les notícies que aparegueren a les portades dels periòdics de Madrid? No, els fiscals quan es tracta dels seus no es mouen o troben les excuses pertinents i sí, en canvi, als catalans que els busquen les pessigolles a tots nivells. O sigui, el món al revés i sort que estem en democràcia, ja que altrament les penes serien més altes; recordin com van acabar el president Companys, Carrasco o Formiguera o  Josep Suñol, entre molts altres.  

Quan “la unidad nacional” és qüestionada per una minoria, s’activen els entramats que abans hem comentat. Sense enrogir-se ni tremolar-los les cames prefereixen la repressió al diàleg. Si dialoguessin haurien d’assumir que el dèficit fiscal que suporta Catalunya és el més alt d’Europa. Que les obres promeses mai s’acaben i algunes mai comencen. Que els diners que ens haurien d’arribar dels fons autonòmics no es canvien i així escanyen l’economia catalana. Que imposen correctius a la immersió lingüística. Que el Corredor de l’Atlàntic que el fan passar per Madrid hi inverteixen tots els milions que els cal, mentre el del Mediterrani que també passa per la capital d’Espanya, no s’acaba mai perquè beneficiaria València i Catalunya principalment, com també Múrcia i Andalusia. Madrid la fan gran perjudicant tots els territoris que l’envolten, invertit milions llargs i no pagant impostos. Tot un galimaties sempre jugant amb l’àrbitre al seu favor.

I a Catalunya, “a por ellos”, el 155, els inhabilitats, els multats i els empresonats. I el govern del PSOE, “el mas de izquierdas de la democràcia”, prosseguint el camí de la repressió, no vol investigar les escoltes telefòniques dels polítics catalans i dels seus advocats defensors o els policies infiltrats. Prefereixen l’imperi del terror pegant a dret i a tort que dialogar com a persones i tractar-nos per un igual, base fonamental de qualsevol democràcia.   

ANTON MONNER és cronista de Gandesa.