El Ejido: un mar platejat de plàstic i ric per l’esforç de la seva gent

Quan un poble pateix fam i no té forma de subsistir resulta difícil sortir-se’n. A El Ejido, un municipi de pescadors d’Almeria, pobre, sec, gairebé desèrtic, amb terres sense qualitat, amb un vent tempestuós tot l’any, van trobar el sistema d’explotar els recursos naturals gràcies a la imaginació, l’esforç lent, al treball i amb una mica més de mig segle, s’han convertit en una comarca rica, fèrtil i productiva on els pagesos poden viure dignament del seu treball. Resulta un exemple extraordinari. Nascut potser de les casualitats climàtiques d’una zona que per sobreviure no tenia altre remei que emigrar on poguessin trobar una feina per sobreviure familiarment. Avui és una realitat de prosperitat i un exemple.

Entre els anys 55 i 60 del segle passat d’Andalusia arribaven a diari a Barcelona trens plens de gent que buscaven treball. Avui son catalans de ple dret. Tots tenen habitatge, treball, els fills, molts d’ells, carrera universitària, disposen de formació en llengua catalana i s’han integrat de tal manera que ja no es distingeixen els uns dels altres; tots formem el mateix poble. També d’Almeria n’arribaren un bon grapat. Però els que es quedaren, sobretot a la zona de El Ejido van trobar la forma de sortir-se’n; em refereixo als hivernacles.

Per aquells anys, la gent conreava els petits horts i els vents assecaven les verdures que hi plantaven. Algú va intuir que resguardant els horts amb plàstic dels forts aires que bufaven insistentment podien protegir-los, conservar els fruits, l’aigua amb la que regaven podia no evaporar-se amb tanta facilitat i adobant les terres podien millorar els conreus. Aviat altres pagesos van adonar-se del bon resultat. I així, poc a poc, van aconseguir reservar la integritat de l’hort plastificant tota l’extensió. Passats aquest més de 60 anys, avui El Ejido i els pobles que l’envolten s’han enriquit d’aquesta substancial prova que algú va posar en pràctica de forma experimental. Des de l’aire, volant amb un avió, hom pot veure un mar de clapes platejades, els primers aïllat a petites barrancades i agrupats entre sí, amb basses plenes d’aigües subterrànies i més avant grans illes només solcades per estretes camineres que diferencien els diferents propietaris. Aquelles zones platejades s’han convertit amb erals de qualitats on es produeixen milers de tones de verdures per abastar els mercats europeus.

Uns 15.000 propietaris conreen gairebé 40.000 hectàrees que donen feina directa a més de 110.000 obrers. I indirecta a més de 50.000. El petit poblat de pescadors de llavors ara s’ha convertit en una gran ciutat on gairebé tots els seus habitants provenen de de la immigració. Han passat d’haver d’emigrar fora del seu territoris a ser receptors. Els pagesos originaris son els propietaris, i romanesos, marroquins, algerians, búlgars i de 100 nacionalitats més, son obrers que hi treballen, produeixen i hi viuen. Molts d’ells dins els hivernacles i altres en els serveis complementaris. Tant és així que vull representen el 40% de l’economia total d’Almeria, inclús superant el turisme que emergeix amb una força.

L’èxit es deu en haver aconseguit tapar els hivernacles, regar-los amb un estalvi d’aigua fins l’extrem de no derramar-ne ni una gota, convertir els plàstics en elements d’utilitat extraordinària, per dotar-los del calor adequat, amb preservació d’entrada d’insectes per evitar les plagues de les plantes, dotar-los de la ventilació necessària i optimitzar al màxim les produccions. Avui ho tenen tot automatitzat a base d’ordinadors; el rec, l’aire que necessiten els vegetals, l’exposició solar, l’aprofitament de l’aigua sense malversant-ne gens, fins i tot, canalitzant les rosades matinals, els insectes que es mengen de forma sofisticada la resta de depredadors per evitar les plagues… tot preparat per entrar dins els hivernacles i evitar que els animalets puguin menjar-se les plantes gràcies al control biològic. Les verdures, doncs, es cullen sense haver-les tractat químicament. Poden consumir-se amb pell sense necessitat d’haver-se de rentar. S’ha aconseguit tractar més del 95% de la producció gràcies a la biologia. Molt sofisticats, per cert, ja que cada planta necessita el seu tractament específic.

La innovació és permanent i els pagesos han superat el medi ambient advers i desenvolupar sistemes de conreu que permeten cobrir les necessitats de gran part del continent europeu. S’aprofiten els recursos, la inversió en tecnologia i sostenibilitat son els factors determinants de l’èxit productiu.

Hi ha encara detalls que no s’han pogut superar. Els pagesos venen els tomates, les mongetes, els pebrots, les carbasses, els enciams, entre altres productes a les cooperatives i a grans compradors. El fruit arriba a la taula, com a mínim deu dies després d’haver-se collit. Dels compradors passen a mans dels distribuïdors i d’aquests als seus centre logístics, on els envasen, els cataloguen i els envien als supermercats, igual a Espanya com a qualsevol indret d’Europa. Això representa que aquestes verdures amb el pas dels dies han perdut part de la seva dolçor i qualitat. Pocs van a parar als mercats de proximitat. Potser als restaurants de la zona i a les botigues que tenen la sort de poder-los adquirir directament al pagès però representa una part insignificant de la producció.

En definitiva d’una terra àrida i de no gaire qualitat l’han convertida en un gran hort, cobert per un mar de plàstic, sofisticat, d’alta producció que ha canviat la vida a la seva gent. Ara amb el turisme han complementat l’economia del lloc. Magnífiques platges, molts hotels, camps de golf, ports esportius, tot ha fet ressorgir un desert en prosperitat i molta vitalitat gràcies a la força de la gent.

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.