És Sant Jordi del 2010. Encara no ho sé, però és el meu penúltim Sant Jordi com a redactor del diari El Punt. He de fer una crònica d’ambient d’una Diada que ha començat a mig gas a Tortosa, amb un cel gris que amenaça pluja. Però al matí, a les llibreries i a les parades, hi ha poc ambient. Només cap al migdia el carrer Sant Blai i la plaça de l’Àngel comencen a omplir-se, fins al punt que costa trobar un forat per remenar els llibres i buscar les novetats. A més, com que només falta un any per a les municipals, alguns partits instal·len les seues parades en un costat de la plaça: és un Sant Jordi de precampanya electoral.
A l’altra banda de la plaça hi ha una de les parades que fan més goig a Tortosa, la de la llibreria Voltes. Més amunt, a l’Ensanxe, el benicarlando Josep Igual i altres autors ebrencs comencen a signar llibres davant de La 2 de Viladrich, que fa menys d’un any que ha ampliat el local. A més de les novetats literàries, la gran atracció és passar per damunt de l’antic trull d’oli amb un pou que ha quedat al descobert durant la reforma. Per fer-lo visible, al terra del passadís que comunica les dos parts de la llibreria han tingut l’encert d’instal·lar-hi un vidre circular, i han decorat el trull amb algunes obres d’art. És l’hora perfecta per regirar les novetats, sense la bogeria de les multituds que arribaran a la tarda i sobretot al vespre, que és l’hora punta de cada Sant Jordi a Tortosa.
Em trobo Igual en un extrem de la taula que la Viladrich ha parat i guarnit a les portes de la llibreria, amb una senyera llarguíssima que han desenrotllat per cobrir les tanques grogues que serveixen per separar la zona de signatures, ja fora de la vorera, i la calçada del carrer. M’apropo a saludar-lo amb una encaixada de mans, no sé si em presento o si ja ens coneixem d’abans, i li demano que em signe un exemplar de ‘Fugida en cercles’. És un recull heterogeni, intel·ligent, poètic, típicament igualià, que li ha publicat Aeditors, una petita editorial del Perelló, dirigida per Àlex Ferrer. També li comento que va agradar-me molt ‘Quaderns deltaics’, amb què fa dos anys va guanyar el III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig de Tortosa, i que l’any passat va publicar Cossetània. De Josep Igual, un escriptor tan brillant, prolífic i erudit, em sorprèn positivament la seua senzillesa i modèstia, i el caràcter un pèl tímid. Em regala un somriure afable.
Ell mateix obre l’exemplar de ‘Fugida en cercles’ i comença a escriure una dedicatòria amb un retolador negre de punta fina, moment que jo aprofito per encendre la càmera digital i captar, capturar l’instant. Més que ratllar el paper, sembla que l’estiga tallant amb un bisturí. Potser per això li surt una lletra de metge: “Al Gustau Moreno, company explicador d’històries, aquesta col·lecció de fabulacions, esperant que siguen del seu interès. Amb l’afecte, Josep Igual. Sant Jordi 2010”. Me miro i remiro la grafia de la dedicatòria, amb unes lletres petites i desconnectades, que semblen formigues nervioses. A més a més, la ela d’Igual i una ratlla amb la qual rubrica l’última frase es dessagnen i fugen cap a fora de la pàgina, no en cercles, sinó en paral·lel, com si caiguessen per un precipici.
Onze anys després, en el primer Sant Jordi sense Josep Igual, recupero aquella fotografia i constato que aleshores ell tenia la mateixa edat que jo tinc ara. Un calfred em recorre l’espinada, i penso que Igual, amb 43 o 44 anys, ja havia pogut certificar una obra literària immensa, reconeguda per la crítica i amb premis de prestigi. Com a anècdota, en mirar la foto, veig que Igual havia deixat a la taula un mòbil minúscul, dels que tots teníem abans de l’arribada dels telèfons intel·ligents. Regiro la memòria per pouar els records d’aquell moment, i busco als arxius d’internet les meues cròniques d’aquell Sant Jordi del 2010. Resulta que, durant la tarda, una pluja incipient obligava els llibreters a tapar els llibres amb plàstics. Però després tornava a lluir el sol. Al vespre, a la porta de La 2 de Viladrich plena de gent, hi eren Jesús Tibau, un dels millors amics de Josep Igual, i també Francesca Aliern, que triomfava amb ‘Mans de fang’.
Em quedo al 2010. Arribo a casa i acabo la crònica de Sant Jordi per a l’endemà. Des del desembre del 2008 que faig teletreball, molts anys abans de què la pandèmia del coronavirus impose esta modalitat laboral a milers de persones. Després, agafo els llibres que hem comprat per Sant Jordi i els llegeixo per damunt. A més de ‘Fugida en cercles’, també estreno la lectura del nou llibre de Gerard Vergés, ‘Alfabet per a adults’, un recull que una editorial de Catarroja, Perifèric Edicions, acaba de publicar amb alguns dels articles que el poeta i assagista va fer al diari Avui entre els anys 1987 i 2005. Això em fa gràcia, perquè veig que Josep Igual i Gerard Vergés tenen moltes coses en comú: per començar, tots dos són literats “perifèrics”. Però encara n’hi ha més.
Al cap d’unes setmanes, també al diari El Punt, publico un article sobre les connexions d’Igual i Vergés amb un altre escriptor. “Els misteris de la literatura han volgut que els dos últims llibres de Gerard Vergés i de Josep Igual expliquen, potser per casualitat, un mateix episodi sobre l’estada d’Ernest Hemingway a les Terres de l’Ebre”, comença l’escrit. Hi explico que, en un dels articles del seu ‘Alfabet per a adults’, Vergés fa una ressenya del conte ‘El vell i el pont’, que Hemingway escriu molts anys abans de la seua exitosa novel·la ‘El vell i el mar’. Al mateix temps, en el seu llibre ‘Fugida en cercles’, Igual dedica el conte ‘La sort del cansat’ a relatar també, però des d’un altre punt de vista, la penosa retirada dels republicans del front de l’Ebre, i el diàleg entre Hemingway, corresponsal a la Guerra Civil espanyola, i un vell rapitenc, asmat, fatigat i mig mort que descansa al voral de la carretera. Era diumenge de Pasqua i els feixistes avançaven sobre l’Ebre, “però l’ancià es quedà quiet, assegut sobre la pols”, escrivia Igual. “Només tenia cura dels animals”, deia el vell per maleir l’absurditat de la guerra, o simplement per assajar una excusa i evitar la mort si l’agafaven. “Tot i que, en el fons, el vell i Hemingway sabien que la mort era inevitable”, acabava el meu article de l’1 de juny del 2010.
Onze anys després, en el primer Sant Jordi sense Josep Igual, torno a La 2 de Viladrich i repasso la zona d’autors locals per buscar algun títol de l’autor benicarlando, empeltat des dels anys noranta a Amposta i la Ràpita. Però el que em crida l’atenció és una altre llibre, que em fa retornar a aquell Sant Jordi del 2010. És una reedició del conte de Hemingway, amb una traducció més acurada del títol, ‘El vell al pont’. A més del text íntegre de qui seria premi Nobel de Literatura, traduït per Jordi Arbonès, també hi ha un epíleg escrit per l’hispanista irlandès Ian Gibson. Però sobretot destaquen les il·lustracions icòniques del mallorquí Pere Ginard. No puc evitar comprar-lo, en part també per homenatjar Josep Igual. Podria dir que, en rellegir-lo, el vell rapitenc que va conèixer Hemingway, amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols, té ara la mateixa cara que Josep Igual.
Torno a llegir-lo un altre cop i m’emociono de nou amb ‘El vell al pont’, com també durant estos dies he recuperat, per una casualitat inquietant, les ‘Notes d’un diari’ de Jules Renard, que el mateix Josep Igual va traduir, versionar i seleccionar el 2009 per a Aeditors. El recull de Renard està farcit de frases genials, àcides i lúcides, implacables amb la societat del seu temps, amb els seus companys de lletres, però sobretot amb ell mateix. Uns escrits publicats pòstumament, que el mateix Josep Igual potser hauria pogut signar: “No m’afalagaria gens que en el futur algun imbècil digués: ‘jo que el vaig conèixer, considero que ell era superior a la seva obra’”.
*Aquest article forma part del llibre ‘Josep Igual i els dies’, editat per Petròpolis.
Fes el teu comentari