LA SOCIETAT d’avui ha perdut la virtut d’estalviar l’aigua. Obrim l’aixeta i en disposem de la que volem. Paguem el rebut mensual i creiem que la nostra responsabilitat s’acaba quan se’ns carrega al nostre compte bancari la factura dels metres cúbics consumits. Però l’aigua és un bé preuat i escàs. Ha plogut poc i els recursos s’han reduït tant que ens obliga a reflexionar per mesurar el consum. Només fa 100 anys, les cases no disposaven d’aigua corrent i moltes famílies havien de passar el dia amb el canti d’aigua que anaven a buscar al pou, a la font o a la bassa.
LA GENT de l’antiguitat s’establia als llocs on disposava d’aigua. Si tenien un riu o una font cabalosa prop de casa, disposaven de l’essencial per sobreviure. La història ens explica que les fonts situades dins el nucli urbà s’hagueren de tancar per raons d’higièniques quan el poble creixia i es barrejaven les residuals amb les potables. No era fàcil entendre la potabilitat, quan s’extreien visualment netes i cristal·lines. I per aquest motiu, durant segles la mortaldat infantil era molt gran creient que podien consumir-se, fins que les autoritats ho prohibiren advertint el lligam de la mortalitat i la contaminació. El mateix succeïa amb els pous per regar els horts, que molts cops també servien per abastar la família.
PER ABEURAR els animals domèstics i els ramats, a cada poble existia la bassa o les basses públiques, que a més servien per les persones, per cuinar i usar-la per la resta de necessitats. A les zones d’escassa pluviometria també existien grans basses pels termes municipals i petites basses privades. Les públiques, tant les de la població com les del terme, es netejaven a “jornal de vila”. Quan calia netejar-les i extreure’n els tarquims, les autoritats cridaven els homes treballant de franc. D’aquí nasqué “el jornal de vila” que també s’emprava per arreglar camins i obres públiques en general. Les basses públiques eren grans recipients de màxima capacitat per canalitzar-hi les aigües de pluja. Estaven preparades per períodes de baixa pluviometria i fer-la durar el màxim possible. Les privades eren més petites i la seva capacitat estava lligada a la necessitat del propietari i dels veïns que la usaven amb permís de l’amo. Normalment estaven empedrares a l’interior i disposava d’unes escales laterals per baixar-hi i protegides perquè els animals no hi poguessin abeurar directament. S’havia de baixar per les escales o pouar l’aigua amb recipients per extreure-la de dins. Aquestes petites basses d’aigües netes, fresques i cuidades, es feien servir per beure. Als òbits dels llibres parroquials trobem xiquetes ofegades en sortir d’escola, quan les mares les enviaven a buscar l’aigua.
A LA MAJORIA dels pobles a partir del segle XV es van construir mines que des d’un naixement d’aigua es conduïen als nuclis urbans. Al final s’hi instal·lava una font, uns abeuradors per animals i uns safarejos per rentar la roba. Les mines tenien un metre d’alçada per tal que un home acotxat les pogués netejar quan s’omplien de tarquims i arrastres que impedien el curs normal del fluït. A cada 50 metres hi havia un registre per on es baixava a la mina i per on es treien els residus. A Gandesa en tenim dues d’aquestes canalitzacions; la Font Vella, construïda a darreries del segle XV, i la Font de Dalt, a principis del XVIII. Aquestes fonts eren potables però portaven molta calç per la composició del terreny que travessaven, i per tant eren aigües dures i de paladar poc agradable.
UNA ALTRA alternativa era les aigües de pluja, que es canalitzaven a les cisternes situades davall dels edificis. Era una tècnica antiga que ja s’usava a la protohistòria. En tenim l’exemple al Coll del Moro de Gandesa, on als baixos d’una casa senyorial, situada davall del castellet, en podien dipositar més de 100.000 litres. No totes les cases en tenien; només les de la gent acomodada. Els habitacles de la gent humil, pagesos i pastors, disposaven d’habitacles amb pocs metres de superfície i als baixos hi tenien la mula, les cabres per la llet diària, el porc, les gallines i els conills. Els excrements humans anaven a parar aconduïts per una comuna on vivien els porcs i els animals domèstics. Resultava incompatible construir una cisterna on la porqueria s’hauria barrejat amb l’aigua de beure.
EN CANVI, els pagesos que normalment marxaven a treballar les terres, a les finques hi tenien una petita torre construïda per dormir i fer-hi el menjar. A totes hi tenien la cisterna o l’aljub. I quan tornaven al poble transportaven a la sàrria del ruc un màxim de dos càntirs de 16 litres, amb la llenya que l’animal podia carregar per escalfar la llar i per cuinar, i amb queviures pels animals domèstics.
HE EXPLICAT el tema de l’aigua per donar a entendre que és un bé escàs i les famílies hauríem de tenir cura de no malversar-la. Es tracta d’un recurs que és de tots i cada litre de líquid que llencem hauria de ser motiu de reflexió personal. Deixant l’aixeta oberta o consumint-ne més de la necessària malversem quelcom que no ens pertany només a nosaltres; és un bé de tots. Fa mesos que no plou, les reserves s’acaben i el canvi climàtic ens pot abocar a l’escassetat. La humanitat hem d’aprendre a estalviar-la; a les llars, a l’agricultura, a les fàbriques, a les piscines, a les rentadores i a les descàrregues dels wàters. Una lliçó que l’haurem de reiniciar a les nostres consciències. Potser no caldrà estalviar amb la severitat anterior però sí pensant que encara avui són moltes famílies que no disposen d’aigua corrent i nosaltres l’hem de valorar en profit de tota la humanitat.
LA GENT de l’antiguitat s’establia als llocs on disposava d’aigua. Si tenien un riu o una font cabalosa prop de casa, disposaven de l’essencial per sobreviure. La història ens explica que les fonts situades dins el nucli urbà s’hagueren de tancar per raons d’higièniques quan el poble creixia i es barrejaven les residuals amb les potables. No era fàcil entendre la potabilitat, quan s’extreien visualment netes i cristal·lines. I per aquest motiu, durant segles la mortaldat infantil era molt gran creient que podien consumir-se, fins que les autoritats ho prohibiren advertint el lligam de la mortalitat i la contaminació. El mateix succeïa amb els pous per regar els horts, que molts cops també servien per abastar la família.
PER ABEURAR els animals domèstics i els ramats, a cada poble existia la bassa o les basses públiques, que a més servien per les persones, per cuinar i usar-la per la resta de necessitats. A les zones d’escassa pluviometria també existien grans basses pels termes municipals i petites basses privades. Les públiques, tant les de la població com les del terme, es netejaven a “jornal de vila”. Quan calia netejar-les i extreure’n els tarquims, les autoritats cridaven els homes treballant de franc. D’aquí nasqué “el jornal de vila” que també s’emprava per arreglar camins i obres públiques en general. Les basses públiques eren grans recipients de màxima capacitat per canalitzar-hi les aigües de pluja. Estaven preparades per períodes de baixa pluviometria i fer-la durar el màxim possible. Les privades eren més petites i la seva capacitat estava lligada a la necessitat del propietari i dels veïns que la usaven amb permís de l’amo. Normalment estaven empedrares a l’interior i disposava d’unes escales laterals per baixar-hi i protegides perquè els animals no hi poguessin abeurar directament. S’havia de baixar per les escales o pouar l’aigua amb recipients per extreure-la de dins. Aquestes petites basses d’aigües netes, fresques i cuidades, es feien servir per beure. Als òbits dels llibres parroquials trobem xiquetes ofegades en sortir d’escola, quan les mares les enviaven a buscar l’aigua.
A LA MAJORIA dels pobles a partir del segle XV es van construir mines que des d’un naixement d’aigua es conduïen als nuclis urbans. Al final s’hi instal·lava una font, uns abeuradors per animals i uns safarejos per rentar la roba. Les mines tenien un metre d’alçada per tal que un home acotxat les pogués netejar quan s’omplien de tarquims i arrastres que impedien el curs normal del fluït. A cada 50 metres hi havia un registre per on es baixava a la mina i per on es treien els residus. A Gandesa en tenim dues d’aquestes canalitzacions; la Font Vella, construïda a darreries del segle XV, i la Font de Dalt, a principis del XVIII. Aquestes fonts eren potables però portaven molta calç per la composició del terreny que travessaven, i per tant eren aigües dures i de paladar poc agradable.
UNA ALTRA alternativa era les aigües de pluja, que es canalitzaven a les cisternes situades davall dels edificis. Era una tècnica antiga que ja s’usava a la protohistòria. En tenim l’exemple al Coll del Moro de Gandesa, on als baixos d’una casa senyorial, situada davall del castellet, en podien dipositar més de 100.000 litres. No totes les cases en tenien; només les de la gent acomodada. Els habitacles de la gent humil, pagesos i pastors, disposaven d’habitacles amb pocs metres de superfície i als baixos hi tenien la mula, les cabres per la llet diària, el porc, les gallines i els conills. Els excrements humans anaven a parar aconduïts per una comuna on vivien els porcs i els animals domèstics. Resultava incompatible construir una cisterna on la porqueria s’hauria barrejat amb l’aigua de beure.
EN CANVI, els pagesos que normalment marxaven a treballar les terres, a les finques hi tenien una petita torre construïda per dormir i fer-hi el menjar. A totes hi tenien la cisterna o l’aljub. I quan tornaven al poble transportaven a la sàrria del ruc un màxim de dos càntirs de 16 litres, amb la llenya que l’animal podia carregar per escalfar la llar i per cuinar, i amb queviures pels animals domèstics.
HE EXPLICAT el tema de l’aigua per donar a entendre que és un bé escàs i les famílies hauríem de tenir cura de no malversar-la. Es tracta d’un recurs que és de tots i cada litre de líquid que llencem hauria de ser motiu de reflexió personal. Deixant l’aixeta oberta o consumint-ne més de la necessària malversem quelcom que no ens pertany només a nosaltres; és un bé de tots.
FA MESOS que no plou, les reserves s’acaben i el canvi climàtic ens pot abocar a l’escassetat. La humanitat hem d’aprendre a estalviar-la; a les llars, a l’agricultura, a les fàbriques, a les piscines, a les rentadores i a les descàrregues dels wàters. Una lliçó que l’haurem de reiniciar a les nostres consciències. Potser no caldrà estalviar amb la severitat anterior però sí pensant que encara avui són moltes famílies que no disposen d’aigua corrent i nosaltres l’hem de valorar en profit de tota la humanitat.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari